I en tot el que Jo us he dit, us haureu de cuidar (estar atents). I el nom d'altres déus no haureu de mencionar, no s'escoltarà de la teva boca. Xemot-Èxode 23:13
Raixí ens diu que aquesta frase intenta posar totes les mitsvot [manaments] positives a la mateixa categoria de les negatives (prohibicions), ja que, segons diu, cada cop que la Torà empra el mot שמר, «cuidar», és un advertiment que té força de prohibició.
El Khizekuni, per altra banda, ens diu que aquesta frase es relaciona amb les dues indicacions anteriors, relatives a les prohibicions relatives a xabat, i al descans de la terra durant l'any sabàtic.
I encara Sforno, que fa una barreja de tots: no només s'adverteix de no traspassar els manaments de Déu, sinó de construir-se proteccions per assegurar-se que no es traspassen aquests manaments de forma inconscient (khumraot). L'exemple d'aquí, és no només no retre culte a ídols, sinó tampoc mencionar ni els seus noms. I no...
Un any més ens trobem a la falda del Sinaí. Tots tremolosos i espantats. Esperant i purificant-nos al campament. Per què?
«I Jo vindré a tu en un núvol espès, per tal que la gent escolti quan Jo parli amb tu i llavors confiarà en tu per sempre».Xemot-Èxode 19:9
I tres dies després, s'esdevé la revelació. Sona el xofar i un núvol espès cobreix la muntanya. I la glòria del [nom de les quatre lletres] es manifesta, i tot Israel escolta les deu frases.
Just abans, però Déu avisa a Moisès: «baixa i adverteix al poble que no traspassi el límit pel [nom de les quatre lletres], per mirar, o moriran molts» (Xemot-Èxode 19:20).
El comentarista Sforno ens diu que aquesta precaució es va prendre no fos cas que, en sentir la veu de Déu, els israelites pensessin que havien aconseguit el mateix nivell de profecia «panav al panav», cara a cara, com Moisès. I en pensar això, trenquessin els límits marcats i intentéssin acostar-se massa (Sforno, Houmach avec commentaire du Sforno: Chemot, traduït per M. Khayat, p. 231).
Però...
Aquest diumenge 20 de gener celebrarem Tu Bixvat a la nostra ciutat de Barcelona, l'any nou dels arbres. En aquesta ocasió, des de la Nova Escola Catalana, us proposem un recorregut pel Jardí Botànic de Barcelona, fent parades en alguns dels arbres bíblics que hi trobem, així com esments especials realcionats amb la festivitat de Tu Bixvat.
També, i com és tradició, farem el Seder de Tu Bixvat en una versió nostrada pensada especialment per a l'ocasió, on podrem menjar pastissos i dolços, així com magranes, olives, raïm i dàtils, els fruits d'Israel.
Tots aquells que hi volgueu assistir, envieu un mail a novaescolacatalana@gmail.com
Us hi esperem!
...
A la paraixà Vaixlakh, Israel i la seva família arriben des de Sucot, on s'havia retrobat amb Esaú, a Siquem, a la terra de Canà. Dinà, l'única filla de Jacob i Lea, surt a conèixer les dones d'aquella terra --recordem que Dinà és l'única filla entre 12 germans, massa testosterona?--, i Siquem, el fill del rei, la troba i la viola (Bereixit-Gènesi 33:18-34:2). I això desencadena una reacció violenta de Simó i Leví, els dos germans de Dinà, que provoca que, al final, tota la família hagi de fugir d'allà. Per què? Tornem a repassar el text.
Si al verset 34:2 Siquem força a Dinà, just al verset següent, la Torà ens diu que «l'ànima de Siquem es va apegar a la de Dinà, filla de Jacob, i va estimar a la jove i li va parlar amorosament». Després, demana a son pare, Hamor el rei, que faci els tràmits necessaris per casar-se amb ella (verset 4). Jacob s'assabenta de què...
Dos cops al dia acostumem a dir el Xemà, recordant i proclamant la unitat i la unicitat de Déu. Veient els fets com es succeeixen davant els nostres ulls en aquests darrers dies, potser caldria, també, tenir molt present que el poble d’Israel és un.
Separar el poble d’Israel fent diferències entre aquells jueus que vivim a Israel i aquells que vivim fora d’Israel, no ens pot portar més que major divisió i major confrontació, fets que seran aprofitats, sens dubte, per aquells que sí que diferencien cínicament entre l’antisemitisme diaspòric i el vell odi disfressat contra l’Estat d’Israel.
Com llegiem aquesta setmana, “potser el preu a pagar per la supervivència de l’Estat d’Israel i els jueus d’occident és que l’un serveixi per a discriminar l’altre. Perquè no és que es boicotegi als jueus per castigar a Israel. Es boicoteja Israel per castigar els jueus”.
Tinguem clar que som un poble i que, en el Poble d’Israel, tots som garants de tots.
Xabat Xalom!
Nova...
Aquest xabat llegirem Vaietsé, que narra l'experiència de Jacob a la terra dels seus --i nostres-- avantpassats. La terra d'Haram. Arribat el moment de fugir d'allà, després de parlar-ho amb les seves dues dones, Leah i Raquel, filles de Laban, en pic tota la caravana està llesta, Raquel decideix robar els «teraphim» del seu pare (Bereixit-Gènesi 31:4-19).
Per Raixí, l'acte de Raquel es podria considerar pietós, ja que ho va fer per apartar a son pare de la idolatria. Perquè els «teraphim» eren una mena d'ídols amb forma humana que, possiblement, s'empréssin en alguna forma de culte, ja que Laban pregunta «Per què has robat els meus déus?» (Bereixit-Gènesi 31:30).
El Radak ens explica que els «teraphim» (també) eren una mena d'instruments fets de coure, que s'empraven per mesurar el temps, així com per consultar el futur. Ens diu que la intenció de Raquel era la d'impedir que Laban pogués emprar-los per endevinar la ruta que havien pres en la fugida. Acció...
A la paraixà d’avui la Torà ens explica la primera part de la història d’Esaú i Jacob, des de l’embaràs de Rivkà fins que Jacob fuig a la terra del seu avi matern, a Padan-Aram. Però com comença a ser el nostre minhag, no parlarem d’això.
Just després de l’episodi de l’estofat i la «venda» de la primogenitura d’Esaú, la Torà fa una mena de remake del moment en què Abraham i Sarah han de marxar a Egipte per causa de la fam (Bereixit-Gènesi 12:10-20), i també quan marxen al Néguev (Bereixit 20:1-14), però ara els protagonistes són el seu fill Isaac i la seva muller. Isaac i Rivkà es dirigeixen cap a la terra dels filisteus, i el [nom de les quatre lletres] s’apareix a Isaac i li diu que no baixi a Egipte i es quedi allà, perquè el beneirà amb descendència i la Terra (Bereixit-Gènesi 26:1-6).
I mentre viuen a la terra filistea, Isaac fa exactament el mateix que...
A vespres del 9 de novembre, commemoració de la Kristallnacht.
Quan els vidres es trenquen és un senyal inequívoc de que alguna altra cosa, més tard o més d’hora, acabarà també per trencar-se, potser de manera irreparable. Els vidres només són un avís, un indici, una senyal a la qual hem d’estar ben alerta.
Potser, quan veiem els vidres trencats, ja hem fet tard. Massa tard. Extremament tard. Vergonyosament tard. Èticament tard. Humanament tard. Com en aquell vespre del 9 al 10 de novembre del 1938, arribats a aquest punt, podem intuir, saber o pronosticar quin serà l’avenir que ens espera.
Europa viu encara avui amb el vell fantasma que sempre la ronda, el fantasma de l’antisemitisme disfressat d’una i mil formes. El fantasma de la judeofòbia que encara l’acompanya. El fantasma (molt ben disfressat ell) de la israelofòbia, ben present a la ciutat de Barcelona encara a dia d’avui.
Podríem entendre la judeofòbia com el paradigma dels racismes i de les discriminacions, com...
La paraixà Vaierà conté tres episodis clau de la Torà: s'informa Abraham i Sarah que tindran un fill; la destrucció de Sodoma i Gomorra; i l'Aquedà d'Isaac. Però no parlarem de cap d'ells, sinó d'un altre aspecte clau no només de la Torà, sinó que ens afecta a nosaltres, avui.
Als capítols 15 i 17 que hem llegit a la paraixà anterior, s'estableixen els primers pactes entre el [nom de les quatre lletres] i Abram, en un dels quals passa a dir-se Abraham --i Sarai passa a dir-se Sarah. Se'ls hi promet descendència, i que aquesta heretarà la terra que trepitja i per la que viatgen Abraham, Sarah i tota la seva cohort... però la Torà no ens diu «per què».
És als versets 17 a 19 del capítol 18 on ho esbrinarem.
I [el nom de les quatre lletres] va dir: Amagaré jo a Abraham el que estic a punt de fer, sabent que Abraham es convertirà en un poble gran i...
A la paraixà d'aquest proper xabat, Noakh, per causes en les quals no entrarem avui, [Elohim] decideix destruir-ho tot i tornar a començar. I diu a Noè que construeixi una arca: «Fes per tu una arca de fusta resinosa, amb compartiments faràs l'arca i la calafatejaràs per dins i per fora» (Bereixit-Gènesi 6:14).
La paraula «tevà», ens diu Isaac Abrabanel, la traduïm com «arca». Però ni és un vaixell ni una nau. De fet, segons la descripció del vers següent, és una mena de prisma rectangular amb un finestró. Per tant, Noé no és pas un navegant, sinó un preservador. Té el mandat de construir una capsa de fusta amb compartiments, dins la qual s'hi resguardarà ell, acompanyat de la seva família i «de tot allò que viu, de tota carn, dos de cada» (Bereixit-Gènesi 6:18).
Per què? Perquè malgrat que Déu portarà el diluvi que arrasarà amb tota la vida coneguda, el mateix verset ens diu que «compliré el Meu pacte...
