És necessari mantenir el teixit social, junt amb una certa justícia, per tal que tothom tingui uns mínims recursos. I no aprofitar-se de les lleis ni els tribunals «seculars», ni tampoc del desconeixement de la Torah, per fer la vida encara més difícil del que és.
Els arguments d’autoritat poden ser perillosos. És allò d’«això es fa així perquè ho dic jo». La revelació a Sinaí, en la qual el Sant, beneït sigui, parla a tots els Fills d’Israel, és el que ens ajuda a la «devekut», allò al que ens podem aferrar per defensar que les mitsvot no són simplement unes normes arbitràries, inventades per Moisès.
El Sant, beneït sigui, exalta i magnifica al Poble d’Israel a través de l’acceptació de la Torah. Per què? Per tal que sigui «el Seu tresor preuat entre tots els pobles». I com s’arriba aquí? S’ha de «caminar pels Seus camins»: fer el que és bo i just; fer bondat els uns amb els altres; i ser llum per a les nacions.
De la mateixa manera que HaXem ens mostra misericòrdia i bondat traient-nos de Mitsraïm i entregant-nos unes normes d’interacció, nosaltres també tenim una certa obligació i responsabilitat de mostrar misericòrdia i bondat. Per tal que es completi el projecte de Déu, nosaltres hi hem de posar de la nostra part.
Fer teixuvà, com explica el Ramban, no és una cosa esotèrica ni complicada. Implica comprendre allò que fem malament, per què ho fem malament i com es pot corregir.
Repetir, un any rere l’altre, un sol manament ens pot ensenyar que el gest de donar un entrepà a algú que viu al carrer, veure-li la mirada i l’expressió de la cara, ens obre el cor i fa que ens ocupem de les necessitats d’un grup de persones que no té accés als recursos bàsics de menjar i sostre.
El judaisme és aquí per a destorbar-nos; no perquè donem les coses per descomptat, sinó per a descobrir el miracle que hi ha darrere del que és ordinari.
Molts comentaristes relacionen la frase amb les lleis de xabat. Però per al Ramban, aquest verset es refereix a totes les lleis destinades a desarrelar la idolatria, i prohibeix que s’anomenin «déu» als ídols, ni mencionar els seus noms ni fer cap mena d’invocació. Per què?
Quan mirem dins la Torà, no hi trobem cap indicació que Déu «sigui» o que Ell sigui perfecte. Tanmateix, Ell sempre està en moviment. Canvia d’opinió, es penedeix del que va fer, s’enfelloneix i fa coses que són realment inquietants i, tot sovint, irritants! Això està lluny de ser perfecte.
Hi ha dos tipus de transgressions: les que cometem vers Déu, i les que cometem vers altres persones.