En acabar l’episodi de la mort dels fills d’Aaron, la Torah ens informa dels animals que són kaixer, és a dir aptes pel consum.
Digueu als Fills d’Israel: aquests són els animals que podreu menjar dels que hi ha sobre la terra. Tot el que té peülla partida i rumia podreu menjar (Vayikrà 11:2-3).
A partir d’aquests dos versets sorgeixen unes quantes lleis i manaments, positius i negatius. Els més bàsics, és que de tot animal que tingui aquests dos signes, podeu menjar-ne, però no podem menjar-ne si només té un signe.
Ens diu Moisès Nakhmànides que hauria estat molt adient fer aquesta llei general i prou. Però al verset següent, el Mestre del món posa diferents exemples:
Però no menjareu els que només rumien o només tenen peülla partida. Per exemple, el camell que rumia però no té peülla partida serà immund per vosaltres; el conill de roca que rumia però no té peülla partida serà immund; la llebre, que rumia i no té peülla partida és immunda per vosaltres; el porc, que té peülla partida i no rumia és immund per vosaltres (Vayikrà 11:4-7)
Per què? Perquè no hi ha altres animals al món que tinguin només un signe. I després, al verset 8, repeteix, com a norma general, que s’aplica a tots els animals sense cap dels dos signes o amb només un dels dos, No en menjareu la carn, que denota un manament negatiu [Nota de la NEC: un manament negatiu és una cosa que no es pot fer, com no encendre foc en Xabat]. I l’opinió final de Nakhmànides és que aquest verset 8 s’aplica a tots els animals que no tenen cap dels dos signes, i als quatre animals esmentats (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Vaykra, traduït i comentat per Charles b Chavel, pp. 129-130).
Però Raixí escriu: «D’aquest vers jo només sé [que no podem menjar] aquests quatre animals esmentats. D’on puc saber que altres animals impurs que no tenen signes de puresa, no es poden menjar? Es deriva d’una regla de kal vakhomer [Nota: una conclusió rabínica extreta de menor a major]. Que passa amb aquests quatre animals esmentats, que tenen algun signe de puresa? Estan prohibits! Per tant, amb més raó, els animals que no tinguin cap signe, segur que estan prohibits per menjar, també!»
I en paraules de la Sifrà (el midraix halàkhic del llibre de Levític): «Quina és la llei sobre aquells animals que tenen algun dels signes de puresa? Estan prohibits per un manament negatiu. No és lògic que altres animals impurs que no tenen cap de les característiques de puresa, hagin d’estar prohibits per menjar a través d’un manament negatiu! Per això trobem que el camell, el conill de roca, la llebre i el porc estan prohibits de forma explícita per l’Escriptura, mentre que la resta d’animals immunds estan prohibits per força d’un kal vakhomer. També està establert que el manament positiu [en relació amb els animals impurs] és Escriptural (verset 2), mentre que el manament negatiu es deriva d’un argument de menor a major» (R. M. ben Nachman, p. 130).
És a dir, que hi ha un manament positiu que permet menjar d’animals que tinguin els dos signes, peülla partida i que rumiïn, una prohibició explícita de quatre animals que tenen un dels dos signes, i a partir d’aquesta prohibició, es deriva que la resta d’animals que tinguin un o cap signe, no es poden menjar.
Però per a Moisès ben Nakhman, això no és conseqüent amb el que trobem al Talmud. Perquè llavors, el càstig per una persona que menja dels altres animals, que no tenen cap de les característiques –i que estan prohibits per un argument de menor a major, no serien fuetades. Perquè una llei derivada d’un argument lògic no comporta aquesta mena de càstig (R. M. ben Nachman, pp. 130-131).
Per això, segueix Nakhmànides, respecte d’algú que manté relacions amb la seva germana, que la Torah prohibeix si ella és «la filla del teu pare o la filla de la teva mare» (Vayikrà 18:9), els Rabins van dir que era necessari trobar una referència Escriptural prohibint aquesta relació si la dona és la filla del mateix pare i la mateixa mare de l’home, fins i tot quan la prohibició es podria extreure d’un kal vakhomer, ja que si la Torah prohibeix mantenir relacions amb una germana que és la filla del mateix pare o de la mateixa mare, segurament estigui prohibit si ella és filla dels mateixos pares!
Però la referència de la Torah es necessita per una altra cosa, ens diu Nakhmànides. Es necessita per explicar el principi que una llei derivada d’un argument lògic no és una llei que comporti l’administració de càstigs, tal com es diu al Tractat Yebamot, capítol Keitsad (22b). Però el raonament de Raixí pot estar d’acord amb l’opinió dels Savis que diuen que una llei derivada d’un argument lògic és una per la qual es pot administrar un càstig, com es diu al Tractat Sanedrí (86a), o d’altra banda no pot explicar-se de forma satisfactòria.
I tot això, per què? Doncs perquè menjar animals impurs, que no tenen cap de les característiques de puresa, comporta el càstig corporal de rebre fuetades. Per què? Perquè només es deriva d’un argument lògic. I és així perquè la Torah estableix sobre el conill de roca que està prohibit perquè no té peülla partida (verset 5, és una prohibició explícita sobre aquest animal), i sobre el porc perquè no rumia (verset 7). Per tant, acaba Nakhmànides, qualsevol animal que no rumiï o tingui la peülla partida està inclòs dins els termes de la prohibició, i no hi ha cap necessitat de fer el raonament lògic de menor a major (R. M. ben Nachman, p. 131).
El debat sobre la frase «aquests els podreu menjar» segueix, però l’ensenyament que extraiem del savi de Girona és, com a mínim, que no es pot estudiar la Torah sense una tradició interpretativa al darrere. I després, que diferents interpretacions poden menar a un mateix resultat o no. I que malgrat que les lleis de la Torah escrita i la Torah oral són ambdues de compliment obligat, els càstigs són diferents depenent si la prohibició és rabínica o no. I que cal estudiar Torah per saber què s’ha de fer i què no s’ha de fer.
Però el més important, és que els debats i discussions rabínics del Talmud no busquen fixar les lleis per sempre, sinó ensenyar-nos la forma de trobar el punt en el qual cal aturar el debat i marcar quina és l’halakhà. L’halakhà és una cosa viva i cal evitar que s’estanqui.
Xabat xalom.