(Comentari a la paraixà setmanal Mishpatim <Lleis // Xemot <Noms> {Èxode} 21:1-24:18) – Divuitena setmana del cicle anual de cinquanta-quatre.
La paraixà d’aquesta setmana trenca la cadena narrativa per on ens menava el llibre de l’Èxode (Xemot). L’esclavitud dels israelites; el pòsit de les seves esperances d’alliberament; les plagues; la caparrudesa del Faraó; la fugida d’Egipte cap al desert; el pas del mar Roig; el recorregut cap a la muntanya del Sinaí i la gran aliança amb D’u, reben, de cop i volta, una sotragada trasbalsadora.
Tot d’un plegat, el broll discursiu històric s’estronca i encarem una narrativa que ens parla d’altres qüestions: un codi legal que aplega una varietat molt heterogènia de temàtiques que tracten, entre d’altres, de la responsabilitat per danys causats; de la protecció de la propietat; de les lleis de la justícia; del Sàbat i de les festivitats. I, per què ara i aquí? Per què no continua el relat històric cap al gran drama del pecat del vedell d’or? I, comptat i debatut, que té a veure aquesta nova narrativa amb el lideratge?
La resposta no es fa esperar: els grans líders, bé siguin responsables de grans corporacions o, simplement, pares de família, tenen la capacitat de fermar els detalls menuts amb les visions amples, de tenir llum als ulls i els peus a terra. Sense l’esguard cap a l’avenir, les menudeses esdevenen, simplement, supèrflues. Recordem la història, ben coneguda, dels tres menestrals que tallen blocs de pedra. Quan hom els pregunta què fan, un d’ells diu: «Tallo pedra»; el segon respon: «Em guanyo la vida»; i el tercer rebla: «Construïm un palau». Els qui tenen una visió àmplia fan la seva feina de grat i amb gaubança, treballen més i millor. Els grans líders encomanen la llum dels seus ulls.
Alhora, són, també, primmirats, fins i tot perfeccionistes, en la cura dels detalls. Thomas Edison, en un dels seus apotegmes, digué: «La genialitat és l’u per cent de la inspiració, l’altra noranta-nou per cent és suc de braó». La cura pels detalls diferencia els grans artistes, literats, compositors, directors de cinema, polítics i responsables de corporacions de la mitjania de la gent. Qui hagi llegit la biografia del desaparegut Steve Jobs, escrita per Walter Isaacson, sap del zel pels detalls que el posseïa. Per a mostra, un botó: Jobs tenia ficat entre cella i cella que les escales de les botigues d’Apple havien de ser de vidre, tanmateix no hi havia un vidre prou fort per a bastir-les. La dificultat no el va frenar, va promoure que s’inventés un vidre prou resistent, tal com va succeir, i ell va adquirir-ne la patent.
La genialitat de la Torà fou estendre l’aplicació d’aquest principi a la completesa de la societat. Els israelites s’havien transformat per raó dels esdeveniments singulars que els havien atès. Moisès tenia plena consciència que res semblant no havia succeït adés. Ensems, per revelació divina, era ben coneixedor que res no era atzarós ni incidental. En l’esclavatge, havien tastat quin era el pa que s’hi donava i, precisament per això, ara paladejaven la llibertat. Ells havien patit de valent i tenien ben apamat allò que és sentir-se atuït sota la bota de la tirania. A la muntanya del Sinaí havien rebut, per mitjà de Moisès, la revelació de la seva missió: esdevenir «un regne de sacerdots i una nació santa», sota la única sobirania de D’u. Ells havien de bastir una societat fonamentada en els principis de justícia, dignitat humana i respecte a la vida.
Emperò, ni el fet d’haver viscut esdeveniments singulars, ni tampoc el fet de bastir una concepció abstracte de principis, sustentats pels Deu Manaments, eren suficients per a nodrir una societat a llarg termini. Heus ací la magnificència del projecte de la Torà: mudar l’experiència històrica a una legislació pràctica i detallada que els permetés servar en el temps, i diàriament, allò que havien après de la seva vivència insòlita. En la paraixà Mishpatim, la visió es materialitza en detalls, la narrativa en lleis per tal que la vivència del desert esdevingui el tendrum del comportament nacional.
A tall d’exemple: «Quan compraràs un hebreu esclau, et servirà sis anys. Però en l’any setè podrà anar-se’n lliure, sense haver de pagar res» (Ex. 21:2-3). De cop sobte, mitjançant aquesta prescripció, l’esclavatge es transforma d’una condició de naixença a una circumstància temporal, de la naturalesa d’allò que ets de per vida pel fet d’haver nascut esclau, a la circumstancialitat, temporal, d’allò que ara fas. L’esclavatge, l’experiència amargant dels israelites a Egipte, no es va poder abolir d’avui per demà. Als Estats Units es va abolir el 1860, i amb el tràngol tràgic d’una guerra civil assoladora. Tanmateix, l’encet d’aquesta llarga travessia d’alliberament és en aquesta nostra paraixà setmanal.
La prescripció de l’Èxode 21:20 és una altra ànima germana: «Qualsevol persona que bastonegi el seu esclau fins a matar-lo, ha de ser castigada». L’esclau no és una mera propietat. Tot esclau té dret a la vida.
El manament del Sàbat estipula: «Durant sis dies faràs la teva feina i el dia setè reposaràs, perquè el teu bou i el teu ase tinguin descans, i perquè el fill de la teva esclava i l’estranger es refacin» (Ex. 23:12). Un dia de set per tal que l’esclau pogués respirar l’aire de la llibertat. Les tres lleis esmentades van encarar el camí de l’abolició de l’esclavitud, malgrat trigués més de tres mil anys.
Hi ha dues lleis que tenen a veure amb l’experiència israelita de ser una minoria oprimida: «No maltracteu ni oprimiu el foraster, ja que també fóreu forasters al país d’Egipte» (Ex.22:21), i «No oprimiràs el foraster, que vosaltres ja coneixeu què vol dir ser forasters, perquè ho vau ser al país d’Egipte» (Ex. 23:9).
Altrament, hi ha lleis que remembren altres aspectes de l’experiència en el país d’Egipte, com ara: «No afligireu cap vídua ni cap orfe. Si els afligiu, i clamen a Mi, escoltaré el seu clam» (Ex. 22:21-22). Aquesta evocació ens trasllada al començament del llibre de l’Èxode: «Els israelites gemegaven del seu esclavatge i clamaven. El seu clam per causa de l’esclavatge pujà fins a D’u que va escoltar els seus gemecs i es recordà del pacte que havia fet amb Abraham, Isaac i Jacob. D’u va mirar els israelites i es va preocupar d’ells» (Ex. 2:23-25).
Nomos and Narrative1 és un article cèlebre, dels anys ’80, de Robert Cover, professor de dret de la universitat de Yale. El títol ve a dir que darrera de cada llei («nomos» en grec) adoptada per una societat, hi ha la voluntat de bastir un determinat ordre social. Àdhuc, darrera de cada nomos hi ha un discurs narratiu, una història, damunt la qual els visionaris i formadors de cada grup humà conformaren la concepció d’ordre ideal que van intentar bastir.
La major partida dels exemples que esmenta Cover els poua de la Torà i s’esforça més en explicar la singularitat fenomenològica de la Torà que no pas entretenir-se en la descripció particular de cadascuna de les seves lleis. La paraula «Torà» no és pas traduïble perquè la seva polisèmia només s’aplega en el llibre que porta aquest nom.
Torà significa «llei», ensems expressa «ensenyament, instrucció, guia», o de manera més generalitzada «direcció». Alhora, dona nom, de manera genèrica, a l’agrupament dels cinc llibres primers del Tanakh,2 – Gènesis, Èxode, Levític, Nombres i Deuteronomi-. Una de les singularitats d’aquesta «Llei» és que, més enllà dels preceptes que prescriu, incorpora la narrativa que els afaiçona.
Com a regla general, i des d’un punt de vista literari, els gèneres narratiu i jurídic estan ben diferenciats i gens superposats. La major part dels llibres de lleis no enclouen narratives, i la major part dels llibres narratius no enclouen literatura sobre el dret. Cover assenyala, alhora, que en el cas que els anglesos, o americans, tinguessin coneixement de les bambolines històriques d’una determinada llei, de fet no hi hauria cap text canònic que enllacés la llei amb llur pòsit històric. Nogensmenys, en gran part de les societats hi ha tota una munió de formes per a transmetre la seva història enformadora. Paral·lelament, la major part de les lleis es promulguen mancades d’un exordi real sobre la seva gestació, de la seva finalitat i de llur recorregut historiogràfic.
La Torà acobla de manera sens igual el nomos i la narrativa, la història i el dret, la formació primigènia de la nació i la manera jurídica en la què aquesta nació va intentar viure la seva vida col·lectiva per no oblidar mai les lliçons que havia après per un camí del tot atzarós. La Torà agermana la visió i el detall d’una manera excepcional i inigualable.
Aquest és el camí al què cal anar a l’encalç si volem que la gent ens acompanyi i, alhora, donin el millor de si mateixos. La visió és indispensable per a inspirar i donar sentit a les nostres accions i per tal que ens digui, en tot moment, el perquè hem de fer allò que se’ns demana.3 Ensems, cal la narrativa que ens recordi allò que ens va succeir, allò que nosaltres som i per aquesta raó és tan important el record permanent de la nostra visió. Tot seguit ve el dret, el codi jurídic, la cura pels detalls que ens permeten traslladar la visió conceptual en tot allò que ordinàriament fem en el dia a dia i que ens permet convertir el dolor del passat en les benediccions del futur (Che ne infonda al patire virtù) Aquesta mixtura extraordinària, que no es troba gairebé en cap altra compilació de dret, és el concento (l’harmonia, l’acoblament) que atorga la perennitat i la fortesa a la Torà. Que la seva lluïssor ens captivi i meni a tot aquell que lideri la nació cap a la grandesa espiritual.
Rabí Jonathan Sacks z”l (beneïda sigui la seva memòria)
Sabat Salom!
(Traducció icb)
_________________________________________________________________________
1 Robert Cover, «Nomos and Narrative», Foreword to the Supreme Court 1982 Term, Yale Faculty Scholarship Series, Paper 2705, 1983. L’article es pot trobar en l’enllaç següent: http://digitalcommons.law.yale.edu/fss_papers/2705.
2 Nota del Traductor.- Tanakh és l’acrònim dels vint-i-quatre llibre canònics del judaisme conformat per tres grups: Torà (Llei, cinc llibres), Neviïm (Profetes, vuit llibres) i Ketuvim (Escrits, onze llibres)
3 Nota del traductor.- Venen com l’anell al dit els versos de l’«arpa daurada» del Nabucco de Verdi: Traggi un suono di crudo lamento,/ O t’ispiri il Signore un concento,/ Che ne infonda al patire virtù.. Escoltes un so de plany nu,/ Que el Senyor t’inspiri harmonia,/ que infongui virtut al sofriment.