La Torah no vol que mengem Khamets, i el Khamets, per tant, no ens pertany. La persona seguirà sent responsable d’aquell Khamets comestible dins de casa seva. L’anul·lació s’encarrega de tot aquell Khamets que el propietari desconegui, i la venda té en compte el Khamets conegut.
La literatura halàkhica reconeix dos sistemes per determinar la forma de caixeritzar. Una és la divisió entre «absorbent» i «no absorbent«, i l’altra és per material –fusta, metall, fang.
Tothom està obligat a examinar les seves accions i a penedir-se, durant aquests dies. Com està escrit de la gent de Nínive: “I el Senyor va veure les seves accions” (Jonàs 3), sobre el que els rabins diuen “No es diu que Ell va veure les teles de sac i el dejú, sinó les seves accions” (Taanit 22). Per tant, el propòsit del dejú és el penediment i la teixuvà.
Si hom està recitant l’Amidà i, en arribar a la meitat, no està segur/a si ha recitat “Ha-melekh ha-kadoix” o “Ha-El ha-kadoix”, cal assumir que s’ha recitat de la forma en què s’acostuma a recitar durant la resta de l’any i, per tant, cal tornar a repetir l’Amidà des del principi.
Com enguany el dia 17 cau en xabat, el dejú es trasllada al diumenge. Per tant, cal abstenir-se de menjar i de beure entre «Alot HaiXàhar», o l’albada, i la posta del sol del diumenge 21 de juliol.
Els Poskim no es posen d’acord en l’explicació de la Guemarà anterior. Alguns diuen que, com que les dones tenen la mateixa obligació que els homes pel que fa a la mitsvà de resar, i com a mínim han de fer-ho cada dia, a Xaharit –al matí– i a Minkhà –a la tarda. D’altres, però, diuen que les dones només estan obligades a resar un cop al dia.
El moment apropiat per comptar l’òmer és a la nit. Si algú s’oblida de comptar durant la nit, es pot comptar durant la resta del dia sense recitar la benedicció.
El Magen Avraham explica que com el khamets que s’hi cuina, a vegades cau a sobre de la reixeta, aquesta n’ha absorbit el sabor i no es pot fer servir per Pessakh fins que no se li apliqui el Libún.
Malgrat això, molts grans Akharonim posen en dubte la norma del Ramà, ja que la reixeta està sempre molt a prop del foc, i cada cop que hi cau menjar, es crema de forma immediata.
Podríem dir que un forn, que funciona a temperatures molt altes, caldria kaixeritzar-lo mitjançant Libún, cosa gairebé impossible en l’àmbit pràctic.
En tant als plats de vidre, bastants dels rixonim, incloent-hi el Raixbà (Teixuvot 233), segueixen la norma derivada de Tosafot Avodà Zarà 33b, per la que es determina que el vidre no absorbeix partícules de menjar i no necessita ser kaixeritzat.