Després de tota una sèrie d’ordres i manaments, el [nom de les quatre lletres] comunica una cosa curiosa: «Jo enviaré un ‘àngel’ davant vostre per protegir-vos al camí, i per portar-vos al lloc que he preparat. Vigileu, escolteu la seva veu, no us rebel·leu contra ell, perquè no perdonarà les vostres transgressions intencionades, perquè el Meu nom és en ell» (Xemot, Èxode, 23:20-21).
Un àngel? Abans de seguir, recordem que el que es tradueix com «àngel», malakh, també es podria —o més aviat «caldria fer-ho»— com a «missatger». I quina mena de «missatger»?? Rabí Ovadia Sforno ens aclareix el tema: aquest missatger és semblant al que s’apareix davant Josuè i li ordena «descalça’t les sandàlies, ja que el lloc que trepitges és sagrat» (Josue, 5:15). Aquest missatger era un guerrer que havia d’ajudar a la conquesta de la terra de Canaan. I també cal notar que li diu a Josuè el mateix que el Sant, beneït sigui, diu a Moisès a l’episodi de l’esbarzer (Ovadiah ben Jacob Sforno, Commentary on the Torah, traduït i comentat per Rabí Raphael Pelcovitz, p. 409).
Un cop sabem qui és aquest missatger… per què un missatger? Potser si tornem a llegir què demana [el nom de les quatre lletres], aconseguim alguna pista: «Perquè si escolteu la seva veu i acompliu tot allò que diré, llavors Jo seré l’enemic dels vostres enemics i perseguiré als vostres perseguidors» (Xemot, Èxode, 23:22-23). I què vol dir, això? Que el Sant, beneït sigui, no tindrà pietat dels enemics. I el missatger no perdonarà les transgressions de l’enemic (Ovadiah ben Jacob Sforno, p. 410).
I per què, aquesta falta de pietat? Perquè a diferència del que s’havia ordenat fins aquell moment —ordres per la persona o la comunitat—, aquest fragment ens parla directament de la conquesta física de la Terra d’Israel. La conquesta no és només un tema de «possessió física». L’ordre és eliminar les creences, les pràctiques i els déus cananeus antics (línia 24). I aquest canvi no permet massa miraments. Es tracta d’un model antic, on l’esclavatge és un dels punts centrals de la societat, que cal canviar per un model nou, amb el respecte a la vida i el xabat, un dia sense «melakhà», com a punts centrals. Per aquesta feina cal un «missatger» implacable. Que no perdoni.
Les resistències al canvi són moltes i molt variades. Els humans justifiquem les nostres accions de moltes maneres. Quan cal, ens inventem les excuses més inversemblants per no canviar els nostres costums i pràctiques, encara que no ens siguin gens beneficioses. A vegades, cal ser inflexible i no caure en les velles inèrcies per poder diferenciar-nos d’aquelles males actituds. «No us prostrareu davant dels seus déus, no els adorareu, i no actueu conforme a les seves pràctiques» (línia 24).
Si volem gaudir del xabat, com vam veure la setmana passada, hem de trencar amb la setmana laboral de dilluns a diumenge, entre altres coses.
Xabat xalom.