(Comentari a la paraixà setmanal Shemot <Noms> // Shemot <Noms> {Èxode} 1:1-6:1) – Tretzena setmana del cicle anual de cinquanta-quatre.
La paraixà d’aquesta setmana bé es podria denominar «El naixement d’un líder». Presenciem l’adopció de Moisès per una filla del Faraó i veiem el seu creixement com a príncep d’Egipte. De jove s’adona, per primera vegada, de la seva veritable identitat i de les implicacions que comportava. Ell és, i bé prou que ho sap, membre d’un poble que sofreix el jou de l’esclavatge: «Quan es feia gran, se n’anà a on era la seva gent i els va esguardar en la duresa del seu treball. Va veure com un egipci castigava un hebreu, un dels seus germans» (Ex. 2:10).
De cop sobte, tercereja, la mena d’acció que empremta el caràcter d’un líder. En avant, el veurem intervenir tres vegades, dues a Egipte i una en la terra de Madian, totes elles per fer valença a les víctimes de la violència. Més endavant, som testimonis de la gran escena de la flama enmig de la bardissa a on D’u el convoca per tal que condueixi el seu poble cap a la llibertat. Moisès hesita quatre vegades fins que D’u s’enfada i Moisès entén que no té altre remei. Aquest és el relat clàssic de la gènesi d’un heroi.
Aquest relat conspicu n’embolcalla d’altres. La Torà és un llibre pregon i subtil i el seu missatge, no sempre, està a flor de pell. En la dermis del relat de l’Èxode no hi ha només un heroi, ans hi ha, també, sis heroïnes, sis dones amb coratge sense les quals no s’hauria pogut bastir la figura de Moisès.
La primera és Joquèbed, la muller d’Amram, la mare de tres fills que esdevindran capdavanters preeminents dels israelites: Míriam, Aaron i Moisès.
Fou Joquèbed la qui, en el moment més despietat de la repressió egípcia, va tenir el coratge de concebre un fill, ocultar-lo al llarg de tres mesos, i ginyar un pla per a donar-li l’oportunitat de ser rescatat. En sabem massa poc sobre Joquèbed. A despit que en la primera ocasió que sorgeix en la Torà no se li dona cap nom, no hi ha cap mena de dubte sobre el seu coratge i enginy. Els testos s’assemblen a les olles, no fou pas una fortuïtat que els seus fills esdevinguessin uns capdavanters.
La segona és Míriam, la filla de Joquèbed i la germana gran de Moisès. Fou Míriam la qui va vetllar el Moisès infantó, mentre el bressol surava riu avall, i fou ella qui es va apropar a la filla del Faraó, tot ablanint-la, per tal que Moisès fos alletat per dones hebrees. El retrat de Míriam, en el text bíblic, és el d’una dona d’una intrepidesa insòlita i amb una gran fortalesa d’ànima. La tradició rabínica va més enllà i, en un midraix remarcable (interpretació exegètica), ens diu que Amram, front al decret egipci que obligava ofegar tots els nadons masculins hebreus, va comminar els hebreus que es divorciessin de les seves dones. Una comminació que era lògica, tota vegada que ¿quin sentit tenia concebre fills davant la possibilitat que la meitat d’ells haguessin de ser morts tot just concebuts? Emperò, segons la tradició, Míriam, la jove filla d’Amram, renya el seu pare i el fa canviar d’opinió: «La vostra ordre és pitjor que la del Faraó. El seu decret afecta, només, els nois; el vostre és un càstig per a tots els nadons. El seu impedeix els nens a viure en aquest món; el vostre els impedeix, fins i tot, viure en el Món que ha de Venir». Amram va prendre en compte les paraules de la seva filla i una de les resultes fou el naixement de Moisès.1 L’epíleg és clar: Míriam tenia més fe que no pas el seu pare.
La tercera heroïna i la quarta foren dues llevadores, Seforà i Fuà, que van fer anar en orris el primer intent de genocidi del Faraó. Front a l’ordre de matar els nens israelites al moment de néixer, Seforà i Fuà «van tenir temor de D’u i no feren com els havia manat el rei d’Egipte, sinó que deixaren viure els petits» (Ex. 1:17). En ser convocades per les autoritats i acusades de desobediència, van posar al Faraó mostalla per julivert tot bastint una faula enginyosa: les dones hebrees són de molta vida i donen llum abans que nosaltres puguem arribar.
Seforà i Fuà es van salvar del càstig i varen salvar moltes vides. Aquest relat té una significança històrica, no endebades és el primer registre d’una de les contribucions cabdals del judaisme a la civilització: la idea que hi ha límits morals front al poder. Hi ha ordres que no s’han d’obeir. Hi ha crims contra la humanitat que no poden prendre per excusa l’afirmació «jo només complia ordres». Aquest concepte, conegut abastament com a «desobediència civil», se sol atribuir a l’escriptor nord-americà Henry David Thoreau (s. XIX) i va emprendre amb força en la consciència internacional després de l’Holocaust, amb els judicis de Nuremberg. Tanmateix, el seu origen genuí rau uns milers d’anys antany, quan Seforà i Fuà, les llevadores, «van tenir temor de D’u». Amb el seu coratge assenyat van guanyar un posició senyera, entre els herois morals de la història, en ensenyar-nos la preeminència de la consciència sobre el conformisme, de la llei de la justícia sobre la llei de la terra.2
La cinquena és Sèfora, l’esposa de Moisès. Tot i ser la filla d’un sacerdot madianita, no va tenir cap recança d’acompanyar Moisès en la seva comesa a Egipte, a despit que no tingués cap raó especial per arriscar la seva vida en una aventura tan perillosa. Un passatge bíblic, ensotat i enigmàtic, ens fa coneixedors que salva la vida de Moisès per mitjà de la circumcisió del seu fill (Ex. 4:24-26). La imatge que ens dona el text és el d’un caràcter amb determinació resoluda que, davant d’un moment crucial, té una millor comprensió que el mateix Moisès d’allò que D’u vol.
He servat per al final la sisena heroïna, la més intrigant de totes elles: la filla del Faraó. Fou ella qui va tenir el coratge de rescatar un nen israelita i criar-lo com el seu fill propi, en el mateix palau a on el seu pare ordia la destrucció del poble israelita. Que podríem imaginar-nos una filla d’Hitler, o d’Eichmann, o de Stalin, fer una cosa semblant? Hi ha una aura esbossada lleugerament, alhora heroica i delicada, en aquesta figura bíblica, la dona que va donar el seu nom a Moisès.
Qui era ella? La Torà no fa cap menció sobre el seu nom. Ara bé, en el Primer Llibre de Cròniques (4:18) hi ha una referència a una filla del Faraó anomenada Beties, que els Savis la identifiquen com la dona que va salvar Moisès. El nom Beties (en ocasions anomenada Bitià) significa «la filla de D’u». Respecte aquest significat, els Savis en van extreure una les seves lliçons més sorprenents:
El Sant, beneït sigui Ell, li va dir: «Moisès no era el teu fill, però tu l’has anomenat fill teu. No ets la Meva filla, però Jo et diré que ets la Meva filla».3
Ensems, van afegir que ella fou de les poques persones (la tradició les fixa en nou) que, gràcies a les seves virtuts, van entrar al paradís en vida.4
Prenent el fil del començament, en aquesta paraixà de Shemot sobresurt la iniciació en el lideratge d’un home notable, però just sota aquesta epidermis hi ha una narrativa alternativa sobre sis dones extraordinàries, sense les quals no haguera existit la figura de Moisès. Elles pertanyen a la llarga tradició jueva de dones coratjoses, des de les bíbliques Dèbora, Anna, Ruth, Esther a figures religioses contemporànies com Sarah Schenirer, Nechama Leibowitz i laiques com Anne Frank, Hannah Senesh i Golda Meir.5
Per què, doncs, si en la història jueva hi ha dones que fan tronar i ploure amb tanta capacitat i coratge d’esdevenir líders, alhora aquestes són excloses per la llei jueva de determinats papers de lideratge? Si som curosos en el detall, ens adonarem que les dones, històricament, foren excloses de dues àrees. La primera, de la «corona del sacerdoci», que fou lliurada a Aaron i la seva descendència. La segona, de la «corona reial», que fou donada a David i la seva descendència. Foren dues funcions bastides en el principi de la successió dinàstica masculina. De la tercera corona, tanmateix, la de la «corona de la Torà», les dones no en foren excloses. Hi va haver profetesses, no tant sols profetes. Els Savis n’anomenen set d’elles (Meguilat 14a). Hi ha hagut, sempre, grans dones erudites de la Torà, des del període de la Mixnà (Beruriah, Ima Shalom) fins avui dia.
Hi ha en joc una distinció més general. El rabí Eliyahu Bakshi-Doron fa una distinció entre l’autoritat formal, o oficial, (samkhut) i el lideratge real (hanhagah).6
Hi ha personalitats que exerceixen l’autoritat (primers ministres, presidents, consellers delegats) però que no tenen, necessàriament, cap mena de capacitat per a exercir el lideratge. Poden tenir el poder d’obligar les persones a fer allò que ells manen, però, en realitat, no tenen ni seguidors, ni aviven cap admiració, ni estimulen cap mena d’exemple. En canvi, hi ha líders que no exerceixen cap càrrec oficial emperò se’ls demana consells i se’ls té com a referents ètics. No tenen pas poder, emperò gaudeixen d’una influència notable. Els profetes d’Israel pertanyen a aquesta categoria i, també, els Savis de cada generació (guedolei Israel). Tant Rashi com Rambam no van disposar de cap càrrec oficial (tot i que alguns estudiosos mantenen que Rambam fou Gran Rabí d’Egipte, per bé que la majoria d’acadèmics no ho comparteixen i traslladen aquest càrrec a la seva descendència). I arribem al moll de l’os, allà a on el lideratge depèn de les qualitats personals (Max Weber ho anomenava «autoritat carismàtica») i no pas del càrrec o del títol, no hi ha distinció que valgui entre dones i homes.
Jocàbed, Míriam, Seforà, Fuà, Sèfora i Beties foren capdavanteres, no pas perquè ocupessin cap càrrec oficial (en el cas de Beties fou capdavantera malgrat el seu títol oficial de princesa d’Egipte). Elles eren líders perquè posseïen coratge i consciència. Elles van refusar ser intimidades pel poder o anorreades per les circumstàncies. Elles foren les heroïnes autèntiques de l’Èxode. El seu coratge és, encara avui, una deu d’inspiració.
Rabí Jonathan Sacks z”l (beneïda sigui la seva memòria)
Sabat Salom!
(Traducció icb)
_______________________________________________________________
1 Shemot Rabbah 1:13
2 Naturalment, en la tradició dels midraix Seforà i Fuà són les mateixes persones que Jocàbed i Míriam (Sotah 11b). Tanmateix, jo les distingeixo d’acord amb les interpretacions donades per Abarbanel i Luzzatto.
3 Vayikra Rabbah 1:3.
4 Derekh Eretz Zuta 1.
5 Nota del traductor.- Sarah Schenirer fou una pionera de l’educació jueva femenina. Nechama Leibowitz fou una figura senyera en el mestratge de la Torà. Hannah Senesh (a vegades transliterada com a Szenes) fou una heroïna de la resistència contra els nazis. Poeta, va néixer a Budapest el 1921 i va traslladar-se a un quibuts a la terra d’Israel. Des d’allí es va allistar, com a paracaigudista, en missions a l’Europa ocupada. En una d’aquestes missions, fou capturada, torturada i executada pels nazis, als vint-i-tres anys, sense delatar els seus companys. Està enterrada al Mont Herzl de Jerusalem. Ha estat objecte d’obres de teatre i de dues pel·lícules, Hanna’s War de Menahem Golan, i Blessed is the Match: The Life and Death of Hannah Senesh de Roberta Grossman. Les seves poesies són d’una gran vàlua. Les figures d’Anne Frank i Golda Meir són prou conegudes.
6 Rabí Eliyau Bakshi-Doron, Responsa Binyan Av, 2nd edn., n. 65.