Un cop ha passat tot un any des que els Bnei Israel surten de Mitsraïm, toca recordar aquesta sortida. I per això es donen les instruccions precises de celebrar Pessakh al seu moment assenyalat, segons totes les seves lleis i segons totes les seves normes (Bamidbar-Números 9:2-3).
Raixí ens diu que «segons totes les seves lleis» es refereix a les lleis “de” l’animal mateix, és a dir que ha de ser un xai sense defecte, mascle i d’un any, i «segons totes les seves normes» es refereix a les lleis “sobre” l’animal, però que surten en algun altre lloc. I Ramban ens diu que aquesta segona frase és un error de transcripció, i que cal reinterpretar (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Bamidbar, traduït i comentat per Charles b Chavel, p. 82).
Les lleis que s’apliquen “a” l’animal del sacrifici es descriuen a Xemot-Èxode 12:5, i les lleis “sobre” l’animal són que rostir al foc, amb el cap i les potes i les entranyes apareixen al verset 9. D’altra banda, les lleis “fora” de l’animal són l’obligació de menjar matzà [la primera nit de la festa] i el deure d’eliminar el pa fermentat o khamets, que no surten en aquella secció.
Per tant, unes lleis serien les de l’animal, i unes ordenances serien les relacionades amb la festa del 14 de Nissan al vespre.
Una mica més endavant a la nostra paraixà sorgeix la necessitat de presentar el sacrifici per aquelles persones que no van poder celebrar el primer record de Pessakh, i se’ls instrueix per fer-lo el dia catorze del segon mes, al vespre. Que l’hauran de consumir amb matzà i herbes amargues, i no n’hauran de deixar res fins al matí. Ni trencar-ne cap os. I que l’hauran d’oferir segons les lleis del sacrifici de Pessakh.
Quina és la diferència? Que les persones que hagin d’oferir Pessakh al mes d’Iyar poden tenir khamets a casa, i que la festa només dura un dia. I per tant, els manaments addicionals de Pessakh, netejar i no posseir khamets, no estan inclosos en les «lleis i ordenances» del segon Pessakh. A més, quin sentit té haver de menjar matzà durant set dies, si la festa només en dura un? (R. M. ben Nachman, p. 83; nota 78 – Pesakhim 95a).
Però a més, si els fixem en l’original en hebreu, el verset 3 de la nostra paraixà ens diu que Pessakh, «כְּכָל־חֻקֹּתָ֥יו וּכְכָל־מִשְׁפָּטָ֖יו תַּעֲשׂ֥וּ אֹתֽוֹ – segons totes les seves lleis i “segons totes les seves normes” l’oferireu», però Pessakh xení, al mes d’Iyar, «כְּכָל־חֻקַּ֥ת הַפֶּ֖סַח יַעֲשׂ֥וּ אֹתֽוֹ – segons totes les lleis del Pessakh l’oferireu».
Pessakh no és una festa qualsevol, ni és només una festa d’alegria. És un procés, intern i extern, que comença el primer dia de Nissan i acaba el dia de Xavuot.
Pessakh no només és sortir de Mitsraïm, sinó que és creuar el mar de les canyes, el manà, passar set i arribar a Sinaí per contemplar la revelació –sempre que no acabem adormint-nos.
El fet que qui no pugui fer el sacrifici quan toca el pugui fer un mes després ja hauria de fer pensar en la importància d’aquesta festa. Com a mínim, en què les coses cal fer-les quan toca perquè tot segueixi el ritme. Però que si per alguna raó no podem fer-ho quan toca, podem tenir una segona oportunitat. I també que això ens comporta perdre’ns coses, entre d’altres els ritmes naturals.
Xabat xalom.