(Comentari a la paraixà setmanal: Miketz <Al final> // Bereshit <En el començament> {Gènesis} 41:1-44:17) – Desena setmana del cicle anual de cinquanta-quatre.
De cop sobte, Josep fa un salt de la presó a primer ministre. Es tracta d’una de les transformacions més grans que recull la literatura. Quina fou l’astrugància que va portar a un estrany, llec de la cultura egípcia, a un «hebreu», a un home que jeia en una presó, abatut per una acusació falsa d’intent de violació, a esdevenir el governant de l’imperi més gran del món de l’antiguitat?
Josep tenia tres dons, ben escampats per separat entre la gent, emperò ben rars de trobar de manera simultània. El primer és que somniava somnis. D’antuvi, no sabem si els seus dos somnis de jovencell -aquell en el qual els seus germans, com a garbes de blat, es prosternaven davant seu, i l’altre en el qual el sol, la lluna i onze estrelles s’arrauleixen, també, al seu davant- són pressentiments certs de l’avenir de la seva grandesa, o bé són quimeres d’un brivall mimat i amb cabòries de deliris.
En la paraixà d’aquesta setmana, Miketz, s’abaten les cartes i se’ns fa aparès una informació vital fins ara retinguda. Josep li diu al Faraó, a qui li ha revingut el mateix somni per dues vegades: «El fet que el somni del Faraó s’hagi repetit dues vegades vol dir que D’u ja ha pres la decisió sobre l’assumpte i que no trigarà gaire a complir-la» (Gn. 41:32). Ara podem lligar caps i adonar-nos que el doble somni del Josep jovenívol era tot un senyal, no pas una cabòria. Josep tenia el camí allerat per a esdevenir un capdavanter al qual es postraria la seva família.
El segon do de Josep era la capacitat d’interpretar els somnis dels altres, tal com Sigmund Freud va fer segles venidors. A la presó, havia interpretat els somnis del majordom i del forner i, en aquesta paraixà, els del Faraó. Les seves paràfrasis no eren pas màgiques ni tampoc miraculoses. En el cas del majordom i del forner, Josep va fer esment de l’aniversari del Faraó, que es complia tres dies més tard (Gn. 40:20). Era costum dels governants celebrar una festa d’aniversari i decidir la sort de persones determinades. (A la Gran Bretanya, els honors per l’aniversari de la reina donen continuïtat a aquesta tradició). Era raonable suposar, per tant, que els somnis del majordom i del forner, amb les seves pors i esperances inconscients, tenien un vincle clar amb la celebració faraònica.[1]
En el cas dels somnis del Faraó, qui sap si Josep no coneixia ja les tradicions de l’antic Egipte al voltant dels períodes de set anys de fam. Nahum Sarna reviu un text egipci del regnat de Djoser (s. XXV AEC):
Em trobava ple d’angoixa en al Gran Tron i els cors de tots aquells que es trobaven al palau s’afligien per un estrall immens, per causa que el Nil no havia revingut per un període de set anys. El gra escassejava, els fruits eren secardins, i arreu hi havia gana.[2]
El reeiximent més formidable de Josep fou el seu tercer do: l’aptesa de fer efectius els seus somnis en realitats, la destresa per resoldre els problemes que els somnis esbossaven. Tot just interpretat el somni com un anunci d’un període de fam de set anys, no atura regna i lliura un remei:
«Ara, doncs, que el Faraó busqui un home intel·ligent i assenyat, i que el posi al capdavant de la terra d’Egipte. Que el Faraó tingui cura d’instituir prefectes sobre la terra que quintin les collites durant els set anys d’abundor. Que aquells apleguin tots els queviures d’aquelles anyades bones que vindran i que emmagatzemin el gra sota l’autoritat del Faraó com a provisió per a les ciutats i que el guardin. Aquest menjar servirà després de reserva per al país, per fer-lo servir al llarg dels set anys de fam que vindran a Egipte, i així el país no serà consumit per la gana» (Gn. 41:33-36).
Tenim precedent de la traça de Josep com a administrador, tant en la casa de Putifar com en la presó. Fou aquest aptitud, revelada en el moment adient, la què el va portar a ser nomenat virrei d’Egipte.
De manera que, de Josep, aprenem tres ensenyances. La primera és la de somniar somnis. Mai no tingueu por de deixar volar la vostra imaginació. Quan la gent acorre a mi per a donar consell sobre el lideratge, els dic que es donin a ells mateixos el temps, l’espai i la imaginació per a tenir somnis. En els somnis descobrim els nostres afanys i seguir-los és el millor camí per a gaudir d’una vida gratificant.[3]
Hom pensa sovint que somniar no és una cosa pràctica, com fer els ous en terra. Van ben errats de comptes els qui així pensen, somniar és un dels actes més pràctics que podem fer. Ai cabàs! Com si no hi ha gent que consumeix mesos per a planejar unes vacances i no esmerça ni un dia per a imaginar una vida. Com a fulles seques, el vent s’emporta aquesta gent a l’atzar i als antulls de les regolfades. Aquesta actitud és una equivocació. Els Savis digueren: «Allà on (a la Torà) trobem la paraula vayehi, “I va passar”, hi ha el preludi d’una tragèdia».[4] Una vida vayehi és la mena de vida en la què, passivament, deixem que passin les coses. Una vida yehi («Que sigui») és la mena de vida en la què nosaltres fem que passin coses, i són els nostres somnis els que ens hi encaminen.
Theodor Herzl,[5] a qui més que a qualsevol altra persona som deutors de l’existència de l’estat d’Israel, solia dir: «Si ho voleu, no serà cap somni». D’Eli Wiesel vaig escoltar una història meravellosa. Explicava que hi va haver un moment en el què Sigmund Freud i Theodor Herzl vivien a prop, en el mateix districte de Viena. «Per sort», va dir, «no es van conèixer mai. Que t’imagines què hauria passat si s’haguessin conegut? Herzl hauria di: “Tinc un somni d’un estat jueu”. Freud li haguera contestat: “Digueu-me, Herr Herzl, des de quan teniu aquest somni? Estireu-vos al meu sofà i us psicoanalitzaré” Herzl s’hauria curat dels seus somnis i avui no hi hauria l’estat jueu». Per sort, el poble jueu no s’ha curat mai dels seus somnis.
La segona ensenyança ens diu que els líders interpreten els somnis de les altres persones. Els líders enformen l’esbós, allò naixent, saben trobar el camí per a expressar les esperances i les pors d’una generació. L’apel·lació «I have a dream» de Martin Luther King Jr. recollia i enlairava les esperances dels afroamericans. No van ser pas els somnis de Josep els qui el van convertir en un líder, foren els somnis del Faraó. Els nostres somnis ens encaminen, ens marquen l’orientació; ara bé, són els somnis de la gent els qui ens donen l’oportunitat de fer-los realitat.
El tercer ensenyament és el de trobar la manera de fer realitat els somnis. Primer cal donar-se compte del problema, tot seguit trobar el camí per a resoldre’l. El rabí Kotzk va fer esment de la dificultat d’entendre un escrit de Rashi. Aquest explicava que Jetró va rebre el nom de Jeter (que vol dir «ell va afegir») pel fet que «havia afegit un episodi a la Torà que començava “Escull entre el poble…» (Ex. 18:21). Aquest fet va succeir quan Jetró, veient com Moisés acabdillava la gent tot sol, va dir-li que no anava per bon camí i que, tant ell com la gent, es cansarien els uns dels altres. Jetró li va aconsellar que escollís a gent bona per a delegar-los bona part de la feixugor del lideratge.
L’acotació de Kotzk assenyala que el passatge que Jetró va afegir a la Torà, adreçat a Moisès, no comença per «Escull entre el poble...», ans comença uns versos anteriors a on es diu «El procediment que feu servir no és bo...» (Gn. 18:17). Kotzk justifica la seva acotació d’una manera simple perquè, al seu entendre, dir que «El procediment que feu servir no és bo…» no constitueix pas un afegit a la Torà, és només una mera constatació d’un problema. L’afegit veritable rau en la solució proposada: el fet de delegar.
Els bons líders són els qui saben resoldre els entrebancs, o s’envolten de gent que ho sap fer. És fàcil adonar-se quan les coses van de tort. El bon líder és qui té la capacitat de redreçar-les. La genialitat de Josep no és pas la predicció d’un cicle de set anys d’abundor i set de famolencs, ans és la visió de bastir un sistema d’emmagatzemat que fornís el subministrament de menjar per als anys magres i famolencs.
Somnia somnis; adona’t dels somnis dels altres i dóna’ls-hi forma; troba els camins per a convertir el somni en una realitat: aquests tres dons són la mena de lideratge de Josep.
Rabí Jonathan Sacks z”l (beneïda sigui la seva memòria)
Sabat Salom!
(Traducció icb)
_______________________________________________________________________
1 Ibn Ezra 40:12 i Bechor Shor 40:12, ambdós fan el mateix suggeriment.
2 Nahum Sarna, Understanding Genesis, Nova York, Schocken, 1966, 219.
3 Un dels textos clàssics sobre aquesta qüestió és de Ken Robinson, The Element: How Finding Your Passion Changes Everything (Nova York: Penguin Books, 2009).
4 Meguilà 10b. (Tractat de la Mixnà que tracta sobre la festivitat del Purim).
5 Nota del traductor.- Theodor Herzl és el creador del sionisme i el personatge cabdal de la restitució de la pàtria jueva. Va néixer a Budapest el 1860. La seva mare tenia avantpassats amb el cognom Amigó. Escriptor, dramaturg, periodista i prototipus del jueu vienès il·lustrat, assimilat, i defensor de la unitat germànica. Com a cronista del cas Dreyffus a Paris (1894), va veure la virulència de les manifestacions antisemites i va adonar-se, de manera premonitòria, que els jueus no tenien res a fer a Europa, tot i el règim de llibertats individuals escampat per la Revolució Francesa. En el seu pensament, es va conformar la convicció que el problema de convivència entre els europeus i els jueus no era una qüestió individual, social, ni econòmica, es tractava, al seu entendre, d’un problema nacional i que calia resoldre l’anomalia d’una nació, la jueva, sense pàtria. D’aleshores ençà, va esmerçar-se per a aconseguir aquesta pàtria a on els jueus deixessin de ser discriminats, perseguits i aniquilats i per tal que fossin acceptats com a nació per les altres nacions.
Aquesta nova pàtria, la de la seva novel·la Altneuland (Nova vella pàtria – 1902), era Israel a on s’havien d’aplegar els jueus d’arreu per a bastir un estat amb ideari socialista, a base de cooperatives, obert, avançat i impulsor de tecnologies que activessin la productivitat. Emparat pel pacifisme, advocava perquè Jerusalem fos la capital de la pau i Israel la llum de les nacions profetitzada per Isaïes. En la seva darrera línia d’Altneuland, deixava la penyora que empenyerà el somni sionista: «Wenn ihr wollt, ist es kein Märchen».