Just abans de la revelació a Sinaí, «[el nom de les quatre lletres] va dir a Moisès, «Heus ací que Jo vindré a tu en l’espessor del núvol, per tal que el poble escolti quan Jo et parli, i ells també creuran en tu per sempre» (Xemot, Èxode, 19:9).
Fins aquell moment, el Sant, beneït sigui, tan sols s’havia comunicat amb Moisès o Aaron. Però després de travessar el Mar de les canyes i el desert, al peu del Sinaí, és hora que tot el poble escolti la veu de qui l’ha tret de la terra de Mitsraïm.
Per què? Perquè els Fills d’Israel mai havien dubtat de la possibilitat de la profecia. Sabien que els patriarques, Moisès, Aaron i Miriam n’eren conductes. Però fins aquell moment, la profecia només es coneixia en forma de somnis, visions o aparicions. «Em donaré a conèixer a ell en una visió, li parlaré en somnis» (Bamidbar, Números, 12:6).
Amb Moisès, però, era diferent. Perquè la profecia de Moisès era totalment conscient, i ell estava en possessió de tots els seus sentits (Ovadiah ben Jacob Sforno, Commentary on the Torah, traduït i comentat per Rabí Raphael Pelcovitz, p. 382).
Això feia que els Fills d’Israel dubtessin de la veracitat de les paraules de Moisès. Per això el Sant, beneït sigui, va revelar-se al Sinaí, per tal que «el poble pugui escoltar… i també puguin creure en tu per sempre». D’aquesta forma creurien en la possibilitat que la profecia de Moisès era «cara a cara». Perquè el Sant també els parlaria cara a cara a ells, sense cap intermediari, ni a través de cap somni. Com es diu, «Cara a cara et va parlar Déu» (Devarim, Deuteronomi, 5:4). Amb la implicació que una persona pot conduir una profecia en plenes facultats. Com està escrit, «I [el nom de les quatre lletres] va parlar a Moisès cara a cara» (Xemot, Èxode, 33:11). I per això els Fills d’Israel van dir que «hem vist aquest dia que Déu pot parlar a una persona i aquesta seguir vivint» (Devarim, Deuteronomi, 5:21 – Ovadiah ben Jacob Sforno, pp. 381-382).
Els arguments d’autoritat poden ser perillosos. També allò d’«això es fa així perquè ho dic jo». La revelació a Sinaí, en la qual el Sant, beneït sigui, parla a tots els Fills d’Israel, és el que ens porta a la «devekut». La revelació és allò més proper al que ens podem aferrar per defensar que les mitsvot no són simplement unes normes arbitràries, inventades per Moisès.
Però el procés de revelació i entrega de la llei no acabarà amb les primeres taules, gravades per la divinitat. Si no que les primeres taules, i, per tant, el pacte original, acabaran trencades. I al seu lloc hi arribarà un segon pacte, escrit per Moisès a través de la profecia divina. Dictades cara a cara, i amb Moisès escrivint mentre escolta.
I malgrat que els Fills d’Israel es van despertar tard i després no van poder suportar ni tan sols una lletra muda pronunciada pel Creador, acceptem que vam ser presents al Sinaí, i que vam escoltar aquella vocal muda que ens va omplir de pànic. Daienu.