Un cop s’acaba el diluvi, les aigües es retiren i Noè surt de l’arca amb la seva família el Sant, beneït sigui, els beneeix i els adverteix sobre què passarà si algú mata a una persona:
«Qualsevol que vessi la sang d’un home, per l’home serà vessada la seva sang, perquè a imatge de Déu està fet l’home» (Bereixit-Gènesi 9:6).
El comentarista de la Romanya, Sforno, explica el sentit del verset: el càstig per l’assassinat el dicta la cort aquí a la terra, i no és una retribució divina. És a dir, que són els humans els qui han de jutjar aquests crims.
Per què? [qi BeTselem elohim ‘asàh et haAdam – כִּ֚י בְּצֶ֣לֶם אֱלֹהִ֔ים עָשָׂ֖ה אֶת־הָאָדָֽם], perquè a imatge de Déu està fet l’home. I Sforno ens explica el verset així:
«La raó per la qual Jo [Déu] exigeixo càstig per vessar la sang d’una persona però no per la sang de la resta de criatures és perquè a imatge de Déu –per exemple, a imatge d’aquells que estan separats [de la matèria, els malakhim – àngels], que s’anomenen elohim— es van fer alguns dels humans.
Des del moment en què el Sant, beneït sigui, va dir fem l’home (Bereixit-Gènesi 1:26), va donar poder a les formes separades per dotar amb poder intel·lectual a cada subjecte preparat per rebre aquest poder, que inclou a tots els humans.
És aquest atribut diví de la humanitat que la fa tan important com per exigir retribució a aquells que destrueixin aquesta imatge en assassinar un ésser humà. Perquè la sang i l’ànima viva que serveixen a aquesta imatge, són preciosos».
Però el tema no acaba aquí. Al verset següent, el Sant repeteix el mateix que a l’inici del capítol 9 del llibre de Bereixit: [Atém pru urvú – Vosaltres fructifiqueu i multipliqueu-vos]. Raixí ens diu que la primera aparició és una benedicció, i aquesta segona és un manament per procrear.
Sforno va molt més enllà i ens diu que la segona menció a «pru urvú» no és un manament per procrear, sinó per preservar la vida humana: «Vosaltres, fructifiqueu i multipliqueu-vos…i no vesseu la sang dels homes».
I per què, tot això? Perquè és l’aliança que el Sant, beneït sigui, fa amb Noè i tota la seva descendència. Amb tota la humanitat que haurà de refer el món després de la seva destrucció. I la condició és que no es repeteixi la causa que inicia aquesta destrucció, i que trobem al capítol 6: «La terra s’havia corromput davant de Déu i era plena de violència [hamàs]», que Sforno veu com indicador que el procés que portava a la destrucció del món ja s’havia iniciat, amb o sense intervenció divina.
I quina és la causa? La violència i l’assassinat d’humans. Sforno ho explica com si es llegís «Amb la condició que no vesseu sang innocent, Jo estableixo la Meva aliança de no destruir la terra de nou, però si vesseu sang innocent, com es feia abans del diluvi, la terra serà destruïda un cop més, perquè està escrit perquè la sang contamina la terra i no hi ha expiació per la terra si no a través de la sang de qui l’ha vessada (Bemidbar-Números 35:33)».
La santedat de la vida humana és tan gran que és la base del pacte entre Déu i Noè. No només cal multiplicar-la, cal sobretot preservar-la. I com ens indica el rabí romanyol al principi del comentari, tots els humans tenen la capacitat de servir aquesta imatge, però potser no tots l’aprofiten.
La imatge es rep, però també s’ha de cuidar i cultivar, i fer-la créixer. Perquè és allò que fa que quan mirem a un altre Humà als ulls, hi reconeguem la nostra mateixa imatge. Això estableix una relació.
I quan no hi ha cap mena de relació, ni reflex ni respecte envers la resta de la Humanitat ni cap al Creador, el terreny està preparat, llaurat i adobat perquè floreixi de nou la violència. Respectar a l’altre és respectar-se a un mateix, i viceversa.
Xabat xalom.