La segona meitat de paraixà Emor ens descriu gran part de les festes del calendari. I al sisè fragment, arriba l’explicació de la festa denominada «de les cabanes», Sucot. «[El nom de les quatre lletres] va parlar a Moisès, dient. : Parla als Fills d’Israel i digues: el quinzè dia del setè mes és el festival de les cabanes, un període de set dies pel [nom de les quatre lletres]. […] al vuitè dia és una assemblea santa per vosaltres i haureu d’oferir una ofrena de foc al [nom de les quatre lletres], és una assemblea, no fareu cap mena de treball servil [melakhot avodah]» (Vaïcrà, Levític, 23:33-36).
Una festa que dura set dies, però el vuitè encara dura? Com és això? Sucot és una festa diferent a les altres. Hi ha elements misteriosos, com el lulav, o l’antiga cerimònia de l’aigua i l’altar, que no tenen un origen ni una funció clares, i de les quals no en parlarem avui. I parafrasejant l’hagadà, מַה נִּשְׁתַּנָּה Sucot és una festa diferent?
«És una assemblea solemne» (verset 36). En hebreu, עֲצֶ֣רֶת
[‘atseret], d’aquí traiem la festa «Xeminí Atseret», l’assemblea del vuitè [dia]. Però Ovadiah Sforno ens diu que ‘atseret també es tradueix com «restricció» o «limitació». El concepte d’ «עֲצָרָה [‘atsirà]», restricció, no és tan sols per poder descansar del treball diari, sinó que és, també, un advertiment per tal de passar algun temps del dia en llocs sants, servint haXem, beneït sigui. Ja sigui a través de l’estudi de la Torah, o de la tefilà.
La Torah, per tant, ens diu que aquest dia posterior a la festa de Sucot, en què la celebració arriba al màxim (vegeu la descripció dels sacrificis durant els set dies a Números 29:12 a 34), aquest vuitè dia cal santificar-lo com un dia de [auto] restricció, per tal de mantenir-se (passar algun temps) en el servei diví, per tal que la felicitat d’Israel sigui la de gaudir amb la Torah i les bones accions, com està escrit, «Que Israel s’alegri en aquell Qui el va crear» (Tehil·lim, Salms, 149:2 – Ovadiah ben Jacob Sforno, Commentary on the Torah, traduït i comentat per Rabí Raphael Pelcovitz, pp. 607-608).
Però fins aquí no hem trobat gaire cosa diferent, oi? Al principi d’aquest text comentàvem que la segona meitat de la paraixà Emor descriu les festes del calendari. Aquesta descripció culmina a les línies 37 i 38, «aquestes són les festes assenyalades per haXem […] a banda dels Xabat …». La paraula que ens diferencia la festa de Sucot la trobem a l’inici de la línia 39: «Però en el quinzè dia del setè mes…». Després que el Sant, beneït sigui, esmenta les normes comunes de les festes, és a dir que totes són «assemblees santes» i cal fer ofrenes addicionals (37), la Torah ens diu «Tanmateix, en el dia quinze…», indicant-nos que la festa de Sucot es distingeix de totes les altres de diferents formes. La primera és que el vuitè dia (és a dir l’endemà del final de la festa de Sucot), és una assemblea santa, i un dia de descans, a diferència de la resta de dies de la setmana, dels dies de la festa de les matsot, i dels mesos i dels anys, en el que el setè és sant, en comptes del vuitè (el setè mes inclou Roix haXanà, Kipur, Sucot i la festa del vuitè dia de Sucot; el setè any és la Xemità, en què no es treballa la terra).
Una nova forma de diferenciar aquesta festa de Sucot de la resta, és que requereix un canvi de residència. I no ens referim a la peregrinació a Jerusalem (que es fa també per la festa de les Matsot i per la de les Setmanes), sinó que parlem de viure físicament en cabanes, com està escrit: «I haureu de viure en cabanes» (línia 42). I la tercera diferencia és el lulav, que es descriu al verset 40. (Ovadiah ben Jacob Sforno, pp. 608-609).
Sucot marca el final del període festiu que comença, depenent de la tradició, entre principi i la part final del mes anterior d’Elul. Són dies d’introspecció, de teixuvà, de festa, de dejú, de perdó, de mudances temporals i, finalment, d’alegria, festa i, per què no, una mica de bogeria (en especial en l’època del Temple!). Per això la Torah ens demana que el vuitè dia, després que s’acabi tota la festa, la gresca i la celebració, sigui un dia d’atsirà, de limitació, de recolliment. Per què? Per recordar i per treballar la part «interior» de la nostra felicitat, que ha de ser gaudir amb la Torah i amb les bones accions.
Xabat xalom.