(Comentari a la paraixà setmanal: Vaïetsè <I ell va sortir> // Bereshit <En el començament> {Gènesis} 28:10-32:3) – Setena setmana del cicle anual de cinquanta-quatre.
Sabat 12 de kislev 5781
28 de novembre 2020
Què fa que sigui Jacob, i no pas Abraham ni Isaac ni Moisès, el qui es consideri com a pare del poble jueu? Quina és la raó? Nosaltres ens anomenem «la congregació de Jacob», els «fills d’Israel». Jacob, a qui D’u va donar el nom d’Israel, és l’home de qui portem el nom. Però ell no va començar la travessia del poble jueu; fou Abraham. Però Jacob tampoc no va haver d’enfrontar-se a una prova tan dramàtica com el sacrifici d’Isaac. Però Jacob tampoc no va treure el poble d’Egipte ni ens va lliurar la Torà. És ben cert que els seus fills romangueren fidels a la creença divina, a desgrat d’allò que va succeir amb els fills d’Abraham i d’Isaac. Tanmateix, aquest fet ens porta a una pregunta prèvia: Per què Jacob va sortir airós on Abraham i Isaac van ensopegar?
Sembla que la resposta reposa en les paraixot de Vaïetsè i de Vaixlakh. Allí hi trobem l’home que, enmig de la solitud de la nit, lluny de casa, fugitiu de perills que s’encadenen, albira visions gegantesques. A la paraixà Vaïetsè, escàpol a la ira d’Esaú, fa nit per a jeure i, amb el cap reclinat damunt d’una pedra, té l’epifania:
Va tenir un somni: hi havia una escala apuntalada a terra i la punta tocava al cel; àngels de D’u hi pujaven i baixaven… Quan Jacob es va desvetllar del seu somni, va pensar: «Certament el Senyor és en aquest lloc i jo no n’era conscient». Ple de temor va dir: «Que n’és de venerable aquest lloc! No és altra cosa que la casa de D’u, la porta del cel» (Gn. 28:12-17).
En la paraixà Vaixlakh, tot fugint de Laban i atemorit només de pensar en retrobar-se de nou amb Esaú, Jacob, tot sol i enmig de la nit, s’esbatussa amb un estrany:
Aleshores, l’home li va dir: «D’ara endavant no et diràs més Jacob, sinó Israel, perquè has lluitat amb D’u i amb els humans, i has vençut»… Aleshores Jacob va donar a aquell indret el nom de Fanuel, i digué: «És perquè he vist D’u de fit a fit i, tot i així, la meva vida s’ha salvat»(Gn. 28:12-17).
D’aquesta guisa són els encontres espirituals que encunyen la vida de Jacob, per bé que succeeixin en camins de mala petja, en espais liminals (llocs inconcrets, en els llindars, sense un punt de partida ni un altre d’arribada), i en moments en què Jacob es veu encerclat per perills que venen des d’on ve i de cap on va. Tanmateix, Jacob troba D’u en aquestes saons, exposat a la vulnerabilitat màxima, i enrobusteix el coratge per a seguir, malgrat tots els perills que l’assetgen.
Aquesta és la mena de tremp que Jacob va llegar al poble jueu. Una fortitud que fa petita, fins i tot, la mera gesta del nostre petit poble de sobreviure a flagells que haurien significat l’anorreament de qualsevol altre poble: la destrucció de dos temples; les conquestes militars de babilonis i romans; les expulsions; les persecucions; els pogroms de l’edat mitjana; l’auge de l’antisemitisme a l’Europa del segle XIX i, l’Holocaust. Allò que no és tan mer, que és inversemblant, és el fet que, després de cada cataclisme, ha germinat sempre una renovació que ha enlairat el judaisme vers nous horitzons.
En l’exili de Babilònia, el judaisme va endinsar-se de cap en el seu compromís amb la Torà. Després de la destrucció romana de Jerusalem, el judaisme va bastir els grans contraforts literaris de la Torà oral: el Midraix, la Mixnà i la Guemarà.1 En l’edat mitjana van afaiçonar les obres mestres jurisprudencials de la Torà, amb llurs comentaris, i també de la poesia i de la filosofia jueves. El 1948, tot just tres anys després de la fi de l’Holocaust, es va proclamar el naixement de l’Estat d’Israel, el retorn de la nació jueva a la història després de la nit més fosca de l’exili.
Quan vaig esdevenir el Rabí en cap de la Gran Bretanya, vaig haver de sotmetre’m a una revisió mèdica. El metge em va fer córrer damunt d’una cinta força ràpida i vaig preguntar-li: «Què verifiqueu? La velocitat o la distància?» i va respondre: «Ni una ni l’altra. La dada que m’interessa és el temps que tarda el vostre pols a tornar a la normalitat, després de sortir de la cinta de córrer».
Aleshores se’m van obrir els ulls i vaig entendre que la salut es mesura pel poder de la recuperació. Aquest discerniment és vàlid per a tothom, però ho és per partida doble per als líders i per al poble jueu, una nació de líders (Penso que el versicle 19:6 «un reialme de sacerdots» de l’Èxode, té, precisament, aquest significat).2
Els capdavanters pateixen crisis. Les crisis van de bracet amb els líders. Quan a Harold Macmillan, primer ministre de la Gran Bretanya entre 1957 i 1963, se li va preguntar quins eren els trencacolls més feixucs de la seva governança, hi va donar una resposta llegendària: «Els esdeveniments, benvolgut jove, els esdeveniments». No som immunes a les dissorts ni a les maldats, i quan tenen lloc, el qui va al davant ha d’assumir l’estrès i la pressió per tal que els altres puguin dormir als seus llits amb placidesa.
El lideratge és profundament estressant, especialment en assumptes espirituals. Nogensmenys que quatre personatges del Tanakh: Moisès, el profeta Elies, Jeremies i Jonàs van pregar per morir abans que haver de continuar. Aquest capteniment no era pas propi, només, d’un temps llunyà. Abraham Lincoln va patir episodis ensotats de depressió. I, també, Winston Churchill, que els anomenava el seu black dog (gos negre). Mahatma Gandhi i Martin Luther King Jr. tampoc no n’eren immunes, com bé ho proven els seus intents de suïcidi en l’adolescència i les malalties depressives en la seva maduresa. I si donem un cop d’ull a molts dels artistes creatius, els exemples són ben palesos, entre ells Miquel Àngel, Beethoven i Van Gogh.
És la grandesa que t’enduu cap a la desesperació, o bé són els moments de desesperació els que t’enduen cap a la grandesa? Són els capdavanters els qui saben fer-se seus, en el seu interior, l’estrès i les tensions del temps que els ha tocat de viure? O bé són aquells qui, acostumats a l’estrès emocional en les seves vides personals, se n’alliberen mitjançant lideratges excepcionals? Fins ara, no he trobat cap resposta convincent en la literatura sobre aquestes qüestions. Emperò, el cert és que Jacob, com a persona, era emocionalment més volàtil que Abraham, sovint serè fins i tot davant de les grans proves, o que Isaac, que era particularment retret. Jacob tenia por; Jacob estimava; Jacob va consumir més temps en l’exili que no pas els altres patriarques. Però, Jacob era dur i perseverant. De totes les figures del Gènesi, ell n’és el gran sobrevivent.
L’aptesa per a sobreviure i per a refer-se és menja per a l’afaiçonament d’un líder. El determini per a prendre riscos singularitza aquests individus respecte dels altres. Theodore Roosevelt, en un dels discursos més notables que s’hagin donat mai sobre aquesta qüestió, ho va dir amb aquestes paraules:
No és el criticaire el qui compta; tampoc l’home maldient que assenyala com l’home fort ensopega, o com hagués pogut fer les coses millor. El mèrit pertany a l’home que realment està en el combat, el qui té el rostre entelat i malmès per la pols i la suor i la sang; el qui brega amb braó; el qui erra, el qui ensopega una i altra vegada, perquè no hi ha afany sense desencerts i malencerts; mes, tot i així, malda per atènyer allò que pretén; el qui sap dels grans entusiasmes, de les grans fidelitats; el qui es lliura a si mateix per una causa noble; el qui, en la millor de les circumstàncies, pot ser venturós d’heure el triomf d’una causa noble i, si és el fracàs el seu final, que ho sigui per haver estat agosarat de tal manera que el seu lloc no estarà mai entre les ànimes fredes i temorenques que no coneixen ni la victòria ni la derrota.3
Jacob va sofrir la rivalitat d’Esaú, el ressentiment de Laban, les tibantors entre les seves dones i els seus fills, la mort prematura de la seva estimada Raquel i la pèrdua, durant vint-i-dos anys, de Josep, el seu fill predilecte. Al faraó li va dir: «Pocs i dolents han estat els dies de la meva vida» (Gn. 47:9). Malgrat tot, en el seu deambular, ell i els àngels van «fer-se trobadissos» i, tant si lluitaven amb ell com si s’enlairaven per l’escala cap al cel, no és menys cert que van il·luminar la nit amb l’aura de la transcendència.
Tenacitat, malencerts, pors, i tot i així esperit d’anar sempre endavant: aquestes són les qualitats dels capdavanters. Jacob era un d’ells, l’home que en els moments més enclotats de la seva vida va tenir les més grans visions del cel.
Rabí Jonathan Sacks z”l (beneïda sigui la seva memòria)
Sabat Salom!
(Traducció icb)
1 Nota del traductor.- El Midraix és una compilació completa dels ensenyaments de la Torà mitjançant l’exegesi per tal de facilitar la seva comprensió. La Mixnà és la compilació integral de la Torà oral que, fins la destrucció del segon Temple, es transmetia oralment. Fou el rabí Yehudà ha-Nassí qui va escriure la primera compilació, tot recollint les ensenyances orals d’escoles rabíniques diverses. La Guemarà són comentaris escrits sobre la Mixnà.
2 Nota del traductor.- Un acudit del nostre temps simula una conversa entre el president americà Trump i el primer ministre israelià, Netanyahu. El primer li diu: «Sóc el president de 328 milions de persones», i el segon li respon: «Jo sóc el primer ministre de 8 milions de primers ministres».
3 Theodore Roosevelt, «Citizenship in a Republic», discurs donat a la Sorbonne de París el 23 d’abril de 1910.