El pou i les tendes d’Isaac

Isaac és un personatge a qui em costa comprendre. Fill d’Abraham i pare de Jacob, que esdevindrà Israel, sembla que quedi una mica sense paper. Una mena de «secundari» aparent. Però en realitat no ho és pas, de secundari.

Ser el fill d’un personatge de l’alçada d’Abraham no ha de ser gaire fàcil, ja que les comparacions són odioses i a vegades s’acostuma a mesurar al fill per com és el pare, per allò que els testos s’assemblen a les olles.

I Isaac fa moltes coses igual que el seu pare. Va a la terra dels filisteus en època de fam; menteix sobre la seva esposa, la fa passar per sa germana i causa una situació de tensió; multiplica els seus ramats i possessions; i cava pous d’aigua.

De fet, recupera els pous que va cavar el seu pare. I això segueix comportant problemes i és causa d’enfrontament amb els filisteus (Bereixit-Gènesi 26:1-21).

I a mesura que l’enfrontament avança, Isaac retrocedeix i arriba a Beer-Xeva’, que és el lloc on Abraham fa un pacte amb Avimelekh per posar fi a una altra disputa per uns pous.

Quina és la diferència, llavors? Que Abraham planta un arbre i proclama el nom de Déu (Bereixit-Gènesi 21:33), mentre que a Isaac se li apareix el Sant, beneït sigui, en un somni, li recorda que Ell és el Déu del seu pare Abraham, i és llavors quan Isaac construeix un altar, proclama el nom de Déu, planta la seva tenda…i al final cava un pou nou.

Ovadiah Sforno ens explica que només després que Isaac s’inspirés a «proclamar el nom de Déu», els servents d’Isaac poden excavar un pou sense despertar conflictes. I només després que Isaac cavi el seu propi pou, Avimelekh anirà a Beer Xeva’ a oferir un nou pacte amb ell, diferent que el que existia amb Abraham (Ovadiah ben Jacob Sforno, Commentary on the Torah, traduït i comentat per Rabí Raphael Pelcovitz, p. 138).

Seguir els camins dels pares pot ser bo en alguns moments. Però arriba un moment en què els fills han de començar els seus propis camins. No només per evitar caure en els mateixos errors dels pares, que és un procés inevitable per molta transmissió del coneixement que es faci, sinó també per plantar les seves pròpies tendes i excavar els seus propis pous.

Perquè els pous ben excavats poden portar aigua a distàncies ben llargues, apropant-la a unes tendes que, aparentment, estan allunyades de tot allò que coneixem. Però sempre cal tenir cura de les canalitzacions.

Xabat xalom.