A la darrera alià d’aquesta paraixà doble, es conclou la conversa que mantenen Moisès i el Sant, beneït sigui, a l’alià anterior, que comentàvem ara fa un any. Moisès escolta la veu divina que avisa d’allò que passarà: «Perquè Jo els portaré a la Terra que vaig prometre als seus avantpassats […] però ells menjaran i se saciaran, i s’engreixaran i es tornaran vers altres déus i els serviran[…]» (Devarim, Deuteronomi, 31:19).
Desastre total? Encara diria més: «Serà que quan molts mals i dificultats els caiguin a sobre, llavors aquesta cançó parlarà davant seu com a testimoni […] perquè Jo conec la seva inclinació, què fan avui, abans de portar-los a la terra que vaig prometre donar-los» (20). No només és un desastre total, sinó que a sobres ja s’havia avisat abans.
Perquè «Jo conec les inclinacions que estan preparant avui», els Fills d’Israel no s’estaven preparant per entrar a la Terra per servir al Sant, beneït sigui, com era la Seva intenció: «I els Hi va donar les terres de les nacions… per tal que guardessin els Seus estatuts» (Salms, 105:44,45). Més aviat esperaven poder entrar a la Terra per tal de satisfer els seus desigs bàsics. I per aquesta actitud, el mal que els arribaria ja estava avisat (Ovadiah ben Jacob Sforno, Commentary on the Torah, traduït i comentat per Rabí Raphael Pelcovitz, p. 989).
En algunes ocasions podem veure clarament que algú fa pinta d’anar pel mal camí. Aquest «mal camí» és un camí que no mena enlloc, i que només que comportarà problemes. I aquests camins, sovint, s’emprenen per decisions errònies. Per sortir del pas decidim actuar de forma precipitada i sense pensar ni tenir en compte res més que la nostra visió a molt curt termini —recordem que Mitsraïm significa «el lloc estret»—, i al final podem acabar encara pitjor del que estàvem. O ens deixem portar per les circumstàncies, i «deixem fer». Posem el pilot automàtic, actuem per inèrcia i ens allunyem del camí. Aquestes tendències les podem veure en els altres, però si ens autoexaminem bé, també les hauríem de veure encara més clares en nosaltres mateixos. «Conèixer les nostres inclinacions», els nostres patrons mentals. I quan passi això, hauríem de fer com Moisès al final de la paraixà, que va posar-ho tot per escrit i aprendre-ho de memòria per recordar-ho quan ho necessitem (Devarim, Deuteronomi, 31:22).
De vegades no cal aquest recordatori escrit, ni la profecia ni la veu divina perquè ens digui «no vagis per aquí». O potser ara sí que ens caldria, si veiem el nivell de dejuni intel·lectual autoimposat i el nihilisme cultural del nostre temps. És en aquests moments, que se’ns fa més difícil alçar la vista per veure-hi més enllà del nas, i descobrir que l’ajuda ens ve del Sant, creador del cel i la terra. I recordem que no deixarà que rellisquem, ni s’adormirà, i que està per nosaltres (Tehilim, Salms 121).
Els que sí que ens adormim som els humans, que ho vam fer el dia de la revelació a Sinaí. De fet, ens adormim sempre que podem. En menys d’una setmana comencen les festes de Tixré, i com es diu a l’inici de les Selihot, què feu, humans, que dormiu? Lleveu-vos. Despertem-nos.
Xabat xalom, i que el nou any ens porti coses millors que el que s’acaba.