La quarta alià de paraixat Vaierà és molt llarga. I al final s’hi narra el naixement d’Isaac, el fill d’Abraham i de Sarah:
«I [el nom de les quatre lletres] va recordar Sarah com Ell havia dit, i [el nom de les quatre lletres] va fer a Sarah tal com Ell havia parlat.
I Sarah va concebre i parir un fill a Abraham a la seva avançada edat, en el moment en què Déu [Elohim] li havia dit (Bereixit-Genesi 21:1-2)».
De fet, han passat tantes coses als darrers capítols que gairebé ni el mateix lector se’n recorda, de la pobra Sarah! Sforno connecta el verset d’avui transportant-nos al capítol 17 (paraixat Lekh-Lekhà), quan el Sant, beneït sigui, diu a Abraham que la seva dona Sarai, a qui canvia el nom per Sarah, tindrà un fill.
Però i si en comptes d’anar al capítol 17 la Torah ens està dient que hem de llegir el capítol 18, just al principi de la paraixà d’aquesta setmana? És allà quan els tres missatgers misteriosos prometen a Sarah que en un any tindrà un fill! I Sarah Riu.
I just un any després, un cop esdevinguda la destrucció de Sodoma i Gomorra, el trist final de la fugida de Lot i la seva família; després que Abraham i Sarah tornin a mentir, fent-se passar per germans, i la situació gairebé acabi en tragèdia… un any després el Sant recorda la promesa a Sarah.
I per què ho recorda en aquell moment? Sforno, el comentarista de la Romanya, ens explica que Abraham estava ocupat, resant per tota la cort d’Avimelekh. Just al verset anterior (20:18) la Torah ens diu que haXem havia causat esterilitat a totes les dones de la cort del rei filisteu.
Abraham, en una mostra de bondat, intercedeix no només per les que no estaven embarassades, si no per les que sí que ho estaven, per tal que poguessin donar a llum de forma satisfactòria.
Sforno també ens recorda a Job, 42:10, quan intercedeix pels seus amics i el Sant el recompensa i li retorna tota la seva fortuna (Ovadiah ben Jacob Sforno, Commentary on the Torah, traduït i comentat per Rabí Raphael Pelcovitz, pp. 102-103).
«La persona que prega en nom [o “de part de”] del seu company/veí, i està ella mateixa en necessitat de la mateixa ajuda, obté resposta la primera» (Talmud Bavli, Bavà Kamà 92).
En moments de necessitat, o d’estrès i caos, els humans tenim a tornar-nos molt i molt egoistes. Ens aferrem a qualsevol petit trosset que tinguem i en comptes d’apoderar-nos, ens convertim en petits dictadors.
En el fragment que comentem aquesta setmana no es dicta cap manament. Però sí que trobem l’exemple, un cop més, d’Abraham el nostre pare. Podria estar reclamant la promesa que el Sant, beneït sigui, li ha fet repetides vegades a ell i a la seva dona. Però en comptes d’exigir allò que se li ha promès, opta per demanar que algú que no coneix obtingui la mateixa benedicció que a ell li falta: fills.
Potser [ulai – אוּלַ֥י] en èpoques de necessitat, d’estrès, d’aparent caos, quan creiem que tot allò que coneixem s’esvaeix, potser, i només potser, caldrien menys petits dictadors i més pensar en com ajudar a la resta de persones que, com nosaltres, també necessiten ajuda, i no pas més garrotades, insults o maltractament.
Potser [ulai – אוּלַ֥י] també calgui recordar que la destrucció de Sodoma i Gomorra no va ser pel que tothom es pensa, sinó que la causa va ser-ne una de totalment diferent. Però això ho vàrem dir fa un, si no tres anys.
Potser [ulai – אוּלַ֥י] si quan les coses van mal dades ens dediquem a reconstruir i no a augmentar la destrucció, el món seria un lloc més humà.
Potser [ulai – אוּלַ֥י] la Torah és un reflex de la història i de les diferents situacions, i potser [ulai – אוּלַ֥י] és el nostre deure aprendre d’aquestes situacions i del seu resultat i, potser [ulai – אוּלַ֥י], provar de fer teixuvà i enfocar les coses de forma diferent.
Xabat xalom!