Avui en dia acostumem a veure Péssah com una festa única, que dura set o vuit dies, depenent d’on visquem. En realitat, però, celebrem dues coses ben diferents. I una de les explicacions la trobem a la cinquena alià de paraixat Bo.
Durant el Seder de Péssah una de les tradicions, alguns dirien obligacions –i alguns diríem que és una obligació fer-ho de forma constant–, és fer preguntes. Una de les preguntes típiques és la que fan els petits: i què és aquesta avodah, aquest servei, per tu? (Xemot, Èxode, 12:26). Avodah es tradueix com servei o feina, però en el sentit ritual o religiós.
Però a què es refereix, la pregunta sobre aquesta avodah? A la festa de Péssah? Doncs no. Es refereix al sacrifici de Péssah. Perquè no és el mateix. Hi ha el sacrifici de Péssah, i la festa de les matzot. I la pregunta original que apareix a la Torah, és sobre el sacrifici i sobre pintar les llindes de les portes amb la sang del sacrifici.
Sforno ens interpreta la pregunta: Què és aquest servei per tu? Ja que no és en un dia de convocatòria santa, com ho són els altres sacrificis, ni és durant el mateix temps que altres sacrificis, que es fan després de l’ofrena del matí i abans de l’ofrena del vespre. I com és que no n’hi ha prou amb un sol sacrifici per tot Israel, com és el cas amb la resta de sacrificis? (Ovadiah ben Jacob Sforno, Commentary on the Torah, traduït i comentat per Rabí Raphael Pelcovitz, p. 339)
Perquè el sacrifici de Péssah, l’original, es va fer el dia 14 de Nisan a la tarda, i cada casa i cada família va fer-lo (Xemot, Èxode 12:3-6). I llavors? Què és aquest sacrifici, aquesta avodah, aquest servei? És el sacrifici del Péssah del [nom de les quatre lletres] (vers 27). Aquest sacrifici es fa per marcar el futur “salt” del destructor “per sobre” de les cases dels Fills d’Israel durant la nit. I com que no està permès fer sacrificis durant la nit, cal fer-los en un moment anterior a la nit, és a dir cap al tard. I cadascú ha de portar el seu propi sacrifici, perquè el miracle de Péssah va succeir a cada un dels individus, i no a la comunitat com a tal (Ovadiah ben Jacob Sforno, pp. 339-340).
El vespre del 14 de Nissan se sacrifica el principal déu egipci, en forma d’ovella. I durant la següent nit se sacrificaran tots i cadascun dels primogènits a Mitsraïm. La llibertat es va pagar a un preu molt alt, i no ens referim a la quantitat d’ovelles, sinó que només es va poder aconseguir després del sacrifici dels primogènits.
Per això, també, el miracle de la llibertat, de poder sortir de Mitsraïm, s’esdevé per a cada persona i no és una cosa comunal. Cada casa, cada família va haver de responsabilitzar-se, aconseguir un xai, sacrificar-lo i pintar les llindes. A la casa on no es van pintar les llindes, no hi va haver miracle. Potser per això se’ns recorda que cada persona, a cada generació, ha de veure’s a ella mateixa com si estigués sortint de Mitsraïm.
Aquesta iniciativa es torna a veure una setmana després, a la riba del Mar de les Canyes. Per poder sortir de Mitsraïm cal prendre primer la iniciativa i responsabilitzar-se. I se’n surt a títol individual.