La Veu que Moisès va escoltar en la inauguració de la Tenda de Reunió era la mateixa que va sentir abans de l’incident del Vedell d’Or —és a dir que era la mateixa Veu que es va escoltar durant l’entrega de la Torah a Sinaí—. Això no va ser igual en la inauguració del primer Temple, i menys encara el Segon, perquè cap altre profeta va ser capaç d’aconseguir un nivell de profecia igual que el de Moisès.
Els arguments d’autoritat poden ser perillosos. És allò d’«això es fa així perquè ho dic jo». La revelació a Sinaí, en la qual el Sant, beneït sigui, parla a tots els Fills d’Israel, és el que ens ajuda a la «devekut», allò al que ens podem aferrar per defensar que les mitsvot no són simplement unes normes arbitràries, inventades per Moisès.
La intenció de tot l’episodi és maleir al Poble d’Israel. I a les tres primeres aliyot de la parasha, queda ben clar quina ha de ser la intenció de Bilaam en tot. Però per alguna raó, Bilaam no acaba d’entendre-ho.
En ocasions diem que haXem ens ha abandonat per sempre i les nostres accions ja no són rellevants, pel que optem per fugir endavant i oblidar-nos de tot allò que se suposa que hem de fer i acomplir. Però potser és que ja no fem com Moisès, ja no ens girem per intentar trobar-la.
Déu baixa al Sinaí, i els israelites es retiren. A Déu sempre l’escoltem, i en la distància. Al Mixcan o el Bet haMikdaix, igual que al Sinaí, hi havia límits marcats per cadascú. I com més endins del recinte, més amunt de la muntanya. Vam tenir por i vàrem preferir veure i escoltar des de lluny, i parlar només amb Moisès.
Que l’estudi de Torà no acabi mai. I que puguem, algun dia, tornar al nivell d’estudi que hi havia a la nostra terra a l’època dels primers, dels rixonim.
Els ulls, per si sols, a vegades ens enganyen. I això ho diem dos cops cada dia, en recitar el Xem’à: «i no us extraviareu darrere els vostres cors, ni darrere els vostres ulls, darrere els quals us perdeu», al verset 15:39 d’aquest mateix llibre de Bemidbar.