La sisena alià de la paraixà Vaetkhanan comença directament amb el primer paràgraf del xemà, un text fonamental del judaisme: Escolta, Israel: [el nom de les quatre lletres] és el nostre Déu, [el nom de les quatre lletres] és l’únic.
Rabenu Sforno ens explica que «Escolta, Israel» cal llegir-ho com a contemplació: escolta, contempla i comprèn això: el Sant, beneït sigui, és qui dóna l’existència i és el Creador, de qui tot prové. És la primera causa, i l’única, qui atorga el poder de ser a cada aspecte de la creació, i que sense el Sant, no es pot concebre cap mena d’existència.
És el nostre Déu, en tant que estem sota la seva supervisió única i directa, sense necessitat de cap intermediari (Ovadiah ben Jacob Sforno, Commentary on the Torah, traduït i comentat per Rabí Raphael Pelcovitz, p. 863, i nota VI).
Més endavant al text, a les línies 10 a 12, ens diu que «I serà quan [el nom de les quatre lletres], el vostre Déu, us porti a la terra que va jurar als vostres pares […], per donar-vos grans i bones ciutats que no heu construït, cases plenes amb tots els béns que vosaltres no haureu omplert […] camps i vinyes que no haureu plantat, i menjareu i estareu satisfets. Vigileu, no sigui que oblideu al Senyor, Qui us va treure de la terra de Mitsraïm, de la casa de l’esclavatge».
Com pot ser que ens oblidem de la primera i única causa de la creació, que ens ha portat fins aquí i, per via del qual, tenim tot allò que tenim? Doncs a vegades passa. Forma part de la naturalesa humana, i la Torah, amb els seus estatuts i manaments, és la guia per a contemplar, comprendre i reconèixer la Seva grandiositat (Ovadiah ben Jacob Sforno, p. 866).
I a vegades, com diu el text de la paraixà, quan aconseguim coses que «no heu construït, cases plenes amb tots els béns que vosaltres no haureu omplert», és a dir quan aconseguim coses sense esforç ni treball, hem de vigilar «no sigui que oblidem», perquè la riquesa que s’aconsegueix sense esforç acaba esdevenint en desig incontrolat, i és el que fa que els humans ens oblidem del Creador (Ovadiah ben Jacob Sforno, p. 865).
Quan ens oblidem del Creador, el Sant ens porta pel camí de tornada, com vam llegir ahir, dia 9 d’Av: «la nostra herència s’ha entregat a estrangers, les nostres cases a forasters […] el nostre treball no obté fruits (o també “treballem sense descans” N. de l’autor)», i acabem «allargant la mà cap a Mitsraïm» (Eikhah, Lamentacions, 5:1-6), cap a la falsa seguretat (per saber com acaba el camí, vegeu Jeremíes 31:15-16).
Però també passa quan ens oblidem d’on prové realment aquesta riquesa, o quan donem per fet que sempre tindrem les necessitats cobertes. Per això cal continuar contemplant i comprenent, executant i repetint els estatuts i manaments, per poder «menjar i estar satisfets».
Xabat xalom!