En el nostre text d’avui es descriu la cerimònia de consagració d’Aaron i els seus fills Nadab, Abihu, Eleazar i Ithamar per servir al Sant, beneït sigui. Aquesta cerimònia consisteix en una sèrie de sacrificis animals i ofrenes vegetals, i la unció tant d’Aaron com dels seus quatre fills.
Per una banda, aquesta unció, o aspersió, es fa amb la sang del sacrifici animal. A l’orella, al polze de la mà i al polze del peu. Tots tres de la part dreta del cos (Xemot, Èxode, 29:20).
Un cop s’ha ungit aquesta sang, la resta es llença al voltant de l’altar del Mixkàn. Seguidament, Moisès —perquè tota aquesta operació la fa ell—, Moisès pren una mida d’aquesta sang escampada, i una mica de l’oli que prèviament havia dipositat a l’altar, i fa una petita aspersió sobre Aaron i les seves vestimentes, i també sobre les vestimentes dels seus fills: «ell i les seves vestidures, i els seus fills i les vestidures dels seus fills amb ell, esdevindran kadoix [santes]» (Xemot, Èxode, 29:21).
El marrà del sacrifici es descriu com «de perfecció» [מִלֻּאִ֖ים – miluim] (vers 22). Més endavant, al vers 29, la Torah ens diu que «els vestits sants que són d’Aaron seran pels seus fills després d’ell, per a ser exaltats a través d’ells i investits amb tota autoritat a través d’ells», [וּלְמַלֵּא־בָ֖ם אֶת־יָדָֽם – uL’mala-bam et-iadam]. Que podríem traduir literalment com «omplir o establir les seves mans», és a dir afermar la seva autoritat.
De tot el joc de mans que trobem al fragment d’avui, amb la unció dels dits de la mà dreta, el fet de posar tota l’ofrena «als palmells de les mans d’Aaron i dels seus fills» (vers 24), per després treure l’ofrena «de les seves mans» i consumir-la per complet (vers 25) i afermar les mans i l’autoritat d’Aaron i els seus fills, Sforno ens explica una cosa interessantíssima! De tota la cerimònia que hem vist, el que fa que el Gran Sacerdot sigui el que és no és el sacrifici «de perfecció» o de consagració. Són els vestits. «[…] per a ser exaltats a través d’ells i investits amb tota autoritat a través d’ells». Perquè malgrat que Aaron presenta aquest primer sacrifici de consagració, els seus fills i successors no l’hauran de tornar a presentar (Ovadiah ben Jacob Sforno, Commentary on the Torah, traduït i comentat per Rabí Raphael Pelcovitz, p. 440).
Com a la paraixà anterior, una cosa és la idea o el concepte, i una altra com s’aplica. Una cosa és el càrrec i l’autoritat que comporta, i una molt diferent és la persona que l’exerceix. La santedat de la figura del Gran Sacerdot resideix en les vestidures, un cop la persona, Aaron —o Eleazar, Pinhàs i la resta dels seus successors— es vesteix i exerceix, amb la mà dreta, esdevé el Gran Sacerdot. El càrrec roman, la persona canvia. Està bé recordar-ho de tant en tant.