Quan l’intel·lecte i el cos no van alhora, i acabem «emetent pol·lucions», físiques o no, que ens transformen, i esdevenim «tamé». O plantem llavors en llocs on no tenen opció a tenir fruit ni fer arrels. O ens distraiem del nostre propòsit original, i a instàncies de la serpent acabem menjant les postres abans d’hora.
La intenció de tot l’episodi és maleir al Poble d’Israel. I a les tres primeres aliyot de la parasha, queda ben clar quina ha de ser la intenció de Bilaam en tot. Però per alguna raó, Bilaam no acaba d’entendre-ho.
Al judaisme, la intencionalitat és important. I no només la intencionalitat, sinó l’expressió de la mateixa: explicar per què es fan les coses.
Judaisme no és només les mitsvot i la intenció que posem a l’acte en si. És quedar-se parat davant la magnificència d’una albada, de la immensitat del mar, de la majestuositat d’una muntanya i de la senzillesa i la complexitat d’una llavor que es trasllada flotant a través del vent; de la creació sencera i tot allò que hi viu.