La sortida de Mitsraïm va anar prou bé. Però una altra cosa va ser el camí, ple de contratemps i de queixes, més o menys fundades. Un dels exemples el trobem al sisè fragment de paraixat Behaalotekha, quan «el poble va començar a buscar queixes/queixar-se» (Bamidbar, Números, 11:1). I després, «la multitud entre ells començà a tenir força desitjos/antulls. Llavors, fins i tot els Fills d’Israel de nou van tornar a plorar, demanant ‘Qui ens donarà carn?’» (11:4).
Cal tenir en compte que aquí hi ha dues queixes, fetes per dos grups de persones. La primera, per «la multitud», que són tots aquells habitants de Mitsraïm que van unir-se als Fills d’Israel durant la fugida, la seva queixa va ser «malvada a oïdes del Senyor. El Senyor va escoltar i la Seva fúria es va inflamar, i un foc del Senyor cremà entre ells, consumint els extrems del campament» (11:1). Ovadiah Sforno ens explica que aquestes queixes eren totalment infundades i sense cap mena de base, i els rumors i males paraules no eren queixes veritables, des del cor (ja que no tenien cap raó vàlida per fer-ho), sinó que murmuraven per provar al Sant, beneït sigui (Ovadiah ben Jacob Sforno, Commentary on the Torah, traduït i comentat per Rabí Raphael Pelcovitz, p. 697).
La segona queixa la fan els Fills d’Israel, que van continuar com els primers, murmurant per provar al Sant, beneït sigui, i es van queixar per haver marxat de Mitsraïm (vegeu 11:5 i 6), no només enyorant la seguretat (encara que esclaus) perduda, com si desdenyessin el valor i el privilegi de tenir la Xehinà, la Presència Divina, entre ells. Per tant, «qui ens donarà carn?» era una petició de prova, com diu el Salm (78:18) «Van provar Déu als seus cors, demanant menjar pels seus desitjos» (Ovadiah ben Jacob Sforno, p. 698).
La primera queixa, que és simplement queixar-se per queixar-se, té un resultat igual de simple: «El Senyor va escoltar i la Seva fúria es va inflamar, i un foc del Senyor cremà entre ells, consumint els extrems del campament». La segona queixa és prou diferent de la primera, ja que no només demanen complir els seus antulls de carn, sinó que lamenten haver sortit de Mitsraïm. Com a tal, la seva té dues parts. En primer lloc, el desig de menjar carn es compleix prometent-los que menjarien carn «durant un mes sencer fins que us surti pel nas» (línia 20), i a més quan «encara tenien carn entre les dents, sense mastegar, la fúria del Senyor es va inflamar contra el poble, i el Senyor va colpejar el poble amb molta força» (línia 34).
Ens diu Sforno que les dues parts del càstig s’explica en què aquells que van caure presa dels desigs, que van demanar carn per provar a Déu, van ser castigats com els primers que murmuraven, és a dir «la fúria es va inflamar contra» ells a l’instant, sense donar temps a què masteguessin. Mentre que els qui van queixar-se per haver fugit de l’esclavatge, «només» van veure complert el seu desig de menjar carn, i només carn, durant tot un mes i fins que els va sortir pel nas (Ovadiah ben Jacob Sforno, pp- 702-703).
Els camins, a vegades, no són agradables, i per això cal vigilar i tenir present la situació, no fos cas que els nostres desigs s’acabessin complint. Ens diu Sforno que les dues parts del càstig s’explica en què aquells que van caure presa dels desigs, que van demanar carn per provar a Déu, van ser castigats com els primers que murmuraven, és a dir «la fúria es va inflamar contra» ells a l’instant, sense donar temps a què masteguessin. Els qui van queixar-se per haver fugit de l’esclavatge, «només» van veure complert el seu desig de menjar només carn fins que els va sortir pel nas. Els Fills d’Israel haurien fet bé de recordar la darrera de les deu frases: no desitjaràs [allò que no tens]., que resumeix una de les màximes que ens diu la Torah: sigues feliç amb allò que tens.
Xabat xalom.