Seguint amb les lleis de la puresa i la impuresa rituals, al final de paraixat Metsorà, se’ns recorda que estem parlant de «la llei per l’home que té una emissió, i d’aquell del qual hi ha una descàrrega seminal [zera’ també es tradueix com «llavor»], a través de la qual esdevé impur» (Vaïcrà, Levític, 15:32). De nou, cal recordar que quan parlem de puresa i d’impuresa, en el context de la Torah, ho fem en sentit ritual.
Si llegim aquesta línia 32 en sentit «pxat», és a dir el sentit literal o superficial, podríem dir que ens trobem en el cas de «pol·lucions nocturnes». I que passa quan un home té una emissió nocturna (o) involuntària? Que esdevé «tamé», impur.
«Perquè la raó per la «tumà» resultant d’una emissió nocturna és que l’intenció d’aquell que l’ha tingut era “esdevenir tamé“, a través de la ‘instigació de la serpent’ [nahaix] (basat en Bava Batra 17a) i no per a la perpetuació de l’espècie; d’altra manera, no hi hauria ‘tumà’ connectada amb el semen, tal i com no hi ha ‘tumà’ amb les femtes o l’orina» (Ovadiah ben Jacob Sforno, Commentary on the Torah, traduït i comentat per Rabí Raphael Pelcovitz, p. 560).
Deixarem per una altra ocasió això de tenir certa intenció en un tema involuntari, i reprendrem la menció al Talmud. La pàgina 17a comença amb una menció a les tres persones a les quals el Sant, beneït sigui, va donar en aquest món un tast del món per venir «Són: Abraham, Isaac i Jacob.» Després segueix amb tres persones en les quals la mala inclinació no va tenir cap poder; després amb sis persones en les quals la mort no va tenir cap poder; després amb set persones en les quals els cucs [després de morts] no van tenir cap poder; i finalment, una lliçó secundària: «Hi ha quatre persones que van morir només pel consell de la serp primordial, a través de la qual tota la humanitat va esdevenir mortal.»
La tradició ens explica que el cos és un vehicle que assisteix la ment, o l’esperit. El cos, després del seu procés vital, es converteix en pols «i la pols retorna a la terra de la que va sorgir, i l’alè de vida retorna a Déu, que el va entregar» (Cohèl·let, 12:7)
No és una sorpresa aquella descripció dels quatre elements que formen un cos humà: aigua, terra, aire i foc. Quan la ment i la matèria, quan l’intel·lecte i el cos —els quatre elements— treballen junts, podríem dir que ni la mala inclinació (o la serpent), ni la mort ni els cucs (de forma figurada) tenen cap poder sobre nosaltres, i podem fer allò que ens proposem. És quan treballem per a la perpetuació de l’espècie, com ens deia rabí Sforno. En lectures més enllà del «pxat», podríem dir que treballem per la continuïtat, pel futur, per a perdurar, i d’acord amb la nostra fi última, que és «servir».
Però quan en el cos es crea una debilitat, és un signe que els quatre elements no treballen en harmonia (Aquedat Isaac, 105:1). L’intel·lecte i el cos no van alhora, i acabem «emetent pol·lucions», físiques o no, que ens transformen, i esdevenim «tamé». O plantem llavors en llocs on no tenen opció a tenir fruit ni fer arrels. O ens distraiem del nostre propòsit original, i a instàncies de la serpent acabem distrets i menjant les postres abans d’hora.
Tot això és el que ens transforma, i en ocasions esdevenim «tamé». I quan ens passa això, la Torah —la Instrucció, d’instruïts— ens diu que ens cal tota una sèrie de ritual de neteja i purificació, com vam veure a la paraixà anterior i, a més, pujar al Temple a reconnectar-nos.
Aquest 2024 no podem pujar al Temple per reconnectar i celebrar el Pessakh. Però sempre ens queda el nostre Temple interior, aquell lloc on sabem distingir si estem alineats i tenim els quatre elements equilibrats o no —sempre i quan no ens fem trampes jugant al solitari. Que sigui un Pessakh profitós i, malgrat tot, feliç.
Xabat xalom!