(Comentari a la paraixà setmanal Jetró <Jetró // Xemot <Noms> {Èxode} 18:1-20:22) – Dissetena setmana del cicle anual de cinquanta-quatre.
La paraixà d’aquesta setmana enclou dos episodis que tenen tota l’aparença d’un estudi de contrastos. En el capítol 18 de l’Èxode, Jetró, el sogre de Moisès i sacerdot madianita, dóna al seu gendre una primerenca lliçó de lideratge. En el segon episodi, el protagonisme preeminent recau en D´u mateix qui, en la muntanya del Sinaí, estableix una aliança amb els israelites en una manifestació de la seva divinitat sense precedents, ni sense cap repetició posterior. Excepcionalment, D’u apareix a tot un poble per tal de concertar-hi un pacte i fer-los a mans el breu codi ètic més reconegut de tots els temps, els Deu Manaments.
Què poden tenir en comú els consells pràctics d’un sacerdot madianita amb les paraules intemporals de la Revelació? A dretcient hi ha un contrast i és important. No hi ha pas unes formes de governança específicament jueves. La governança i les seves estructures formen part del «khokma», la saviesa universal de la humanitat. Els jueus hem conegut una munió de formes de lideratge: la dels profetes, la dels ancians, la dels jutges i reis, els Nasí que encapçalaven el Sanedrí sota la dominació romana, els Reix Galuta, o exilarques, en l’exili babilònic, els consells veïnals (Shiva tuvei ha-ir), així com formes d’oligarquia i d’altres ben diverses fins arribar a la Knesset actual elegida democràticament. Les formes de govern no són pas veritats eternes ni tampoc són exclusives d’Israel. De fet, la Torà fa aparès que la monarquia esdevingué quan el poble va dir «posem un rei que ens governi, com totes les nacions que ens envolten». De fet, és l’únic cop, en tota la Torà, que li és permès a Israel imitar a una altra nació. No hi res netament jueu en les estructures polítiques.
Tanmateix, allò que sí que és específicament jueu és el postulat de l’aliança del Sinaí: Israel és el poble escollit, l’única nació de la qual D’u és l´únic rei i legislador. «Ha revelat la Seva paraula a Jacob, les Seves lleis i decrets a Israel. No ha obrat així amb cap altre nació; ells no coneixen les Seves lleis, Al·leluia!» (Ps. 147:19-20). El pacte del Sinaí va establir, per primera vegada, els límits morals del poder.1 Tota autoritat humana és, de fet, una autoritat delegada, sotmesa als imperatius morals adoptats per la mateixa Torà. Sota la capa del cel no hi ha poder absolut. Aquesta és la dovella clau que ha diferenciat l’arc moral del judaisme respecte als imperis de l’antigor i del nacionalisme secular d’Occident. Per tant, Israel pot aprendre la manera de fer política d’un madianita, emperò els límits de la política sols els pot aprendre de D’u.
Malgrat el contrast entre els dos episodis de la paraixà d’avui, el de Jetró i el de la Revelació del Sinaí, ambdós comparteixen una visió comuna del lideratge: delegació, distribució i democratització. Només D’u pot governar sol.
Jetró visita el seu gendre i, en veure la soledat del cabdillatge de Moisès, enceta el quòdlibet sobre el lideratge. Li diu «La teva manera de fer no és bona» (Ex. 18:17). És una de les dues úniques ocasions en tota la Tora a on apareixen les paraules lo tov «no bo». L’altra és a Bereshit (Gènesis 2:18), on l’Etern diu: «No és bo (lo tov) que l’home estigui sol». No podem liderar de manera solitària. No vivim isolats. Estar sol no és bo.
Jetró proposa encomanar les feines:
Heu de ser el representant del poble davant de D’u i presenta-li els seus plets. Explica’ls els Seus decrets i les lleis i ensenya’ls la manera de viure i com s’han de comportar. Però escull d’entre el poble homes de vàlua, temorosos de D’u, amics de la veritat, que no es deixin subornar, i designeu-los com a caps del poble: caps de miler, caps de centena, caps de cinquantena i caps de de desena. Feu que administrin justícia al poble, però que us presentin tots els casos greus, i que ells jutgin els casos senzills. Això farà que la vostra càrrega sigui més lleugera perquè la compartiran amb tu (Ex. 18:19-22).
És un encomanament de pa i figa. Per a donar entendre, significa que per cada mil israelites hi ha 131 magistrats (un cap de miler, deu caps de centena, vint caps de cinquantena i cent caps de desena). Fet i fet, un de cada vuit homes estava obligat a assumir algun paper de lideratge.
Al capítol posterior, tot just abans de la Revelació a la muntanya del Sinaí, D’u mana a Moisès que proposi una aliança als israelites. De llarg a llarg, aquesta revelació divina és la declaració que afaiçona la missió del poble jueu:
Vosaltres heu vist el que he fet amb els egipcis i com us he portat damunt ales d’àliga i us he conduït fins a Mi. Ara, doncs, si escolteu la Meva veu i observeu la Meva aliança, sereu la Meva heretat preferida entre totes les nacions. Per bé que tota la terra és Meva, sereu per a Mi un reialme de sacerdots i una nació santa (Ex. 19:4-6).2
La declaració divina és tota una sotregada, nogensmenys cada nació tenia els seus sacerdots. En el llibre del Gènesi, Melquisedec, contemporani d’Abraham, és presentat com un «sacerdot del D’u Altíssim» (Gn. 14:18). En la història de Josep, es fa menció dels sacerdots egipcis, que tenien les seves terres en propietat. Jetró era una sacerdot madianita. En l’antigor, l’existència del sacerdoci era una fet ben comú entre les nacions. Cadascuna tenia sacerdots i homes sants. Allò que farà distint Israel és la crida a esdevenir una nació on cada membre era cridat a ser sacerdot, tots i cadascun dels ciutadans cridats a ser sants.
Tinc ben viu el record de la participació en l’Assemblea General de l’ONU, a l’agost del 2000, amb el rabí Adin Steinzaltz (zt”l). Es tractava d’una reunió singular a on ens aplegàvem dos mil líders religiosos, representatius de les confessions més importants del món. Vaig parar esment que, al bell mig d’un aplec de líders tan prestigiós, nosaltres érem quasi be els únics dissemblants, pel fet que vestíem de manera normal i corrent. La roba que senyorejava eren vestimentes oficials. Arreu, els sacerdots i persones santes porten vestits distintius de la seva condició per tal d’assenyalar el fet de la seva singularitat (que recorda la paraula kadosh (sant, consagrat, separat). D’ençà del judaisme post-bíblic, no hi ha cap vestimenta especial, tota vegada que esdevenir sant és una obligació per a tothom. 3 ( Un deixeble d’Aristòtil, Teofrasto, reflectia la mateixa idea en definir els jueus com «una nació de filòsofs»).4
Tanmateix, en quin sentit es pot entendre que la nació jueva era una regne de sacerdots? Els Kohanim no deixaven de ser una elit dins de la nació, pertanyien a la tribu de Leví, descendents d’Aaron, el primer gran sacerdot. Mai no hi va haver una democratització completa del Keter Kehunah, la corona del sacerdoci.
Per a donar resposta a la pregunta, els estudiosos acaren dues interpretacions. La paraula Kohahim, «sacerdots», té el significat, també, de «prínceps» i «capdavanters» (Rashi, Rashbam). Emperò, pot significar «servents» (Ibn Ezra, i el nostrat Ramban). En aquesta dissemblança en el significat està la mare dels ous de la resposta. Els israelites, de fet, estaven cridats a ser una nació de servents-capdavanters. Per raó de l’aliança, el poble jueu estava cridat a acceptar, no tant sols la responsabilitat individual i familiar per allò que ateny al comportament moral, ans aquesta responsabilitat s’estenia a tot el cos nacional.
Aquest principi esdevingué, més endavant, en el concepte ben conegut que «Cada israelita és responsable un de l’altre» (Kol Israel arevin zeh ba-zeh) (Shavuot 39a). Els jueus no eren pas un poble que lliurés a un individu el lideratge en solitari, per més sant i ennoblit que fos i sense importar a quina elit pertanyia. Ben al contrari, allò que s’esguardava de cadascun d’ells era un comportament de príncep i alhora de servent, és a dir, cadascun d’ells tenia el deure de ser governant, capdavanter. La governança mai no ha estat tan profundament democratitzada.
Aquesta és la raó que fa que el poble jueu sigui tan difícil de liderar. Tal com va expressar Khaim Weizmann, el primer president d’Israel, «dirigeixo una nació d’un milió de presidents».5
El Senyor pot ser el nostre pastor, però mai cap jueu va ser una ovella. Per ço, l’impacte dels jueus al món ha estat tan rellevant i, alhora, tan desproporcionat al seu nombre d’individus. El poble jueu, esmicolat en dernes arreu, constitueix un fragment molt petit de la humanitat (només una cinquena part de l’u per cent de la població), emperò aquest poble tan petit i tan «rebel al jou» constitueix un percentatge extraordinàriament alt en el lideratge de qualsevol camp de l’esforç humà.
Ser jueu és ser cridat a posar-se al davant.6
Rabí Jonathan Sacks z”l (beneïda sigui la seva memòria)
Sabat Salom!
(Traducció icb)
________________________________________________________
1 Per a veure la gènesis d’aquesta idea, mireu, si us plau, el comentaris del rabí Sacks a Shifrah and Puah de «Women as leaders» (Shemot 5781).
2 Nota del traductor.- La referència a les «ales d’àliga», reforçada en el Llibre d’Isaïes, va donar nom a l’operació «Ales d’àliga», coneguda, també, com «Catifa Màgica», que va permetre el rescat de 49.000 jueus del Iemen els anys 1949-1950. Per tal d’induir-los a pujar als avions, es van pintar unes ales d’àliga a les portes del avions, aparells que no havien vist mai, gràcies a la connexió que feien amb els textos bíblics.
3 Aquesta idea va reaparèixer en el cristianisme protestant, en l’època del puritanisme, mitjançant la frase «el sacerdoci de tots els creients». Els puritans foren els cristians que prengueren més seriosament els principis del Tanakh, que anomenaven l’Antic Testament.
4 Veure Flavi Josep, Contra Apió 1:22
5 Nota del traductor.- Ve a tomb, de nou, l’acudit del nostre temps, ja publicat en una paraixà anterior, a on es simula una conversa entre el president americà Trump i el primer ministre israelià, Netanyahu. El primer li diu: «Sóc el president de 328 milions de persones», i el segon li respon: «Jo sóc el primer ministre de 8 milions de primers ministres».
6 En la paraixà vivent, entrarem més a fons en el paper de fidelitat dins el judaisme