A la darrera alià de paraixat Bemidbar, quan comencem a caminar pel desert, la Torah ens diu que “la responsabilitat d’Eleàzar, el fill d’Aaron el sacerdot: l’oli de les lluminàries, l’encens d’espècies, l’ofrena continua de pa, i l’oli d’unció; la responsabilitat pel Mixkàn sencer i tot el que hi ha en ell, del Sant i tots els seus accessoris” (Bamidbar, Nombres, 4:16). Aquesta és la darrera línia pel que fa a la instrucció de “plegar” el Mixkàn, el Tabernacle, quan el campament dels Fills d’Israel s’havia de moure.
I quina és, aquesta responsabilitat? Ovadia Sforno ens explica, primer, les dues paraules inicials. “Responsabilitat d’Eleazar” per ordenar qui és qui ha de fer què, per exemple qui haurà de portar quina part de la tenda. I cap al final, “responsabilitat de tot el Mixkan” en el moment en què els Fills d’Israel aixequen el campament per començar a caminar, i també quan s’aturaven i tornaven a plantar el campament, amb la Tenda de Reunió al mig.
Encara que comenci “només” responsabilitzant a Eleàzar d’encarregar-se dels accessoris menors, la intendència –l’oli per la Menorà, l’encens per l’altar, l’ofrena de pa i l’oli per la unció–, la línia acaba deixant clar que, en el moment en què els Fills d’Israel es mouen, Eleazar és l’encarregat de tot el Mixkàn, i de tot el que hi ha a dins (Ovadia Sforno sobre Bamidbar 4:16).
La raó d’això la trobem just a continuació: “No facis que la tribu de les famílies de Coat es distanciïn d’entre els Levites. Fes això per ells, per tal que puguin viure i no morir, quan s’acostin al Sant dels Sants. Aaron i els seus fills indicaran a cadascú la seva tasca individual i allò que carregaran” (línies 18 i 19).
Sforno continua explicant-nos el perquè. Dins de la família de Leví, cada família –a partir de la divisió de la família dels Kohanim i la dels Leviïm –la família dels Sacerdots i la dels Levites–, té assignats uns rols, que impliquen poder entrar i veure a dins de la Tenda. No només per “exercir”, sinó a l’hora de muntar i desmuntar.
La raó és que si no s’estableix una llista de tasques i es deixa que el procediment de transport sigui un bufet lliure, al final tot esdevindrà en caos i es profanarà el Tabernacle i tots els seus objectes, com al final va passar al Temple (vegeu el tractat Yoma, 23 i 24). Per contra, assignant una feina específica a cada persona, s’assegura que tothom espera pacientment a dur a terme la seva tasca (Ovadia Sforno sobre Bamidbar 4:18-20).
D’aquesta forma, també, cada persona pot aportar la seva part a tota la tasca, i sentir-se que forma part de la feina, sense quedar distanciat de la resta. Sentir-se integrat i part no només d’un grup, sinó d’una tasca, és important. Això fa que les persones no ens impacientem i acabem volent abastar més del que ens tocaria, com en el cas dels levites impacients, que acabaven veient coses que no pertocaven, com per exemple els sacerdots embolicant tots els utensilis. I en veure això, “morien”. Hi ha processos que han de fer-se a cobert –que no és el mateix d’amagat–, per tal que es puguin fer bé. I per fer-ho bé, a vegades tothom ha de tenir paciència.
Xabat xalom.