La voluntat de permetre que els esdeveniments es deslliurin d’acord amb la voluntat de la Providència, la comprensió que som, en la millor de les circumstàncies, simples coautors de les nostres vides, és la deu que permet a Josep sobreviure sense ressentiments del passat i sense desesperança vers el futur.
No és pas un comportament sense màcula allò que, necessàriament, afaiçona un líder, ans és la capacitat per admetre els errors, per aprendre d’ells i de créixer a partir d’aquest aprenentatge.
La genialitat de Josep no és pas la predicció d’un cicle de set anys d’abundor i set de famolencs, ans és la visió de bastir un sistema d’emmagatzemat que fornís el subministrament de menjar per als anys magres i famolencs.
La relació entre Jacob i Rubèn s’havia trencat del tot. Si els Savis encerten en la seva interpretació, aquesta tragèdia de trencament entre pare i fill és una de les més grans que recull el Gènesi. Jacob creia fermament que Rubèn s’havia agitat amb Balà, la seva concubina.
La pèrdua de la confiança i del prestigi pot trigar molt de temps a refer-se. El líder pot percebre que la seva situació és insostenible i es veu forçat a dimitir. Poques coses fan més impopular a un líder que la persecució de la popularitat.
És la grandesa que t’enduu cap a la desesperació, o bé són els moments de desesperació els que t’enduen cap a la grandesa? Són els capdavanters els qui saben fer-se seus, en el seu interior, l’estrès i les tensions del temps que els ha tocat de viure? O bé són aquells qui, acostumats a l’estrès emocional en les seves vides personals, se n’alliberen mitjançant lideratges excepcionals?
Hi ha moments dramàtics en els quals el desenllaç depèn d’una comunicació clara. No és cap exageració asseverar que el destí del món en pot dependre.
Les vides d’Abraham i de Sara representen un dels exemples més pregons de tota la història d’allò que és tenir un «Perquè» en la vida. Totes les petjades de les seves vides són un encalç permanent a una crida, a una veu divina, que els diu que deixin la seva casa, la seva família, que es desentenguin de tota forma convencional de seguretat.
La paraixà d’aquesta setmana, Vayera, ens porta un fet sense parió: un ésser humà desafia D’u, per primera vegada.
El judaisme implica responsabilitat col·lectiva, ja que ensenya que «Tot Israel és responsable els uns dels altres». Però pot ser que el simple fet d’ésser humà impliqui també responsabilitats col·lectives.