Nota introductòria del traductor (ICB)
Jonathan Sacks ha mort. El decés deix un sentiment d’orfandat. La seva paraixà setmanal era tot un deler per beure de la saviesa de la Torà i aprendre de la seva rectitud.
Amb la seva absència, aquest delit s’ha estroncat i posa en qüestió el projecte de traduir al català un cicle anual complet de les «paraixot» setmanals d’un dels rabins més cultes i, intel·lectualment, més profunds.
Després de pensar-hi, he pres la decisió de completar el propòsit del cicle manllevant les seves «paraixot» de l’any passat. Algunes no podran tenir la immediatesa del context d’enguany, tot i així, poden ser de gran ajut.
Enmig de la diversitat fecunda de brolls interpretatius i de comportaments, el judaisme manté, de manera monolítica i radical, la creença essencial en un sol D’u, transcendent i creador de l’univers, el qual governa providencialment. D’aquesta premissa, se’n deriva que el món és, precisament, comprensible i que té, sortosament, una intencionalitat, per tant, que res d’allò que experimentem és capritxós i que, en el fons, cada-fet-i el-tot té un sentit, i que cada-fet-iel- tot té una comprensió.
Tinc la certesa que, després de la lectura d’aquesta paraixà, entendrem que tampoc no és gens casual el moment i el sentit del seu contingut, i comprendrem més, probablement, el perquè de la vida de Jonathan Sacks.
TROBAR EL PERQUÈ DE LA NOSTRA VIDA
El nom de la nostra paraixà, Khaié Sara, sembla embolicada per una paradoxa. Khaié Sara significa la «Vida de Sara», però, ves per on, la paraixà comença amb la mort de Sara. I, com qui no vol brou, set escudelles, la paraixà conclou, espessa i menuda, amb la mort d’Abraham. Quin sentit té anomenar «vida» a una paraixà que parla tant de la mort? La resposta, que em sembla escaient, és que la mort i la manera d’encarar-la, no sempre però sí sovint, és la glossa i l’epíleg de la vida i de la manera com la vivim.
Resposta que ens dreça a una altra paradoxa encara més insondable. La primera frase del versicle de la paraixà diu: «La vida de Sara fou de 127 anys: els anys de la vida de Sara». Un comentari ben conegut de Rashi sobre la frase reiterativa «els anys de la vida de Sara», d’aparença supèrflua, diu: «La paraula “anys” es repeteix sense cap indicació del seu nombre, fet que fa suposar que tots els anys eren igual de bons». A qui se li podria acudir dir que tots els anys de la vida de Sara foren igual de bons? Per dues vegades fou persuadida per Abraham per tal que asseverés que era la seva germana, primer a Egipte i després a Guerar, i fou emportada a l’harem reial, una conjuntura plena de risc moral.
Tot i les promeses reiterades de D’u sobre la seva descendència, durant anys i anys fou eixorca, malapte de concebre un sol fill. Fins i tot va patir una gran tribulació d’esperit1 quan va haver de convèncer Abraham que prengués com esposa la seva serventa Agar per tal de fer-se una estirp. Totes aquestes malaurances van conformar una vida plena d’incertesa i de dècades d’esperances no reeixides. En quin cap cap assenyalar que tots els anys de la vida de Sara foren igual de bons?
Aquesta és Sara. Respecte a Abraham, el text és igualment trasbalsador. Just després del relat de la compra del terreny per a la tomba de Sara, llegim: «Abraham era vell, avançat en anys, i D’u va beneir-lo en tot» (Gn. 24:1). És ben bé tribulant dir que Abraham fou «beneït en tot». Per set vegades li fou promesa la terra de Canaan.
Tanmateix, a la mort de Sara, Abraham no tenia ni tan sols un bri de terreny per a enterrar-la i li calgué una negociació penosa, fins i tot humiliant, per obtenir-lo dels hitites i, alhora, forçat a reconèixer la seva naturalesa de metec: «Sóc un foraster i un hoste enmig vostre» (Gn. 23.4). Com pot hom dir que D’u havia «beneït en tot» Abraham?
Altre tan trasbalsador és el relat sobre la mort d’Abraham, que no treu que sigui, potser, el relat mortuori amb més serenor de tota la Torà: «Abraham va fer el seu alè postrem, ple de dies, satisfet després d’una vellesa feliç, i es va unir als seus avantpassats». Se li havia promès que esdevindria una gran nació, el pare de moltes nacions, i que heretaria la terra. Cap ni una d’aquestes promeses les va veure acomplertes en vida. Llavors, com podia estar «satisfet»? De bell nou, la resposta és la mateixa: per entendre una mort cal que entenguem la seva vida.
Friedrich Nietzsche em causa sentiments encontrats. Fou un dels pensadors més sobresortints de l’època moderna, a l’ensems que un dels més perillosos. Ell mateix fou ambivalent respecte als jueus i negatiu amb el judaisme2 Malgrat aquests retrets, em faig meva una de les seves remarques més famoses i, alhora, profundes: Qui té un perquè a la vida pot suportar gairebé qualsevol com3 (En aquest context, hauria d’afegir una remarca que Nietzsche va inserir a La Genealogia de la Moral, per bé que jo no n’havia mai fet esment. Nietzsche, després d’haver repassat críticament diverses escriptures sagrades, manifesta: «l’Antic Testament… bé, això és una altra cosa ben diferent: Tot el meu respecte per l’Antic Testament! Hi trobo grans homes, paisatges heroics i un tret de gran raresa en la terra, la ingenuïtat incomparable del cor fort; encara més, hi trobo un poble».4 De manera que, malgrat el seu escepticisme sobre les religions en general i sobre l’herència judeocristiana en particular, Nietzsche expressa un respecte genuí pel Tanakh).
Les vides d’Abraham i de Sara representen un dels exemples més pregons de tota la història d’allò que és tenir un «Perquè» en la vida. Totes les petjades de les seves vides són un encalç permanent a una crida, a una veu divina, que els diu que deixin la seva casa, la seva família, que marxin i vagin cap a un destí desconegut per a viure a una terra a on serien metecs; que es desentenguin de tota forma convencional de seguretat, i que tinguin la fe de creure que una vida nodrida per la virtut i la justícia fora el primer pas per establir una nació, una terra, una fe i una manera de viure que seria una benedicció per a tota la humanitat.
El perquè de la vida Khaié Sara 5781 (5780) Erich Auerbach5 escriu que la narrativa bíblica està «farcida de secrets», que ve a dir que gran part de les històries són incompletes, cal endevinar-les. Per això hi ha eines com el Midraix6 que ens omple els buits narratius.
En cap altre lloc són més palesos aquests buits que en els casos de les emocions de les figures bíbliques senyeres. No endebades no sabem pas què pensaven Abraham i Isaac mentre s’encaminaven a la muntanya de Morià. Tampoc no sabem què va sentir Sara quan va passar els cancells dels harems, primer el del faraó, després el d’Abimèlec a Guerar.
Pocs són els passatges que ens parlen de les emocions dels personatges de la Torà, raó de més per a dreçar les orelles per les dues afirmacions explícites sobre Abraham que hem esmentat -que D’u el beneiria en tot; i que va morir ple de dies i satisfet després d’una vellesa feliç- que són d’importància extraordinària. I quan Rashi diu que els anys de Sara foren igual de bons, li atribueix allò que el text bíblic atribueix a Abraham: serenitat davant la mort que brollava de la serenor profunda amb la què va encarrilar la seva vida.
Abraham era ben sabedor que tot allò que li succeïa al llarg de la vida, fins i tot les adversitats, formava part del pelegrinatge traçat per D’u per a ell i la seva muller Sara. El coratge d’ambdós, la seva fe, els va acompanyar en el caminar per la vall de l’ombra de la mort, sense témer cap mal, segurs de l’empara divina. Aquesta mena de coratge, és allò que Nietzsche anomena «el cor fort».
El 2017, un llibre dissemblant va esdevenir un èxit internacional de vendes. Alguns trets el feien singularment insòlit: el nombre d’anys de l’autora, noranta; el caràcter d’òpera prima de la narració; i la naturalesa de l’escriptora, supervivent d’Auschwitz i, ensems, d’una de les Marxes de la Mort, a les acaballes de la guerra, que foren, en alguns aspectes, més brutals, fins i tot, que els camps de la mort.
El títol del llibre és The Choice (L’Elecció) i la seva autora és Edith Eger.7 Edith, juntament amb el seu pare, la seva mare i la seva germana Magda, van arriba a Auschwitz al maig de 1944, entre els 12.000 jueus deportats de la ciutat hongaresa de Kosice. Els seus pares foren assassinats el mateix dia de l’arribada. Una dona li va assenyalar el fum de la fumera i li va dir a l’Edith que es referís als seus pares en temps verbals de passat.
Amb coratge esbalaïdor i fortalesa de voluntat colpidora, ella i la Magda van sobreviure al camp i a la Marxa de la Mort. Els soldats americans la van rescatar, literalment, d’entre una pila de cadàvers en un bosc austríac, tot patint la febre tifoide, una pneumònia, la pleuresia i l’esquena trencada. Un any més tard, el seu cos s’havia curat, va casar-se i va esdevenir mare. Tanmateix, el procés de curació de la ment va trigar molt més temps, emperò, aquest procés de curació de la ment esdevingué, posteriorment, la vocació de la seva vida als Estats Units, on va anar a raure.
En el camí cap a Auschwitz, la seva mare li va dir: «No sabem cap a on anem, no sabem què ens passarà, però ningú no ens pot prendre allò que hem decidit posar-nos dins de la ment». Aquest pensament maternal va esdevenir el mecanisme de la seva supervivència. Després de la guerra, va treballar en una fàbrica per a mantenir la seva família, més endavant va estudiar psicologia a la universitat i aconseguí la titulació de psicoterapeuta. Va fer servir les seves experiències de supervivència per a ajudar els altres a superar les crisis vitals.
En el llibre, abans de res, estableix una distinció d’importància capital, entre ser víctima (allò tràgic que t’entra, que reps) i el victimisme (la resposta que dónes, allò que et surt), «victimisation» i «victimhood» en terminologia anglesa. Sobre el ser víctima en diu: Tots estem cridats, d’alguna manera, a ser «victimitzats» en el transcurs de les nostres vides. En algun moment patirem alguna mena de dissort, de calamitat o de maltractament, causat bé per circumstàncies, bé per altra gent, o bé per institucions sobre les quals no tenim cap mena de control, o ben poc. Això és la vida, això és ser víctima, la «victimització» que ens ve des de fora.
I sobre la segona distinció en diu: Ara bé, el victimisme despunta de dins nostre. Ningú no pot transformar-nos en víctimes, a no ser nosaltres mateixos. Esdevenim víctimes no pas per allò que ens passa, ans quan escollim «victimitzar-nos», quan ens captenim en relació a allò que hem sofert. Llavors ordim un teixit mental victimista, una trama rígida de pensament filat pel sentiments de culpabilitat i de pessimisme. El victimisme ens empresona en el passat, en el ressentiment i ens aboca a erms malsans mancats de termenals8.
En una entrevista arran de la publicació del llibre, digué: «He après a no buscar la felicitat, perquè ella és externa, defora de mi. Vas néixer amb amor i vas néixer amb joia. Això està a dins meu i sempre està al meu abast».
Hem après aquesta extraordinària manera de pensar dels supervivents de l’Holocaust, com Edith Eger i Viktor Frankl. Però, en realitat, aquesta manera de pensar ja hi era des del principi, des d’Abraham i Sara, que van sobreviure a tota mena de dissorts sense descantellar-se i, a despit de les malaurances, hagueren la serenor al final de les seves vides. Ells saberen que allò que dóna el bon grat a la vida no ens ve pas de fora, ans de dintre nostre, el sentit d’un propòsit, d’una comesa, d’una crida a emprendre quelcom que tindrà encadenament pels qui ens succeiran, el delit de donar alguna cosa nova al món per la manera genuïna de viure les nostres vides. Allò que ens envigoreix està a dins nostre, no pas al defora, la fe és el nodriment, les futileses són endebades.
Tinc la certesa que la fe ens ajuda a trobar el «Perquè» que ens alleuja a suportar qualsevol «Com». La serenor de Sara i d’Abraham fou un testimoni etern de la manera de ser del seu viure.
Sabat Salom!
(Traducció icb)
1 A dretcient passo per alt la tradició (Targum Jonathan a Gènesis 22:20) que recull la mort de Sara com a conseqüència del xoc trasbalsador que va rebre de Satanàs en comunicar-li la mort del seu fill Isaac pel sacrifici a mans del seu pare Abraham. Aquesta tradició és, moralment, problemàtica.
Targum és una traducció més comprensible del Tanakh, amb interpretacions rabíniques, escrita en arameu i compilada a Israel i Babilònia des del període del Segon Temple fins a l’edat mitjana.
2 El millor dels estudis recents és el de Robert Holub, Nietzsche’s Jewish Problem, Princeton University Press, 2015.
3 Friedrich Nietzsche, Twilight of the Idols (El Crepuscle dels ídols), Masims and Arrows, 12.
4 Friedrich Nietzsche, The Genealogy of Morality, Cambridge University Press, 2009.
5 Erich Auerbach (1892-1957) fou un filòleg i crític literari de gran renom i vàlua. Entre les seves obres més destacades i de gran impacte mundial hi ha Dante, poeta del món terrenal i Mimesis: la representació de la realitat en la literatura occidental.
6 El Midraix és un mètode d’interpretació de la Bíblia.
7 Edith Eger, The Choice, Rider, 2017.