«I li van explicar a Tamar dient, “Mira, el teu sogre puja a Timnah a esquilar les seves ovelles”. I ella va treure’s el vestit de vídua, es va cobrir [el cap] amb un vel i es va cobrir la cara, i va seure al trencall que hi havia al camí a Timnah, perquè ella havia vist que Xelà havia crescut, però ella no se li havia donat per muller» (Bereixit-Gènesi 38:13-14).
El comentarista romanyol, Ovadiah Sforno, ens explica el raonament de Tamar: si Judà la veu sense el vestit de vídua i li pregunta per què se’ls ha tret, ella li explicaria que ja hauria arribat el moment de fer-ho, perquè Judà li havia demanat que es mantingués com una vídua fins que el seu fill petit, Xelà, es fes gran (al verset 11), i això ja havia passat (Ovadiah ben Jacob Sforno, Commentary on the Torah, traduït i comentat per Rabí Raphael Pelcovitz, p. 207).
Si llegim la seqüència següent, ens trobem amb una situació curiosa. En un principi Judà no reconeix la dona dels seus dos fills morts. Però recordem que Tamar porta el cap i la cara coberts. Després, Judà i Tamar parlen. I ell no la reconeix.
No és estrany, que un sogre no reconegui la veu de la dona del seu fill? Doncs justament és per això que Tamar es dirigeix de paraula a Judà, tal com ens diu Sforno:
Tamar no volia cap mena de regal en absolut, però li diu «Què em donaràs?» (verset 16) per tal que Judà la reconegui per la veu. Com el seu desig era tenir un fill de la casa de Judà, accepta la penyora, no per al seu ús personal sinó com a prova. Si Judà li hagués ofert qualsevol altra cosa, l’hauria rebutjada, ja que la raó d’acceptar els elements que identifiquen personalment a Judà és tenir la prova de paternitat.
I per la mateixa raó, un cop fet el fet, al verset 19 Tamar es torna a vestir amb la roba de vídua. L’objectiu era perpetuar la línia de Judà (Ovadiah ben Jacob Sforno, pp. 207-208).
Però el final de la història, i la forma en què la llegeix Sforno, és un xic sorprenent. El verset 26 ens diu que «Judà va reconèixer [els elements que mostra Tamar] i va dir, “Ella és més justa que jo, perquè no li vaig donar el meu fill Xelà”».
Quan la gran majoria de comentaristes parlen de les diferents intencions en Judà –des d’indulgència sexual a Judà reconeixent que no ha complert el pacte quan va demanar a Tamar que esperés–,
Sforno afegeix una nova capa: Judà accepta que Tamar és més justa que ell, fins i tot enganyant-lo i amagant la seva identitat, perquè ell mateix estava tan avergonyit que no és capaç de pagar el deute i fa anar al seu amic amb el cabrit, per poder recuperar la penyora.
En paraules de l’Sforno, Judà diria «Ella és més justa que ho he sigut jo a l’hora de mantenir la meva paraula, ja que la meva intenció era recuperar la penyora per mantenir el meu honor personal, un objectiu fals i sense valor», mentre que l’objectiu de Tamar era engendrar un fill, però no per satisfacció personal sinó per complir el deure, ja que immediatament després, retorna al seu estat de «vídua».
I és a partir d’aquesta comparació que els Savis ens ensenyen que «una transgressió feta amb bones intencions és millor que una mitzvà feta amb mala intenció» (Nazir 23b).
Tamar perseguia l’objectiu de perpetuar la línia de Judà, i fa coses que segurament no li fan gaire il·lusió. I de la mateixa forma, els macabeus van haver d’enfrontar-se a la decisió de no lluitar en xabat i ser eliminats per sempre, o transgredir el xabat i lluitar. Perquè la vida importa per ella mateixa, no per les coses que n’esperem.
La vida importa. La justícia importa. Perquè una cosa és llegir de forma correcta això de «una transgressió feta amb bones intencions és millor que una mitzvà feta amb mala intenció», i una de molt diferent és «tot s’hi val».
Xabat xalom, veHanukà sameakh.