(Comentari a la paraixà setmanal: Vayera <I Ell va aparèixer> // Bereixit <En el començament> {Gènesi} 18:1-22:24) – Quarta setmana del cicle anual de cinquanta-quatre.)
L’encet de la història de la humanitat descrit en la Torà és una corriola d’ensopegades i desenganys. D’u va donar llibertat als humans, i aquests en fan abús. Adam i Eva van menjar la fruita prohibida. Caïm va matar Abel. Abans de gaire, la violència s’enduu el món cap al Diluvi. Tota la carn de la terra es va pervertir. D’u va crear l’ordre, emperò els humans van instaurar el caos. Fins i tot, després del Diluvi, la humanitat va voler agafar el cel amb les dents quan, emportats per la supèrbia i abillats com a mestres d’obra, van voler alçar la torre de Babel , la que havia «d’haure el cel» (Bereshit11:4).
Els humans deixen D’u a l’escapça, cal un caràcter nou i aquest és Abraham. D’antuvi, no tenim massa clar el propòsit de la crida divina. Som sabedors que se li ordena deixar el seu país, la seva terra natal i el casal familiar per a fer camí «cap a la terra que et mostraré» (Gn. 12:1), però, ben mirat, no sabem allò que ha de fer quan hi arribi. La Torà es posa la llengua a la butxaca. Quina és la comesa d’Abraham? Què el fa fer sens igual? Què heu, més enllà de la seva bondat i en una edat avançada, que no hagués Noè?
Què el fa ser un capdavanter i el pare d’una nació de capdavanters?
Per tal de poder desentrellar el misteri, hem de fer memòria d’allò que la Torà ens ha donat a entendre de primer. Vaig suggerir, en les setmanes precedents, que una clau, potser la clau de tota la volta de la qüestió que tractem, és la manca de responsabilitat.
Adam i Eva van ometre la responsabilitat personal. Adam diu: «No vaig ser jo, fou la dona». Eva diu: «No vaig ser jo, fou la serp». Talment com si ells no fossin els causants de la seva història, talment com si no entenguessin el concepte de llibertat i de la responsabilitat que comporta.
Caïm respon altrament. Ell no refusa la seva responsabilitat. No diu pas: «No vaig ser jo, fou Abel qui va provocar el meu defalt». D’allò que ell en fa refús és de la responsabilitat moral: «Que sóc pas jo el guardià del meu germà?».
Noè s’esbalça en la prova de la responsabilitat col·lectiva. És un home virtuós en una era de vici, tot i així la seva virtuositat no té pas cap contracop en els seus coetanis. Noè salva la seva família (i els animals), però ningú més, de fet ni ho intenta, d’acord amb la literalitat del text bíblic.
Si entenem tots aquests insuccessos, aleshores comprendrem la figura d’Abraham. Ell exerceix la responsabilitat personal. En la paraixà del Lekh Lekhà (Ves-te’n, fes el teu camí) esclata una brega entre els pastors d’Abraham i els del seu nebot Lot. Abraham s’adona de seguida que la brega no és un fet fortuït ans és conseqüència de l’abundor de bestiar en uns prats limitats. Tot seguit proposa una solució:
Que no hi hagi cap discòrdia entre jo i tu, entre els meus pastors i els teus, car som germans. No tens tota la terra davant teu? Separem-nos. Si prens l’esquerra, jo aniré a la dreta; si prens la dreta, jo aniré a l’esquerra. (Gn. 13:8-9).
Adoneu-vos que Abraham s’està de fer cap mena de judici, ni d’esbrinar qui ha encetat la baralla, ni tampoc de frisar per a sortir afavorit de la separació. Deix a Lot que triï. Copsa el problema i li dona una resposta.
El capítol de Bereixit (Gènesis) que ve a continuació ens parla sobre una guerra local de resultes de la qual Lot, entre d’altres, és pres captiu. De mantinent, Abraham aplega una força que persegueix els invasors, redimeix Lot i, amb ell, tots els altres captius i se’ls emporta tots a les seves cases, sans i estalvis, sense voler espoliar cap mena de botí dels perdedors, tal com li oferia, en agraïment, el rei de Sodoma.
No deix de ser un passatge rar, molt dissemblant de la figura de l’Abraham nòmada i pastor que retraten altres passatges bíblics. El desllorigador per entendre el significat d’aquest Abraham insòlit és, ves per on, la història de Caïm. Abraham ensenya que ell sí que és el guardià del seu germà (en aquest cas, del fill del seu germà per ser més exacte).
En un salt, copsa la naturalesa de la responsabilitat moral i actua de manera immediata. A desgrat del fet que Lot fou qui va triar el lloc a on viure, amb els riscos que comportava, Abraham no actua com Caïm, no diu: «La seva seguretat és la seva responsabilitat i a mi no m’hi va ni m’hi ve res».
A l’encop, la paraixà d’aquesta setmana, Vayera, ens porta un fet sense parió: un ésser humà desafia D’u, per primera vegada. L’Etern està al caire de jutjar Sodoma i Abraham, amb l’ai al cor per temor que la ciutat pugui ser destruïda, Li diu:
Exterminareu els justos amb els malvats? I si hi ha cinquanta persones justes a la ciutat? De debò que l’escombrareu? No la perdonareu en gràcia dels cinquanta justos que hi viuen? Lluny de Vós, de fer una cosa semblant, de tractar-los per un igual, de fer morir els justos amb els pecadors! Lluny de Vós! El jutge de tota la terra no farà justícia? (Gn. 18:23-25).
Cal parar molt d’esment en aquest discurs, nogensmenys un simple mortal desafia el mateix D’u. Amb quin dret? Ras i curt, la resposta és que el mateix D’u ho deixa caure. Parem, de nou, esment amb atenció:
Aleshores el Senyor va dir: «Amagaré a Abraham allò que estic a punt de fer? Abraham esdevindrà una nació gran i poderosa, tant, que totes les nacions de la terra seran beneïdes per ell»… Llavors el Senyor va dir: «El clam contra Sodoma i Gomorra és tan gran i el seu pecat és tan greu que baixaré a veure si han obrat segons el clam que, contra ells, ha pujat cap mi» (Gn. 18:17-21).
Aquests mots, «Amagaré a Abraham allò que estic a punt de fer?», son un senyal clar que D’u vol que Abraham li torni contesta; altrament, per què les hauria d’haver dit?
La història d’Abraham només es pot entendre amb el rerefons de la història de Noè. D’u li diu a Noè, també a l’avançada, que estava al caire de portar el càstig al món.
Llavors D’u li va dir a Noè: «He decidit la fi de tots els homes, perquè la terra és plena de violència per la seva culpa. Verament, aniré a destruir-los, a ells i a la terra» (Gn. 6:13).
Noè no va pas alçar la veu. Tot el contrari, puix que, per tres cops, Noè «va fer allò que D’u li va manar» (Gn. 6:22; 7:5; 7:9). Noè va acceptar la sentència. Abraham la va desafiar. Abraham va entendre el tercer principi, que hem explanat al llarg de les setmanes darreres: la responsabilitat col·lectiva, com havia entès la responsabilitat moral, en el cas de Lot versus Caïm.
La gent de Sodoma no eren pas els germans d’Abraham i, per tant, el seu alçament de veu per a salvar-la anava més enllà del rescat que havia dut a terme del seu nebot, Lot.
Va donar la cara per la gent de Sodoma, va implorar per ells, tenia ben afermada la idea de la solidaritat humana expressada, immortalment, per John Donne:
Ningú no és una illa, ben bé ell mateix tot sol… Quan mor algú em faig més petit, perquè sé que jo sóc un amb el gènere humà.[1]
Emperò, persisteix una pregunta, el per què D’u atreu Abraham a reptar-lo? Hi havia res que Abraham conegués i que D’u no sabés? Aquest pensament és absurd. La resposta és, de ben segur, aquesta: Abraham havia d’esdevenir el model i el precursor d’una fe nova, que no empararia l’statu quo de la condició humana ans la reptaria de fit a fit.
Abraham havia de tenir el coratge de desafiar D’u per tal que els seus descendents poguessin desafiar els governants del món, tal com Moisès i els Profetes van portar a cap. Els jueus no accepten el món tal com és. L’esguarden de fit a fit en nom d’allò que caldria que el món fos. Es tracta d’un punt d’inflexió crucial en la història de la humanitat: el naixement de la primera religió de protesta del món, l’emergència d’una fe que desafia el món en lloc d’acceptar-lo.
Abraham fou un líder dissemblant a qualsevol altre. No va governar cap nació, de fet, no hi havia encara cap nació per a encapçalar. Tanmateix, va exercir modèlicament el lideratge tal com el judaisme l’entén. Es va fer responsable dels seus actes. Va actuar, va donar el primer pas, sense esguardar el primer pas d’altri.
De Noè, la Torà en diu: «Va caminar amb D’u» (Gn. 6:9). Emperò, d’Abraham és D’u qui li diu «Camineu davant Meu» (Gn. 17:1), o sigui: posa’t al davant, sigues el capdavanter. Enceta el camí. Assumeix la responsabilitat personal. Assumeix la responsabilitat moral. Assumeix la responsabilitat col·lectiva.
El judaisme és la crida de D’u a la responsabilitat.
Shabat Shalom!
Jonathan Sacks – Rabí
(Traducció icb)
[1] John Done, Devotions Upon Emergent Ocassions (Devocions sobre situacions inesperades). Meditació XVII. Traducció i introducció del personatge extreta del bloc Atzabeja: John Donne (1572-1631), poeta anglès semi-oblidat i descrit per crítics posteriors com de lletra freda i ordinària, fins que el recuperaren a la primera meitat del segle XX destacadíssims poetes i crítics com ara Elliot o Yates, que l’inclogueren en el grup de poetes metafísics.