(Comentari a la paraixà setmanal Va’eira <I vaig aparèixer> // Xemot <Noms>{Èxode} 6:2-9:35) – Catorzena setmana del cicle anual de cinquanta-quatre.
D’antuvi, la comesa de Moisès semblava que anava per bon camí. S’havia esvaït el seu temor primerenc per la incredulitat que les seves accions poguessin provocar entre la seva gent, per bé que D’u l’havia abastat amb poders miraculosos i que el seu germà Aaron parlava en el seu nom (Moisès era quec).
Moisès «va fer els prodigis davant el poble i van creure. I, quan van escoltar que el Senyor s’havia recordat dels fills d’Israel i havia vist la seva opressió, es van prosternar i El van adorar» (Ex. 4:30-31).
Emperò, els esdeveniments es comencen a trasbalsar i acaben a mal borràs. La primera compareixença de Moisès davant del Faraó és un malastre. El Faraó es nega reconèixer D’u; rebutja la petició de Moisès de deixar que el poble s’adreci cap al desert i; a l’encop, engreveix les condicions de vida dels israelites:
No tan sols han de fabricar la mateixa quantitat de maons, ans han de procurarse la palla per a fer-los. El poble es va tornar contra Moisès i Aaron: «Que el Senyor us ho tingui en compte i us judiqui! Ens heu fet detestables als ulls del Faraó i dels seus funcionaris i els heu posat una espasa a la seves mans per a matar-nos» (Ex. 5:21).
Moisès i Aaron retornen de nou davant del Faraó per punyar en la seva demanda. Efectuen un prodigi, en convertir un bastó en una serp, tanmateix, per al Faraó, és com fer-li pessigolles als gegants. Els seus mags també saben com fer-ho. Tot seguit, ve la primera de les 10 plagues, però, de nou, el Faraó té un cor de ferro i, una vegada rere altra, no deixarà anar els israelites. Moisès fa tot allò que pot per a tòrcer el Faraó, però, per nou vegades, s’adona que no hi ha res a fer. Els israelites continuen sota el jou de l’esclavatge.
Hom pot imaginar la tensió que corseca Moisès. Després del seu primer contratemps, recollit al final de la paraixà proppassada, es regira cap a D’u i amb aspror li pregunta: «Per què, Senyor, per què atribuleu aquest poble? És per això que em vau enviar? Des que vaig anar al Faraó per a parlar en nom Vostre, ell només ha causat aflicció a aquest poble i Vós no feu res per a alliberar-lo» (Ex. 5:22-23).
En aquesta paraixà Va’eira, fins i tot quan D’u li assegura a Moisès que, al capdavall, ell en reeixirà, no s’està de replicar: «Si els israelites no m’escolten, per què el Faraó m’hauria d’escoltar a mi, que em costa de parlar?» (Ex. 6:12).
Aquest és un missatge de pedra picada. El lideratge, per més encimbellat que sigui, sovint està empremtat per l’arrap del fracàs. Els pintors impressionistes primerencs van haver d’organitzar directament les seves exposicions d’art, atès que els salons parisencs rebutjaren les seves obres. La primera representació de La consagració de la primavera, de Stravinsky, va veure’s envoltada d’aldarulls i d’esbroncades al llarg de la funció. Van Gogh va vendre un sol quadre en tota la seva vida, malgrat que son germà Theo era un tractant d’art.
Tralatralera succeeix amb els capdavanters. Els entrebancs foren el pa de cada dia d’Abraham Lincoln durant tota la Guerra Civil. Fou un personatge que va aixecar polseguera, controvertit i odiat per molta gent al llarg de la seva vida. El somni de Gandhi, el d’aplegar musulmans i hindús en una sola nació, va tornarse aiguapoll. Nelson Mandela va romandre vint-i-set anys de la seva vida a la presó, acusat de traïdor i d’avalotador violent. Winston Churchill fou bandejat com un fracassat polític en la dècada dels anys trenta i, fins i tot, a despit del seu lideratge heroic durant la Segona Guerra Mundial, perdé les eleccions generals tot just acabada la contesa victoriosa a la qual havia contribuït com ningú. Els herois semblen allò que són, herois, només quan els esguardem amb retrospectiva i els entrebancs amb els què s’enfrontaren se’ns revelen com les passeres del camí de la victòria.
En la nostra remarca de la paraixà Vaïetsè, vam parar esment que els líders no són pas provats pels seus èxits ans pels seus fracassos, tant se val que sigui en l’àmbit sagrat com profà, tant se val si es tracta d’un lideratge petit o gran. L’èxit, a vegades, pot venir sobtat. Les condicions el poden afavorir, bé sigui perquè l’economia, la política o la predisposició personal són adients. Quan hi ha un auge econòmic, la majoria de les empreses floreixen. Els primers mesos posteriors a unes eleccions, al líder vencedor l’acompanya el carisma de la victòria. En el primer any, la majoria dels matrimonis són feliços. Quan el vent bufa a favor, l’èxit és com bufar i fer ampolles.
Emperò, les circumstàncies canvien, és inexorable. És llavors quan molts negocis, polítics i matrimonis s’enfonsen. Fins i tot els capdavanters de pedra picada ensopeguen. Aquest és el moment a on els grans personatges són posats a prova puix que els grans referents no són pas els qui mai no han tastat l’aspre sabor de la derrota ans són els qui saben sobreviure al fracàs, els qui s’alcen de nou, els qui es neguen a ser derrotats, els qui mai no es rendeixen ni renuncien.
Els qui segueixen alçant-se. Són els qui aprenen de cada ensopegada i de la seva resistència al fracàs en fan fortitud, saviesa i determinació. Aquesta és la història de la vida de Moisès que recullen la paraixà anterior de Xemot i l’actual de Va’eira.
Jim Collins, un dels escriptors més experts en qüestions de lideratge, ho escriu amb claredat:
La bolla que empremta els grans personatges, front als merament exitosos, no rau pas en l’absència de dificultats ans bé en la capacitat d’alçar-se de bell nou davant de les desfetes – malgrat els cataclismes que puguin comportar- amb més fortesa que abans… La sortida de la foscor, el camí cap a la llum, romp el foc amb aquests grans personatges, indefugiblement perseverants, que serven en la seva constitució personal la incapacitat de capitular. Bé pots patir una derrota, per forta que sigui… altrament és fer cessió dels valors i els anhels que fan que una lluita persistent tingui sentit. El fracàs no és tant un estat físic com un estat mental; l’èxit rau en caure i alçar-se una i altra vegada, sense fi.2
El rabí Yitzhak Hutner va escriure una carta commovedora, amb una gran càrrega intel·lectual, a un deixeble desanimat pel seu fracàs reiterat en dominar l’aprenentatge talmúdic:
Un malencert, en el qual incorrem la majoria de nosaltres, és el fet d’apreciar les fites més excelses dels grans personatges, tot valorant els seus atributs en tal camp o en tal altre, sense fer esment dels combats interiors que les han precedides. Hom podria formar-se la impressió que aquesta mena d’individus cauen del cel, de la mà del seu creador, en un estat de perfecció…
La conseqüència d’aquesta quimera, en un jove entusiàstic i amb ambició espiritual, al moment d’afrontar els obstacles, d’ensopegar-hi i de caure, és l’aflorament d’un sentiment d’indignitat per a ser «plantat a la casa del Senyor» (Ps. 92:13)…
Sapigueu, en qualsevol cas, benvolgut amic meu, que les arrels de la vostra ànima no es nodreixen pas en la tranquil·litat de les bones inclinacions ans en el combat per a heure-les… Fes-te teva la dita anglesa: «Perd una batalla i guanya la guerra». Amb tota certesa hauràs ensopegat i ensopegaràs de nou i arrossegaràs ferides de molts combats. Però tingues per cert, i així t’ho prometo, que després de tantes desfetes t’alçaràs de nou amb els llorers de la victòria damunt el teu cap…
El més savi de tots els homes digué: «Un home just cau set vegades, però s’alça de nou» (Pr. 24:16). Els ximples pensen que la intenció del vers és alliçonar-nos que l’home just s’aixeca, malgrat caure set vegades. Més els aciençats són ben conscients que l’home just s’alça de nou, precisament perquè ha caigut set vegades.3
El rabí Hutner realça que la grandesa es nodreix dels fracassos. Hi ha cims que no poden abastar-se sense esllavissades.
Al llarg dels anys, vaig servar en el meu escriptori una cita de Calvin Coolidge, lliurada per un amic ben coneixedor del sentiment de desànim. Deia:
«Res, en aquest món, no pot substituir la perseverança. El talent ben segur que no la reemplaçarà: no hi ha res més freqüent que homes amb talent sense reeixir. Tampoc no ho farà la genialitat, per bé que els genis no reconeguts són quasi un proverbi. Tampoc no la suplirà l’educació: el món està ple de derelictes educats. Tan sols la persistència i la determinació són omnipotents.»
Només hi afegiria: «Seyata diShmaya» (amb l’ajut del cel). D’u mai no perd la confiança en nosaltres, malgrat que, a voltes, som nosaltres qui perdem la fe en nosaltres mateixos.
El model de referència és Moisès qui, malgrat tota mena d’ensopecs, recollits en aquesta paraixà i en l’anterior, al cap darrer esdevé l’home de qui es va dir:
«tenia cent vint anys quan va morir. No se li havien entelat els seus ulls ni tampoc afeblit el seu vigor» (Dt. 34:7).
Les desfetes, les dilacions i els desenganys roseguen l’ànima. Fins i tot corsecaren la de Moisès. Així que, davant dels desànims i de les desmoralitzacions, és bàsic tenir present que els personatges més cabdals també les van patir. Allò que els feu diferents no foren pas els malencerts ans el seu coratge per alçar-se de bell nou. El camí de la victòria s’ensendera per les valls tenebroses. No n’hi ha d’altre.
Rabí Jonathan Sacks z”l (beneïda sigui la seva memòria)
Sabat Salom!
(Traducció icb)
____________________________________________________________________
1 Nota del traductor.- Títol manllevat de la cançó Ens hem alçat del grup Obeses. (https://www.viasona.cat/grup/obeses/monstres-i-princeses/ens-hem-alcat) (https://youtu.be/paUfD0-OL88)
2 Jim Collins, How the Mighty Fall: And Why Some Companies Never Give In (New York, Harper Collins, 2009), 123.
3 Rabí Yitzhak Hutner, Sefer Pachad Yitzchak: Iggerot u-Ketavim (Gur Aryeh, 1981), n. 128, 217-18.