Article d’opinió de Sion Serra Lopes.
«Dos jueus, tres opinions», diu el refrany. O, amb altres paraules, hi ha més judaismes que jueus. Aquest saber proverbial resumeix la idea que les formes de fer vida jueva són moltes i obeeixen, primer de tot, a una interpretació de la Llei i a una idea sobre qui o què és Adonai. Podem dir que tant la diversitat social, també la jueva, neix de la fe i de l’educació; però quina fe, si vivim en una societat laica? Enguany, he après una cosa nova per Purim.
Per Purim, festa de la Diàspora per excel·lència, la Nova Escola Catalana va organitzar una lectura de la Meguilat Esther. Després va participar amb altres comunitats arreu del món en una lectura conjunta segons el costum sefardita. Vam ser més de cent persones més unides per la tecnologia i pel calendari que no pas per la nacionalitat o les creences particulars, segurament molt diverses.
Hauria estat una lectura com les altres, multilingüe, amb disfresses i molt de soroll cada cop que s’esmenta Haman (feu soroll!). Però va ser diferent perquè la vam fer persones amb total independència de la identitat de gènere que tenim. Ni tan sols es tractava d’incloure només persones implicades, afiliades o que practiquen totes les mitzvot. Jo mateix sóc una persona laica i faig més aviat poca vida jueva, almenys de forma explícita.
Ningú no em va discriminar. Ningú em va demanar proves de puresa, d’ADN o qualsevol certificat de judeïtat per llegir un capítol en portuguès. I, sobretot, ningú em va demanar que m’identifiqués com a home – o com a dona, o com a persona trans.
La inclusió social i la pràctica de l’igualitarisme a tots els nivells són, evidentment, interpretacions; però gaudeixen de tal consens a la comunitat científica que, en l’àmbit polític, la majoria dels països democràtics els promou com a senyals inequívocs d’avenç en justícia social.
El judaisme, tan sovint capdavanter en el canvi social, està cridat a organitzar-se cap a qui el desconeix de manera no excloent, no oficialista i transparent. Però també permeable al moviment del temps que desplega, de manera sorprenent, el misteri d’un coneixement que està viu i que es transforma. Per exemple, les disfresses de Purim. No és aquesta, també, una manera de percebre una dimensió d’alteritat, per la qual ens obrim a ser els rostres d’una nova realitat?
Llavors, el poble jueu és un poble com els altres? Un jueu català és menys català que no pas jueu? Aquestes qüestions plantegen si la vida jueva es pot integrar o no en la vida social en general. I en l’àmbit particular, tenen a veure amb les decisions que prenem sobre com integrar o no el judaisme en la nostra pròpia vida.
Han de ser lliures, aquestes decisions? Absolutament. Podem abstenir-nos de prendre-les? No ho crec. Per això és essencial que Purim sigui igualitari. I després de Purim, Pèssakh. I tots els moments importants de cada cicle que formen la nostra vida. Perquè la Llei ha de ser rellevant, justa i actual.
Una Llei rellevant és una Llei viva. Si la memòria del ghetto i la persecució adverteixen contra els perills de la segregació per a la nostra supervivència, l’estancament legalista i institucional en temps de canvi aboca a l’assimilació. Podem evitar, com Esther, aquest altre extermini.