El següent text és una traducció de l’article “Koshering Dishes in Modern Times” escrit per Rabí Haim Ovadia, de Torah ve Ahava.
El requeriment de fer els plats caixer s’esmenta originalment en tant a plats saquejats de no jueus en temps de guerra. Es basa en la noció que els plats absorbien el sabor del menjar no caixer. Si es feien servir sense caixeritzar, el sabor traspassaria dels plats al menjar i el faria no caixer. Hi ha una norma simple que regeix el procés de caixeritzar plats: «exsuda de la mateixa manera que absorbeix».
El significat d’aquesta norma és que si un plat es fa servir per bullir líquids, el sabor s’ha d’extreure del plat fent servir aigua bullent. Si es fa servir directament sobre el foc, s’ha d’escalfar, buit, a temperatura elevada. Hi ha una discussió extensa en la literatura a halàkhica en els detalls d’aquest requeriment, però tots depenen de l’assumpció que el plat absorbeix el sabor del menjar no caixer. Aquest factor s’ha d’examinar bé per tal de determinar com fer caixer un plat.
Hi pot haver moltes circumstàncies en què que caixeritzar pot ser necessari, per exemple: Per Pessakh, en cas de barrejar llet i carn, o en cas d’allotjar-nos a un hotel o un apartament.
Quan discutim sobre les qualitats materials dels plats en una cuina moderna, hem de tenir present l’enorme progrés que s’ha aconseguit en aquest camp des de la revolució industrial. Alguns materials, com el fang, s’empraven l’antiguitat, però avui ja no es fan servir. D’altres com l’acer inoxidable, el Tefló, la Bakelita, el plàstic o el Pyrex, són noves invencions.
La literatura halàkhica reconeix dos sistemes per determinar la forma de caixeritzar. Una és la divisió entre «absorbent» i «no absorbent«, i l’altra és per material –fusta, metall, fang, etcètera. Com que els materials moderns són diferents dels noms de l’antigor, s’entén que quan volem definir l’estatus d’un plat en concret, hem de fer servir la mateixa mesura halàkhica general d’absorció i no el material del plat.
Aquí hi ha uns quants exemples documentats de canvis físics en l’absorció dels plats:
—El Talmud parla de «plats que suen» en referència a plats en què el menjar viatja a través del plat i es pot veure des de l’exterior — això mai passa amb els plats moderns.
— La Mixnà diu que els líquids s’absorbeixen dins dels utensilis que els contenen, en un nivell entre 1,5% i el 15% del volum original. En els estris d’avui en dia l’absorció és inferior a 1:175000 o 0,00000006%.
— Rabeinu Nissim escriu que quan caixeritzem molts plats, cal canviar l’aigua de forma freqüent perquè el residu que extreuen pot tornar a l’aigua en una salsa. Això no passa, avui en dia.
Hi ha opinions per les quals les mesures del nivell d’absorció dels estris s’haurien de fer per mètodes científics, i ni tan sols així, els resultats podrien ser fiables. D’altra banda sabem que el Talmud diu que per tal de comprovar si un sabor s’absorbeix en un estri o en un plat, es pot tastar sempre que no sigui un sabor prohibit. Per exemple, si la Terumà –menjar sagrat que només poden menjar els kohanim— s’ha cuinat junt amb altres menjars normals, un sacerdot podria tastar el menjar. Si té gust com Terumà, se’ls hi donaria els sacerdots, i si no, tothom en podria menjar. En cas que el sabor sigui prohibit, com per exemple una barreja de carn i llet, demanariem a una persona no jueva que el tastés.
La famosa norma d’1/60 entre els ingredients de la barreja, només es fa servir si no hi ha cap persona no jueva disponible per tastar-la, o si els dos ingredients tenen el mateix sabor, com per exemple greix caixer i greix no caixer. L’afirmació del Talmud que només podem confiar en les nostres papil·les gustatives té el suport de grans savis, què diuen que les lleis que depenen en sentits humans es defineixen pels mateixos sentits i no per eines científiques. Aquí hi ha uns exemples:
Rabí Ovadia Yosef diu que es determina el nivell d’esmolat d’una fulla del ganivet per sacrificar a través del tacte, i que si la matzà està ben cuita o no es determina pels ulls.
De forma semblant, Rabí Yosef Messas escriu que buscar insectes a les verdures s’ha de fer a ull nu, i no amb ajuda de lupes ni cap altra eina.
Seguint les guies del Talmud i d’aquests grans savis, podem dir que per comprovar que un plat o estri determinat absorbeix sabor o no, tenim permès, o fins i tot estem obligats, a confiar en les nostres papil·les gustatives. Es fa de la següent forma: una persona amb el sentit del gust sense cap defecte ha de fer el següent experiment.
- dins una olla, cuinar un quilo de xiles o coses molt picants, amb oli i all.
- buidar el pot i rentar-lo a fons amb detergent, de la forma que s’acostuma a rentar el mateix pot.
- un cop l’olla està neta, bullir-hi un quilo d’arròs blanc, sense sal ni cap espècie.
- tastar l’arròs.
En cas que es noti el sabor especiat, significa que l’olla ha absorbit el sabor dels xiles o el picant, i l’exsuda a l’arròs. Si no, vol dir que no hi ha cap mena d’absorció.
Si no es vol dur a terme aquest experiment, No hi ha cap problema. Ja s’ha fet. Amb l’excepció de la fusta i estris de fang, els plats d’una cuina moderna no absorbeixen el sabor. Cal afegir que, fins i tot si algun sabor s’hagués absorbit, si l’estri no s’ha fet servir durant 24 hores el sabor es considera perdut i no desitjat.
Avui en dia també fem servir detergents i fregalls molt forts, per la qual cosa si s’hagués absorbit algun sabor, l’ús del sabó l’hauria eliminat.
Aquests fets i normes impliquen que, un cop sabem que un determinat plat no absorbeix, podem fer-lo servir després que s’hagi netejat de forma normal, sense bullir-lo ni passar-lo pel foc. Això és cert en tant per caixeritzar un plat per Pessakh, per convertir-lo de carn a llet i viceversa, i per fer servir plats en un apartament o un hotel.
La idea de convertir plats de carn a llet pot semblar estranya per alguns dels lectors per dues raons. Una és que mentre el Xulkhan Arukh permet caixeritzar plats de carn llet, el Maguén Abraham, seguit per la majoria de jueus Aixkenazim, ha establert la pràctica d’evitar fer-ho. La segona raó és que els estris de cuina d’avui es produeixen en massa, i la majoria de gent pot permetre’s comprar dos jocs de cada. Per això aquesta conversió no és gaire comuna.
Tanmateix, el fet que algú no sigui conscient d’una llei no invalida aquesta llei. De fet, els Sefardis hem estat seguint aquestes normes per molt temps. Hem estat fent servir els mateixos plats de vidre per menjar carn i llet, només rentant-los entremig. I el mateix és cert per caixeritzar plats de vidre per Pessakh. Només cal rentar-los, i això vol dir que els plats de vidres nets que tenim als armaris, ja estan llestos per Pessakh.
Rabí Ovadia Yosef va establir aquesta llei amb força i la va aplicar a canviar fins i tot estris de cuina de carn a llet:
“nosaltres [els Sefardis] no seguim les normes del Magén Abraham, i convertim plats de llet a carn i viceversa caixeritzant-los. Per tant tenim permès fer servir plats de vidre per carn i per llet a condició que els rentem entre un ús i un altre. Això segueix les lleis del Xulkhan Arukh per les quals només cal rentar els estris de vidre per tal de fer-los caixer per Pessakh. Per tant, he decretat que es pot fer servir un plat de Pyrex per cuinar-hi carn, netejar-lo a fons i fer-lo servir per bullir més llet i viceversa. No hi ha cap problema ni preocupació, com alguns han suggerit, que podria haver-hi confusió o oblit [i que alguna gent cuinaria carn i llet junts o s’oblidaria de rentar els plats.]”
Rabí Ovadia Yosef segueix, i diu que si un jueu Aixkenazí vol seguir aquesta norma, que té el suport de molts grans savis, ningú pot evitar que ella o ella ho faci.
Tal com hem discutit abans, i com jo mateix he sentit personalment de Hakham Yaakov Peretz, El cap d’estudis del programa de Semikhà del Centre d’Estudis Sefardis Shehebar, la mateixa norma s’aplica olles, coberteria, estris de plàstic i altres utensilis. Només cal rentar-los a fons per fer-los caixer per Pessakh o per fer-lo servir a un apartament amb els nostres propis ingredients caixer.
Òbviament hi ha un element de disgust i angoixa que molta gent pot sentir pensant que omple s’ha fet servir per menjar no caixer, com per perdre la inèrcia de tradicions centenàries. Això és perfectament comprensible i respectable, perquè l’halakhà descrita aquí no obliga a ningú a seguir-la, si no més aviat ofereix opcions per aquells que les necessiten. Una possibilitat per respectar les tradicions i els sentiments, seria tirar aigua calenta d’un bullidor elèctric a sobre dels utensilis i els estris que necessiten ser caixeritzats.