Si el lideratge és la solució, quin és el problema? Sobre això, la Torà no podria ser més específica. El problema és un fracàs de responsabilitat.
Els primers capítols del Gènesi se centren en dues històries: la primera és Adam i Eva; la segona, Caïm i Abel. Totes dues tracten d’un tipus específic de fracàs. Primer Adam i Eva. Com bé sabem, pequen. Avergonyits i amb sentiment de culpa, s’amaguen, només per descobrir que hom no es pot amagar de Déu:
El Senyor Déu va cridar a l’home: “On ets?” Ell va respondre: «T’he sentit al jardí i tenia por perquè estava nu; així que m’he amagat”. I Ell va dir: “Qui t’ho ha dit que estaves nu? Has menjat de l’arbre que jo t’he manat que no mengessis? “L’home va dir: “La dona que vas posar aquí amb mi, em va donar una mica de fruita de l’arbre i jo me la vaig menjar”. Llavors el Senyor Déu va dir a la dona: “Què és el que has fet?” La dona va dir: “La serp em va enganyar i en vaig menjar”. (Gn. 3: 9-12)
Tots dos insisteixen que no va ser culpa seva. Adam culpa la dona. La dona culpa la serp. El resultat és el paradís perdut: tots dos són castigats i exiliats del jardí de l’Edèn. Per què? Perquè Adam i Eva neguen la responsabilitat personal. Efectivament diuen: “No he estat jo”.
La segona història és tràgica. El primer cas de rivalitat entre germans a la Torà condueix al primer assassinat:
Mentre eren al camp, Caïm atacà son germà Abel i el matà. Llavors el Senyor digué a Caïm: “On és el teu germà Abel?” “No ho sé”, respongué. “Que potser sóc jo el guardià del meu germà?” El Senyor va dir: «Què has fet? Escolta! La sang del teu germà clama a mi des de la terra”. (Gn. 4: 8-10)
Caïm no nega la responsabilitat personal. No diu: “No he estat jo” ni “No ha estat culpa meva”. Nega la responsabilitat moral. De fet, es pregunta per què hauria d’estar preocupat pel benestar de qualsevol persona menys d’ell mateix. Per què no hem de fer el que volem si tenim el poder de fer-ho? A la República de Plató, Glaucó argumenta que la justícia és tot allò que és d’interès per a la part més forta. El poder dicta allò que és correcte. Si la vida és una lluita darwiniana per sobreviure, per què hauríem de contenir-nos pel bé dels altres si som més poderosos que ells? Si no hi ha moralitat a la natura, només sóc responsable cap a mi mateix. Aquesta és la veu de Caïm que ressona al llarg dels segles.
Aquestes dues històries no són només històries. Són un relat, al començament de la història narrativa de la humanitat de la Torà, d’un fracàs, primer personal després moral, en assumir la responsabilitat, i és per això que el lideratge és la resposta.
Hi ha una frase fascinant a la història dels primers anys de Moisès. Creix, surt a l’encontre del seu poble, els israelites, i els veu patir, fent treballs d’esclaus. És testimoni d’un oficial egipci colpejant-ne un. Aleshores, el text diu: “Va mirar al seu voltant i no va veure a ningú” (vayar ki ein ish Èx. 2:12, o més literalment, “va veure que no hi havia ningú”).
És difícil llegir això literalment. Un lloc on s’està construint no és un lloc tancat. Hi devia haver molta gent present. Només dos versos després descobrim que hi havia israelites que sabien exactament el que havia passat. Per tant, la frase significa gairebé amb tota seguretat: “Va mirar al seu voltant i va veure que no hi havia ningú més disposat a intervenir”.
Si això és així, tenim aquí el primer exemple del que s’ha vingut a anomenar com a “síndrome genovesa” o “efecte espectador” [1], així anomenat després d’un cas en què una dona va ser atacada a Nova York a la presència d’un gran nombre de persones que sabien que estava essent agredida però que no varen fer res per a rescatar-la.
Els científics socials han dut a terme molts experiments per intentar determinar què passa en situacions com aquesta. Alguns argumenten que la presència d’altres espectadors afecta la interpretació d’un individu de què està passant. Com que ningú més acudeix al rescat, conclouen que el que està passant no és una emergència.
D’altres, però, argumenten que el factor clau és la difusió de la responsabilitat. La gent assumeix que, ja que hi ha molta gent present, algú farà el pas i actuarà. Sembla que és la interpretació correcta del que estava passant en el cas de Moisès. Ningú més no estava disposat a sortir al rescat. Qui, en qualsevol cas, era probable que ho fes? Els egipcis eren els amos dels esclaus. Per què s’han de molestar a arriscar-se per salvar un israelita? I els israelites eren esclaus. Com podrien ajudar a un dels seus companys quan, en fer-ho, posarien en risc la seva pròpia vida?
Això va portar Moisès a actuar. Però això és el que fa un líder. Un líder és aquell que assumeix la responsabilitat. El lideratge neix quan passem a ser actius i no passius, quan no esperem que una altra persona actuï perquè potser no hi ha ningú més, almenys aquí, no ara. Quan passen coses dolentes, alguns aparten la mirada. D’altres esperen que altres actuïn. Alguns culpen d’altres per no actuar. D’altres simplement es queixen. Però n’hi ha que diuen: “Si alguna cosa no funciona, permeteu-me que intenti solucionar-ho”. Ells són els líders. Són els que marquen la diferència en la seva vida. Són els que fan del nostre un món millor.
Moltes de les grans religions i civilitzacions es basen en l’acceptació. Si hi ha violència, patiment, pobresa i dolor al món, accepten que aquesta és simplement la manera del món. O la voluntat de Déu. O bé, que és la naturalesa de la pròpia natura. Arronsen els muscles, perquè tot anirà bé al món de l’avenir.
El judaisme era i continua sent la gran religió de protesta del món. Els herois de la fe no van acceptar; van protestar. Estaven disposats a enfrontar-se a Déu mateix. Abraham va dir: “El jutge de tota la terra no farà justícia?” (Gèn. 18:25). Moisès va dir: “Per què has fet mal a aquest poble?” (Èx. 5:22). Jeremies va dir: “Per què els malvats estan a gust?” (Jer. 12: 1). Així és com Déu vol que responguem. El judaisme és la crida de Déu a la responsabilitat humana. El màxim assoliment és convertir-se en el company de Déu en l’obra de la creació.
Quan Adam i Eva van pecar, Déu va cridar: “On ets?” Com va assenyalar el rabí Shneur Zalman de Liadí, el primer Rebe de Luvabitx, aquesta crida no es va dirigir només als primers humans. [2] Fa ressò en totes les generacions. Déu ens ha donat llibertat, però amb la llibertat arriba la responsabilitat. Déu ens ensenya què hem de fer, però no ho fa per nosaltres. Amb rares excepcions, Déu no intervé en la història. Ell actua per nosaltres, no per nosaltres. La seva és la veu que ens diu, com li va dir a Caïm, que podem resistir el mal que tenim al nostre interior i el mal que ens envolta.
La vida responsable és una vida que respon. El mot hebreu per responsabilitat, achrayut, prové de la paraula acher, que significa “altre”. El nostre gran Altre és Déu mateix, que ens crida a utilitzar la llibertat que Ell ens va donar per a fer el món que s’assembli més al món que hauria de ser. La gran pregunta, la pregunta que la vida que portem respon és: quina veu escoltarem? Farem cas de la veu del desig, com en el cas d’Adam i Eva? Escoltarem la veu de la ira, com en el cas de Caïm? O seguirem la veu de Déu que ens crida a fer d’aquest un món més just i amable?
Xabbat Xalom.
[1] Per veure’n una discussió, consulteu http://en.wikipedia.org/wiki/Murder_of_Kitty_Genovese.
[2] Apuntat a Nissan Mindel, el rabí Schneur Zalman de Liadi, A Biography (Nova York: Kehot Publication Society, 1969).