A la quarta alià de la paraixà doble Vaiakhel-Pikudei, la Torah ens relata el procés de construcció del Mixkàn i de tot el seu contingut.
En arribar a la construcció de la pica on els kohanim s’haurien de rentar abans d’entrar al Mixkàn, la descripció és ràpida:
«Ell [Betzalel] va fer la Pica de coure i la seva base de coure, dels miralls dels qui servien a l’entrada de la Tenda de reunió» (Xemot-Èxode 38:8).
Com ens aclareix Sforno, cal entendre que no s’està parlant de servents ni serventes, sinó d’aquelles persones que anaven a escoltar les paraules del Déu vivent a les portes del Mixkàn, com està escrit: «I tota persona que cercava [el nom de les quatre lletres], anava a la Tenda de Reunió» (Xemot-Èxode 33:7). Aquestes persones, pel que sembla en la major part dones, van rebutjar els seus ornaments i van santificar els seus miralls, demostrant d’aquesta forma que ja no els necessitaven (Xemot-Èxode 34:5 – Ovadiah ben Jacob Sforno, Commentary on the Torah, traduït i comentat per Rabí Raphael Pelcovitz, p. 485).
Si recordem la paraixà anterior, quan el poble d’Israel demana a Aarón que els faci déus, ell respon «traieu els anells d’or de les orelles de les vostres dones, fills i filles, i porteu-me’ls» (Xemot-Èxode 32:2). Quan Moisès retorna al campament, polvoritza el vedell, ho barreja tot amb aigua i els obliga a beure (32:20).
I quan el Sant, beneït sigui, demana a Moisès que digui als israelites que són un poble de clatelluts, i que si habités amb ells, els anihilaria en un instant, segueix amb la següent frase: «”I ara traieu-vos les joies, i Jo sabré què fer amb vosaltres”. I els Fills d’Israel van ser desposseïts de les seves joies del Mont Khoreb» (Xemot-Èxode 33:3-6).
Sforno ens explica aquest fragment de la paraixà Ki-tisà: malgrat tota la preparació espiritual del Mont Sinaí, que va preparar a tot el Poble d’Israel per la perfecció, si el Sant, beneït sigui, visqués permanentment amb ells, els consumiria. Ja que el Poble d’Israel era (és?) un poble clatellut, que no és capaç de girar el cap quan escolta la veu dels mestres. És per això que se’ls desposseeix dels «ornaments i joies», de la preparació espiritual que comporta la revelació de Sinaí (Ovadiah ben Jacob Sforno, pp. 459-460).
I recordem que serà amb aquestes joies i ornaments, entre altres materials, que tot el poble, «aquells de cor savi dels qui feien la feina van fer el Mixkàn […]» (Xemot-Èxode 36:8-37).
Tota la preparació que s’aconsegueix en rebre la Torah s’ha de posar a treballar. Però s’ha de fer la feina de la forma correcta. L’estudi de la Torah no serveix tan sols per ornamentar-se i mirar-se al mirall, com ens diu Rabí Ximón ben Gamliel a Pirké Avot. I és també per això que al nostre text d’avui no calen els miralls, que seran la base per construir la pica amb la qual els kohanim, els sacerdots, es rentaran abans d’entrar a la Tenda, al Mixkàn, per fer les feines requerides.
La Torah conté moltes al·legories i metàfores sobre aigua, joies i ornaments, però en realitat és arremangar-se i fer feina.