«Un vent va sorgir des del [nom de les quatre lletres] i va arrossegar guatlles des del mar i les va escampar pel campament, a una distància d’un dia en aquesta direcció i d’un dia en l’altra direcció, al voltant de tot el campament, i un metre per sobre de terra. El poble es va aixecar per recollir les guatlles, tot el dia, tota la nit, i tot l’endemà. Qui menys va collir-ne, en va collir deu sacs. Els van repartir pel campament en piles. La carn encara estava entre les dents; no se l’havien acabat encara, i la fúria del [nom de les quatre lletres] es va inflamar davant del poble, i [nom de les quatre lletres] va colpir al poble amb una mortaldat molt gran» (Bamidbar, Nombres, 11:31:33).
Aquest episodi apareix a la Torah, just després del moment en què els setanta ancians d’Israel, inclús els pobres Eldad i Medad —que no s’ho esperaven—, obtenen la profecia i Josuè fill de Nun demana que els empresonin (perquè ho interpreta com una rebel·lió contra Moisès); i just abans de l’episodi on Miriam i Aaron parlen malament de Moisès, per casar-se amb una Etíop. Podríem dir que és una mena de parèntesi estrany, però en realitat no ho és. Veiem què ens diu rabí Ovadia ben Yosef, Sforno.
En primer lloc, totes les mencions al temps que van trigar a recollir les guatlles, als sacs i a les piles, la Torah les fa per indicar l’enormitat de l’abundància, i de la intenció del poble de consumir grans quantitats d’aquestes guatlles (Sforno sobre Bamidbar 11:32). I mentre anaven mastegant aquesta enorme abundància, el Sant, beneït sigui, «colpí al poble». A tot? No. Sforno ens diu que va fer-ho contra els qui van posar-se al davant de les peticions, fetes pel pur desig de menjar per menjar, com a rebel·lia contra el Sant. Per això els va colpir.
Però tot el poble, va rebre el cop? No. Sforno ens diu que van rebre aquells que es van posar al davant de la petició, expressant el seu desig en rebel·lia contra el Sant. De tots ells, els que es queixaven «per què vam marxar de Mitsraïm?» (línia 20), van rebre el «cop» els primers de tot. De la resta dels rebels, aquells qui van plorar falsament, fent veure que els havia sobrevingut un desig terrible de menjar carn, van veure com es feien realitat allò de «fins que ho avorriu», que llegim també a la línia 20 (Sforno sobre Bamidbar 11:33).
Aquest episodi, per tant, no és cap raresa. La Torah segueix una línia lògica, mostrant diferents casos de resistència i rebel·lia, que anirà creixent en intensitat durant les següents paraxiot, en especial Korakh i culminant a Khucat amb la cerimònia de la vaca pel roja. A partir d’aquí, s’esdevé el canvi de les reclamacions per tenir menjar, a les reclamacions per l’aigua –, i l’arrogància que farà que Moisès no pugui entrar a la Terra.
«Ben Azzai va dir: […] la recompensa per cometre una transgressió és una transgressió» (Pirké Avot 4:2). L’episodi de les guatlles, com els altres que hem comentat, ens mostra que una cosa és tenir dubtes legítims, però una cosa molt diferent és actuar en rebel·lió oberta, per subvertir i per fer mal. Les petites discussions i rebel·lions, si no vigilem, ens poden portar a l’arrogància. I aquesta a impedir-nos l’entrada a la Terra.
Es pot qüestionar el lideratge, si es fa en forma constructiva. Podríem fer un símil tornant a Pirké Avot: «quina és una discussió en nom dels Cels? Les de Hil·lel i Xammai. Quina no és una discussió en nom dels Cels? La de Korah i el seu grup» (5:17). La rebel·lió oberta, com la crítica destructiva, la queixa gratuïta, els intents de subversió i l’arrogància, arriben a un punt que no permeten la teixuvà.