Al principi de la paraixà, la Torah ens diu «vosaltres sereu sants, perquè Jo sóc sant» (Vaïcrà, Levític, 19:1). Al final, en un tancament circular, ens repeteix la mateixa frase, i afegeix «i Jo us he separat a vosaltres dels altres pobles, perquè sigueu Meus» (20:26).
Aquesta «separació dels altres pobles» és, bàsicament, per tal de no fer les pràctiques denigrants que feien les tribus cananees, i també les de Mitsraïm. Exemples d’aquestes pràctiques poden ser abstenir-se de menjar segons quins animals o, com avui, pràctiques endevinatòries.
«Qualsevol home o dona en què existeixi màgia d’Ov o Ïdoni, se’ls sentenciarà a mort; se’ls lapidarà, la seva sang està sobre ells mateixos.» (Línia 27). La tradició ens diu que aquesta «màgia d’Ov o Ïdoni» són pràctiques endevinatòries a través d’oracles de necromància o mèdiums, és a dir de consultes als morts i als esperits, per saber què ens presentarà el futur.
Rabí Sforno ens explica que com que la intenció de totes les normes i manaments anteriors és «fer sant» al Poble d’Israel a través de l’observança de les lleis, qualsevol persona que se’n desviï a través d’aquests oracles, està fent just el contrari del que la Torah li requereix. Per això, diu Sforno, aquestes persones mereixen la sentència descrita (Ovadiah ben Jacob Sforno, Commentary on the Torah, traduït i comentat per Rabí Raphael Pelcovitz, pp. 588-589).
Un dels casos més espectaculars és el del rei Saül, que en la seva deriva cap a la desconfiança i la paranoia, acaba requerint els serveis d’una mena de mèdium, la «ba’alat ov de Dor», per tal que invoqui l’esperit del profeta Samuel. Òbviament, la història no acaba bé.
Saül, el primer rei, no fa la seva tasca. En diferents ocasions se li ordena fer una sèrie de coses per completar la conquesta de la Terra d’Israel, però decideix no obeir les indicacions i anar una mica per lliure. Tot això, que apareix al primer llibre de Samuel —que mereix estudi a part, junt amb Jutges per entendre’l millor—, inicia una sèrie d’esdeveniments, i Saül acaba desenvolupant una por interna, que acaba en paranoia i mania persecutòria. Aquesta por no és més que, diguéssim, «saber que no s’han fet les coses bé». Saül sap —conscientment o inconscientment, és tema d’estudi— que ha errat. I cada vegada s’allunya més del camí de la Torah, fins que acaba «despertant» a Samuel, qui el va ungir.
Aquest fet indica dues coses: que Saül no va fer complir la resta de normes que obligaven a fer desaparèixer les pràctiques i consultes a mèdiums i oracles necromàntics —ell mateix sap per qui ha de demanar—, i encara demana ell, el rei, fer-ne ús. Podríem aventurar-nos a dir que a Saül li mancava «emunah», confiança. Però no parlem de confiança cega que ens porta a no qüestionar les instruccions ni les lleis, sinó la confiança que ens dona saber per què cal fer el que es demana que fem.
Aquesta confiança només s’aconsegueix amb l’anàlisi profunda d’aquestes mateixes lleis, que ens portarà cap a la seva comprensió. «Sereu sants perquè Jo soc sant» i «No us contaminareu amb les pràctiques d’aquestes nacions». Sabent quines eren les pràctiques d’aquelles nacions, la persona intuïtiva sabrà, ràpidament, que no pot quedar-se tan sols amb el valor nominal d’aquesta frase, ni de gairebé cap altra a tota la Torah.
Xabat xalom.