La quarta alià de paraixat Xemot, que dóna inici al segon llibre de la Torah, ens relata l’episodi de Moisès i l’arbust en flames.
Moisès, ja transformat en pastor, està amb els ramats del seu sogre i arriba al Mont Horeb –un altre nom per al Sinaí–, quan «Un àngel [מַלְאַ֨ךְ-malakh, missatger o representant] del [nom de les quatre lletres] se li va aparèixer dins un foc abrasador entremig de l’arbust d’espines. [Moisès] va veure i heus ací, l’arbust d’espines cremava en el foc, però l’arbust d’espines no es consumia» (Xemot-Èxode 3:2).
Ovadiah Sforno ens diu que aquesta és una visió profètica vestida en un enigma. El malakh –l’àngel, missatger o representant– estava enmig de l’arbust i el foc estava cremant al voltant del malakh, simbolitzant que els israelites justos, que són com àngels Divins, estaven atrapats enmig de l’arbust. L’arbust representava el poble d’Egipte [Mitsraïm], que eren com esbarzers i espines. L’arbust cremava amb el foc angoixant de les deu plagues, però ells no es consumien en aquella angoixa, com s’indica a la frase «però l’arbust d’espines no es consumia», volent dir que no es destruïa pel foc que hi cremava a dins.
La força i capacitat profètiques de Moisès en aquell moment no era el mateix que esdevindria més endavant, com s’indica al verset 6, «Ja que va témer mirar a Déu [Elohim]», i només cal comparar-ho amb Bamidbar-Números 12:8, «Amb ell Jo parlo boca a boca, directament i no amb enigmes» (Ovadiah ben Jacob Sforno, Commentary on the Torah, traduït i comentat per Rabí Raphael Pelcovitz, pp. 291-292).
Però no només Moisès gaudiria de la capacitat de parlar cara a cara amb el kadoix, barukh Hu. Des del dia de l’entrega de la Torah al Sinaí, quan tot el Poble d’Israel es va adormir i haXem els va haver de despertar de cop, la intenció era revelar la presència de Déu a tot el Poble d’Israel, parlant-los cara a cara. Però com no van poder suportar l’experiència, i tan sols Moisès es va mantenir al nivell de poder parlar cara a cara amb el Creador, com està escrit «Torneu, vosaltres [el Poble] a les tendes; però tu [Moisès] queda’t aqui amb Mi» (Devarim-Deuteronomi 5:27-28), i també a Xemot-Èxode 20:18, «I el Poble es va quedar lluny, però Moisès es va atansar». Des d’aquest precís moment, la profecia de Moisès va ser panim al panim, cara a cara, «directament i no amb enigmes» (Ovadiah ben Jacob Sforno, p. 292).
I això ens porta als dos versets de la nostra paraixà, i a una consideració: «Va dir Moisès, “vaig a girar-me i mirar aquesta gran visió; per què no es crema l’arbust? [El nom de les quatre lletres] va veure que ell s’havia girat per mirar; [Elohim] entremig de l’arbust va dir “Moisès, Moisès! I [Moisès] va dir “aquí estic!”» (Xemot-Èxode 3:3-4).
Només quan Moisès pren la decisió de mirar el miracle de forma reflexiva per estudiar i comprendre aquell assumpte, haXem decideix cridar-lo i revelar-se (Ovadiah ben Jacob Sforno, p. 292).
Bastant sovint debatem sobre si el Sant, beneït sigui, ens té presents, o si la seva presència ja no ens acompanya, i si és així, a on ha decidit marxar. En altres ocasions, ja hem decidit que haXem ens ha abandonat per sempre i les nostres accions ja no són rellevants, pel que optem per fugir endavant i oblidar-nos de tot allò que se suposa que hem de fer i acomplir. Allò de ser «llum per les nacions». Diem que la presència divina ens ha abandonat, però potser és que ja no fem com Moisès, i ens girem per intentar trobar-la. Si hem deixat de buscar, per què ens queixem que no trobem?
Mentre fem això, possiblement ens estem perdent petits arbusts en flames arreu. Certament Moisès és el més gran dels profetes i mai més hi haurà cap altre humà amb la seva capacitat. Certament la visió profètica es va perdre amb la destrucció dels dos Temples. Però en comptes de debatre per què, quan i com va ser, una de les coses que podríem fer –o més aviat hauríem de fer– és posar-hi remei.
Com? Fixant-nos en allò que fem, i per què ho fem. Prenent la iniciativa. Mirant, buscant. Intentant trobar els miracles que s’esdevenen cada dia, al vespre, al matí i a la tarda. I quan els trobem, perquè hi són, girar-nos i mirar. Perquè per mirar cal girar-se, i aturar-se. I un cop ens girem i mirem, fer treballar la nostra capacitat intel·lectual.
Potser així, treballant la nostra capacitat reflexiva i crítica –crítica en tant al makhloquet, a rebatre un argument sabent que té part de la veritat que al nostre argument li manca, per poder trobar altres parts de veritat i construir un nou argument millor, més acurat i beneficiós per ambdues parts–, podem avançar cap a la recuperació d’un Judaisme profètic, com diu el Rav Cardozo, «fins i tot quan no hi ha (almenys no encara) profetes».
Per fer-ho, cal sortir de l’estancament particularista present i recuperar el missatge universal per al futur, destinat a tots els pobles i nacions. Deixar de ser una simple religió basada en l’halakhà, que es dedica a mesurar l’arbust, i recuperar la curiositat que ens fa mirar el foc de l’arbust, reconèixer que és una visió extraordinària, veure que no s’està cremant; i recuperant mica en mica la veu profètica, preguntar-nos per què no s’està cremant.
Xabat xalom.