(Comentari a la paraixà setmanal Bo <Ves> // Xemot <Noms> {Èxode} 10:1-13:16) – Quinzena setmana del cicle anual de cinquanta-quatre.
Per tal de fer entendre la lliçó excepcional sobre el lideratge que ens porta la paraixà d’aquesta setmana, sovint demano a la meva audiència que estigui amatent a fer un assaig mental: Poseu-vos en el lloc del cabdill d’un poble esclavitzat, oprimit i exiliat al llarg de més de dos segles. Com a resultat d’un seguit de miracles, aquest poble està a punt de ser alliberat. Com a cabdill, reuneixes el poble i estàs a punt d’encetar la teva arenga. Amb l’ai al cor, la gent aplegada anhela escoltar les teves paraules. És un moment històric que mai no oblidaran els qui s’hi troben. De què els parlaràs?
La majoria de la gent respondrà: de la llibertat. Aquest fou el deliber d’Abraham Lincoln a Gettysburg quan feu una invocació als orígens «d’una nova nació, concebuda en llibertat,» que frisava amb impaciència «un naixement nou de la llibertat».1 D’altres esperen que aquest cabdill, que està a punt d’adreçar-se al seu poble, els parli de la terra que els espera, a on «regalima llet i mel». Uns altres pensen que el cabdill els previndrà dels perills i dels reptes als quals s’hauran d’enfrontar, allò que Nelson Mandela va anomenar «el llarg camí cap a la llibertat».2
Qualsevol d’aquests arguments hauria estat el ferment del discurs d’un gran líder. Sota el guiatge de D’u, Moisès els defuig i, per aquesta raó, el seu lideratge es pot considerar únic, excepcional. En la lectura de la paraixà Bo ens adonem que Moisès es val, per tres vegades, d’un mateix raonament: infants, educació i el futur distant, és a dir, l’albir vers l’horitzó.
I quan els vostres fills us preguntin: «Què significa per a vosaltres aquest ritu?», els respondreu: «És el sacrifici de la Pasqua del Senyor, perquè va passar de llarg de les cases dels israelites, a l’Egipte, quan va matar els egipcis, però va deslliurar les nostres cases» (Ex. 12:26-27).
Aquell dia, donaràs al teu fill aquesta explicació: «És a causa del que el Senyor va fer per mi quan vaig sortir d’Egipte» (Ex. 13:8).
Quan demà el teu fill et pregunti: «Què vol dir això?», li respondràs «Amb mà forta, el Senyor ens va fer sortir d’Egipte, de la casa de l’esclavatge» (Ex. 13:14).
És un dels actes més insòlits de la història sobre el lideratge. Moisès es va estar de parlar sobre l’avui o sobre el demà. El seu esguard es va esplaiar cap un futur molt llunyà i sobre el deure dels pares d’educar els seus fills. Moisès, fins i tot, deix entendre –tal com ha recollit la tradició jueva- que hauríem d’encoratjar els infants a fer preguntes per tal que la transmissió del nostre llegat no esdevingui una qüestió de repetició memorística ans d’un parlar actiu entre els pares i els fills.
I així fou com el poble jueu ha esdevingut l’únic poble en la història que ha fet de l’educació la pedra de toc de la seva supervivència. El deure més sagrat dels pares fou l’ensenyament dels seus fills. El Pésakh (la Pasqua) és, de fet, un seminari intensiu sobre la transmissió de la memòria col·lectiva. El judaisme esdevingué una religió en la qual els seus herois eren els mestres i la seva passió era l’estudi i la vivència del pensament. Els mesopotàmics van enlairar els ziggurats. Els egipcis van alçar les piràmides. Els grecs van bastir el Partenó. Els romans van posar dret el Coliseu. Els jueus van fornir escoles. És per aquesta raó que només ells, d’entre totes les civilitzacions del món antic, es mantenen dempeus i envigorits, amb la mateixa vocació que els van nodrir els seus avantpassats, amb el seu llegat intacte i sense rescabalament.
La introspecció de Moisès abastà horitzons insondables. Era conscient que no podia canviar el món per mitjà d’aparences, de monuments arquitectònics, o per bé d’exèrcits i imperis, o per l’ús de la força i del poder. Quants imperis no han anat d’ací d’allà sense que la condició humana dels seus súbdits ni hagi millorat ni s’hagi redimit?
Per a canviar el món només hi ha un camí: l’educació. Cal ensenyar als infants la importància de la justícia, de la rectitud, de la bondat i de la compassió. Cal ensenyar que la llibertat només es pot sostenir per les lleis i per l’autocontrol. Cal mantenir sempre viu el record de les lliçons de la història: «Erem esclaus del Faraó a l’Egipte» perquè aquells qui obliden l’aspresa de l’esclavatge perden el compromís i el coratge per a lluitar per la llibertat.
Cal donar peu perquè els infants facin preguntes, et mirin de fit a fit i et reptin. Cal respectar-los per tal que ells sàpiguen, també, respectar els valors que vols infondre.
Aquesta és una lliçó que bona part de les cultures no han après encara, després de tres mil anys de l’exemple del poble jueu. L’esclat de revolucions, de protestes i de guerres civils encoratja la gent a confiar que l’eliminació d’un tirà, o l’obtenció d’unes eleccions democràtiques, posaran punt i final a la corrupció, portaran l’obtenció de la llibertat, i la justícia respondrà als principis d’un estat de dret –i encara avui, la gent se sorprèn i es desil·lusiona quan els seus anhels s’esvaeixen. Allò que succeeix és un canvi de cares en les bambolines del poder.
En un dels discursos més notables del segle vint, un reconegut jutge nord-americà, Learned Hand, digué:
Sovint em pregunto si les nostres esperances no es recolzen massa en constitucions, lleis i tribunals de justícia. Aquestes són falses esperances; creieu-me, aquestes són falses esperances. La llibertat rau en el cor dels homes i de les dones i, quan allí fineix, no hi ha constitució, ni llei, ni tribunal que la pugui salvar; cap constitució, cap llei, ni cap tribunal no pot fer massa per a salvar-la.3
Allò que D’u va ensenyar a Moisès fou que el repte de debò no rau pas en el fet de guanyar la llibertat ans en el fet de mantenir ben viu el seu esperit en el cor de les generacions venidores. La clau de volta per a aconseguir-ho és el forniment d’un procés d’alliçonament sostenible. No es tracta pas de fugir d’estudi i encomanar la tasca als mestres i a les escoles. Bona part d’aquesta tasca cal fer-la en la llar familiar, com una obligació sagrada que brolla d’un deure religiós. Ningú com Moisès no ho va veure tant clar i és per aquesta visió que els jueus i el judaisme han sobreviscut.
Allò que dóna grandesa als capdavanters és que pensin en l’avenir, no en el dia d’avui, ni en l’any que ve, ni en la dècada propvinent, ni tant sols en la generació propera. Robert Kennedy, en un dels seus discursos més subtils, va parlar sobre el poder dels líders per a transformar el món quan tenen una visió clara del futur factible:
Hom creu que no hi ha res que un home i una dona puguin fer contra el ventall enorme de mals que desolen el món: contra la misèria, contra la ignorància, o bé contra la injustícia i la violència. Malgrat això, molts dels grans moviments de pensament i d’acció, han vingut de la mà d’un sol home. Un frare jove va començar la Reforma protestant; un general jove va acréixer un imperi des de Macedònia fins els termenals de la terra; una dona jove va reconquerir el terrer de la seva França. Fou un explorador jove italià el qui va descobrir el Nou Món; un jove americà, Thomas Jefferson, de 32 anys, fou qui va proclamar que tots els homes són creats iguals. «Doneu-me un punt de suport», va dir Arquímedes, «i mouré el món». Aquests homes van moure el món, i també ho podem fer tos nosaltres.4
El lideratge visionari és l’essència del judaisme, el qui li dóna la paraula i l’ordit. És el llibre dels Proverbis que ens diu: «Sense una visió profètica (khazon), el poble pereix» (Pr. 29:18). Aquest esguard profètic fou sempre encarrilat cap a l’avenir llunyedà. D’u va dir-li a Ezequiel que un profeta és un sentinella, el qui s’enfila a les crestes de les muntanyes i d’allí pot veure els perills des de la distància, abans que qualsevol altre que camina pel pla (Ez. 33:1-6). Els Savis digueren: «Qui és savi? Aquell qui sap veure les conseqüències a llarg termini (ha-nolad)».5 Dos dels líders més notables del segle vint, Churchill i Ben Gurion, foren, també, historiadors distingits. Coneixien el passat, podien anticipar-se al futur. Ells eren com els grans mestres dels escacs perquè havien estudiat milers de partides, reconeixien, gairebé al moment, els riscos i les possibilitats de qualsevol configuració de les peces del tauler. Sabien allò que succeiria arran de qualsevol moviment del joc.
Si hom vol ser un gran líder, no importa l’àmbit, bé sigui com a primer ministre o bé com a pare, el factor essencial és pensar a llarg termini. Mai no trieu l’opció fàcil per simplicitat, o bé per rapidesa, o bé perquè produeix una satisfacció immediata. A la fi, en pagareu un preu ben alt.
Moisès fou el més gran dels líders perquè va pensar més enllà que qualsevol altre. Sabia que el canvi real del comportament humà és un treball de generacions. L’educació dels nostres fills és primordial perquè d’aquest esforç educatiu n’ha de sorgir la confluència en uns mateixos ideals, que heretem generació rere generació, i per tal que allò que hem començat brolli fins que el món canviï perquè nosaltres hem canviat. Ell bé sabia que si penses a un any vista, planta arròs. Per a una dècada, planta un arbre. Si penses en l’avenir, educa un infant.6 L’ensenyança de Moisès, de trenta-tres segles enrere, és ben frescal pel nostre avui.
Rabí Jonathan Sacks z”l (beneïda sigui la seva memòria)
Sabat Salom!
(Traducció icb)
1 Abraham Lincoln, «The Gettysburg Address» (Soldiers’ National Cemetery in Gettysburg, Penn. Nov. 19, 1863). D
2 Nelson Mandela, Long Walk to Freedom: The Autobiography of Nelson Mandela (Back Bay Books, 1995).
3 Learned Hand, «The Spirit of Liberty» – discurs a la cerimònia de «I Am an American Day». Central Park, Nova York (21 de maig de 1944).
4 The Poynter Institute, The Kennedys: America’s Front Page Family (Kansas City, Mo.: Andrews McMeel, 2010), 112.
5 Tamid 32a.
6 Dita atribuïda a Confuci