Aquesta setmana seguim dins de l’estructura del Xemà, amb el segon paràgraf, que comença a la tercera línia de la paraixà Ekev:
«I serà que si pareu atenció als Meus manaments que Jo us ordeno avui, estimar [el nom de les quatre lletres], el vostre Déu, i servir-lo amb tot el vostre cor i tota la vostra ànima, llavors Jo proveiré pluja per la vostra terra en el moment adequat…» (Devarim, Deuteronomi, 11:13-14 i següents).
És a dir, que si complim el que se’ns demana al primer paràgraf del Xemà, plourà quan toca. Que plogui quan toca no és una fotesa. I això, qui no ho hagués comprès, ho està fent ara a marxes forçades. Però a la Torah hi trobem una explicació encara molt més bella, just al principi de la paraixà.
«Perquè la Terra a la qual vosaltres aneu, per posseir-la, no és com la terra de Mistraïm que vau deixar, on plantàveu la llavor i la qual regàveu dempeus, com en un hort. Però la Terra a la qual creuareu per posseir és una Terra de turons i de valls; de la pluja del cel beurà aigua; una Terra de la qual [el nom de les quatre lletres], el vostre Déu, se n’ocupa; els ulls de [el nom de les quatre lletres], el vostre Déu, hi són sempre a sobre, des del principi de l’any fins al seu final» (Devarim, 11:10-12).
I què vol dir, això? Doncs que a la terra de Mitsraïm gairebé no calia pluja, ja que el Nil creixia de forma regular, i això servia per obtenir molt bones collites, gairebé sense esforç (regant dempeus, sense moure’s). Però la Terra d’Israel «beu aigua de la pluja del cel», perquè no hi ha gairebé rius, i no és suficient per regar tota la Terra, i per això cal fer que plogui.
Per altra part, si «els ulls del Sant —beneït sigui— estan sempre sobre la Terra i se n’ocupa»… per què cal «fer que plogui»? Perquè el Sant observa els actes dels seus habitants, per veure si són mereixedors de tenir pluja o no. Per tant, cal tenir present que «si pareu atenció… Jo donaré la pluja de la vostra Terra…» de forma que trobareu aliment sense dolor (sense esforç) i sereu capaços de servir-lo. I si no, doncs no hi haurà pluja, i no hi haurà menjar (Ovadiah ben Jacob Sforno, Commentary on the Torah, traduït i comentat per Rabí Raphael Pelcovitz, p. 888).
De nou, continuem parlant d’esforç i de com aconseguir el que ens pertoca. Una d’aquestes coses és «la pluja», i per «fer que plogui», cal parar atenció a certes coses. I és «parar atenció», i no «prestar». Perquè les coses prestades són temporals. Fer que plogui és importantíssim. I relativament fàcil… sempre que sapiguem de què estem parlant, és clar.
Xabat xalom!