Els 11 germans tornen a la terra de Canaan amb notícies increïbles: Josep segueix viu. I més encara, és el virrei d'Egipte. I no només això, sinó que el mateix Faraó diu que tota la família de Josep hauria d'anar a Egipte i no patir la plaga de fam que assota la terra. Per tant, Josep va enviar a casa als seus germans amb robes noves, regals i carros, per poder fer millor el viatge cap a Egipte.
En arribar-hi, els germans en bloc van donar la notícia a Jacob: «Josep viu! I també que és el governant sobre tot Egipte; però el seu cor va dubtar, perquè no els podia creure. Tot i això, quan ells li van relatar totes les paraules que Josep els havia dit, i va veure els carros que Josep havia enviat per transportar-lo, llavors l'esperit del seu [d'ells] pare va reviure» (Bereixit-Gènesi 45:26-28).
El comentarista Sforno ens diu que més aviat que dubtar, el cor de...
Quan la fam arriba a la terra de Canaan i Jacob veu que a Egipte hi ha provisions, els recrimina als fills «Per què us mireu l'un a l'altre?» (Bereixit-Gènesi 41:1).
Sforno ho compara amb un passatge del tractat Eruvin (3B): una olla de dos companys no està ni calenta ni freda. És a dir, que mentre la fam arribava, els fills de Jacob s'anaven mirant l'un a l'altre, esperant que algú prengués la iniciativa (Ovadiah ben Jacob Sforno, Commentary on the Torah, traduït i comentat per Rabí Raphael Pelcovitz, p. 225).
Jacob els envia a Egipte. «I els germans de Josep -deu- van baixar a Egipte a comprar gra. Però a Benjamí, el germà de Josep, Jacob no el va enviar amb els seus germans [...] » (Bereixit-Gènesi 42:3-4).
Un cop a Egipte, «Josep va veure als seus germans i els va reconèixer, però va actuar com un estrany vers ells, i els va parlar durament [...] Josep va reconèixer als seus germans, però ells no el van reconèixer a ell» (Bereixit-Gènesi 42:7-8).
Fixem-nos que...
«I li van explicar a Tamar dient, "Mira, el teu sogre puja a Timnah a esquilar les seves ovelles". I ella va treure's el vestit de vídua, es va cobrir [el cap] amb un vel i es va cobrir la cara, i va seure al trencall que hi havia al camí a Timnah, perquè ella havia vist que Xelà havia crescut, però ella no se li havia donat per muller» (Bereixit-Gènesi 38:13-14).
El comentarista romanyol, Ovadiah Sforno, ens explica el raonament de Tamar: si Judà la veu sense el vestit de vídua i li pregunta per què se'ls ha tret, ella li explicaria que ja hauria arribat el moment de fer-ho, perquè Judà li havia demanat que es mantingués com una vídua fins que el seu fill petit, Xelà, es fes gran (al verset 11), i això ja havia passat (Ovadiah ben Jacob Sforno, Commentary on the Torah, traduït i comentat per Rabí Raphael Pelcovitz, p. 207).
Si llegim la seqüència següent,...
Isaac és un personatge a qui em costa comprendre. Fill d'Abraham i pare de Jacob, que esdevindrà Israel, sembla que quedi una mica sense paper. Una mena de «secundari» aparent. Però en realitat no ho és pas, de secundari.
Ser el fill d'un personatge de l'alçada d'Abraham no ha de ser gaire fàcil, ja que les comparacions són odioses i a vegades s'acostuma a mesurar al fill per com és el pare, per allò que els testos s'assemblen a les olles.
I Isaac fa moltes coses igual que el seu pare. Va a la terra dels filisteus en època de fam; menteix sobre la seva esposa, la fa passar per sa germana i causa una situació de tensió; multiplica els seus ramats i possessions; i cava pous d'aigua.
De fet, recupera els pous que va cavar el seu pare. I això segueix comportant problemes i és causa d'enfrontament amb els filisteus (Bereixit-Gènesi 26:1-21).
I a mesura que l'enfrontament avança, Isaac retrocedeix i arriba a...
Quan Rebeca i Eliezer es troben al pou, i ell dóna gràcies al Sant, beneït sigui, per haver-lo guiat al lloc correcte, ella torna corrents a casa i explica el que li ha passat. La Torah ens diu que el primer a córrer a trobar a Eliezer és el seu germà: Labàn.
«[…] Labàn va córrer cap a l'home, a fora cap a la font. Perquè havent vist l'anell del nas i els braçalets a les mans de sa germana, i havent escoltat les paraules de sa germana, dient, "Així m'ha parlat l'home a mi", es va aproximar a l'home, que estava esperant a prop dels camells al costat de la font» (Bereixit-Gènesi 24:29-30).
Quan a casa ens arriben bones notícies, com podria ser la proposta d'unió de dues famílies, és una cosa ben normal voler anar a rebre al missatger i celebrar l'ocasió. Però les aparences, en general, enganyen. I en el cas particular, recordem que estem parlant de Laban.
I què...
La quarta alià de paraixat Vaierà és molt llarga. I al final s'hi narra el naixement d'Isaac, el fill d'Abraham i de Sarah:
«I [el nom de les quatre lletres] va recordar Sarah com Ell havia dit, i [el nom de les quatre lletres] va fer a Sarah tal com Ell havia parlat.
I Sarah va concebre i parir un fill a Abraham a la seva avançada edat, en el moment en què Déu [Elohim] li havia dit (Bereixit-Genesi 21:1-2)».
De fet, han passat tantes coses als darrers capítols que gairebé ni el mateix lector se'n recorda, de la pobra Sarah! Sforno connecta el verset d'avui transportant-nos al capítol 17 (paraixat Lekh-Lekhà), quan el Sant, beneït sigui, diu a Abraham que la seva dona Sarai, a qui canvia el nom per Sarah, tindrà un fill.
Però i si en comptes d'anar al capítol 17 la Torah ens està dient que hem de llegir el capítol 18, just al principi de la paraixà d'aquesta setmana?...
Un cop s'acaba el diluvi, les aigües es retiren i Noè surt de l'arca amb la seva família el Sant, beneït sigui, els beneeix i els adverteix sobre què passarà si algú mata a una persona:
«Qualsevol que vessi la sang d'un home, per l'home serà vessada la seva sang, perquè a imatge de Déu està fet l'home» (Bereixit-Gènesi 9:6).
El comentarista de la Romanya, Sforno, explica el sentit del verset: el càstig per l'assassinat el dicta la cort aquí a la terra, i no és una retribució divina. És a dir, que són els humans els qui han de jutjar aquests crims.
Per què? [qi BeTselem elohim 'asàh et haAdam - כִּ֚י בְּצֶ֣לֶם אֱלֹהִ֔ים עָשָׂ֖ה אֶת־הָאָדָֽם], perquè a imatge de Déu està fet l'home. I Sforno ens explica el verset així:
«La raó per la qual Jo [Déu] exigeixo càstig per vessar la sang d'una persona però no per la sang de la resta de criatures és perquè a imatge de Déu --per...
En aquest quart any d'estudi de les paraxiot de la Torah incorporarem a Ovadia ben Jacob Sforno, un dels grans comentaristes que va viure i treballar a la zona de la Romagna, als Estats Pontificis, sota els governs dels papes Alexandre VI i Clement VII, de les famílies Borja i Mèdici, entre d'altres.
A diferència del Ramban, el comentari del Rabí Sforno tira més pel vessant del pxat, el significat literal del text... o potser no tant.
A la quarta alià de Bereixit, després que el Sant, beneït sigui expulsi l'Adam de Gan Eden, l'Adam i Eva engendren a Caïm i Abel, i cadascú escull una feina diferent. Caïm es fa agricultor, i Abel escull la vocació de pastor perquè, ens diu Sforno, requeria més intel·ligència i involucrava més les facultats mentals que no pas el cultiu de la terra.
Com a resultat d'aquestes eleccions diferents, cada germà acaba portant diferents ofrenes davant d'HaXem:
«I va succeir al cap de molts anys, que Caïm va portar del fruit de la terra una ofrena per al [nom de les quatre lletres].
I...
A la darrera paraixà de la Torah, Moisès entrega una berakhà a cada una de les tribus.
«I de Josep va dir: Que el [nom de les quatre lletres] beneeixi el seu país amb els dons de la rosada del cel i de les aigües de sota la terra. [...] Que vingui sobre el cap de Josep i sobre la corona del separat dels seus germans.» (Devarim-Deuteronomi 33:13-16).
Ens diu Moisès ben Nakhmàn que a la frase «Que estigui sobre el cap de Josep - תָּב֨וֹאתָה֙ לְרֹ֣אשׁ יוֹסֵ֔ף», la paraula תָּב֨וֹאתָה֙ [tavotah - ella vindrà/que ella vingui], en la forma femenina, significa que aquesta brakhà [traduït com a benedicció] «vindrà sobre el cap de Josep, sobre la corona del cap d'aquell que és príncep entre els germans». O per altra banda, el significat podria ser: «Que la Voluntat d'aquell que habitava a l'arbust vingui sobre el cap de Josep», amb la forma femenina tavotah referint-se a la forma masculina ratzón.
És a dir,...
«Però Ieixurún es va engreixar i tirava guitzes […] Va abandonar al Déu que el va crear i va rebutjar la Roca de la seva salvació» (Devarim 32:15).
A la paraixà Haazinu, Moisès «canta» una poesia. I al verset que hem llegit, relata la reacció de Ieixurún, el nom simbòlic d'Israel que descriu el seu caràcter ideal: quan les coses van bé, arriba la supèrbia i el rebuig de la causa d'aquest bé.
Ens diu el mestre ben Nakhmàn que la interpretació de Raixí i Abraham ibn Ezrà no és correcta, ja que descriuen «veinabel» com menyspreu o profanació, fet que causa que el Sant, beneït sigui, retiri l'ajuda i les coses bones que fins llavors havia entregat. Per què? Perquè el context no quadra. En aquesta secció de la «cançó», Moisès encara està narrant totes les transgressions d'Israel, i l'inici de la descripció del càstig no comença fins al verset 20: «Jo amagaré el Meu rostre d'ells» (R. M. ben Nachman,...
