«Digues-me, si us plau, el teu nom! Per què és, que preguntes el meu nom?» (Bereixit 23:30).
Jacob ha lluitat contra un personatge misteriós, que li canvia el nom a Israel. I quan Israel li pregunta qui és, respon amb una altra pregunta: Per què és, que preguntes el meu nom? I marxa.
Els mefarxim [comentaristes de la Torah] tenen opinions dispars. Alguns, com el Radak, Sforno o el Khizekuni, ho enllacen amb Manoakh fent gairebé la mateixa pregunta, i rebent una resposta semblant (Xof’tim 13:18).
Que ens diu Moisès ben Nakhman? Ens explica la conversa entre els dos: «l’àngel va dir: “No hi ha cap avantatge per tu en saber el meu nom, perquè ningú posseeix aquest poder i capacitat a banda de Déu. I em cridessis no et respondria, ni et salvaria dels teus problemes. Tot i això, ara et beneiré, perquè així m’ho han ordenat”. Però l’escriptura no explica el contingut de la benedicció. El que diuen els Savis és el més probable, és a dir, que l’àngel, a pesar d’ell mateix, li va concedir a Jacob la legitimitat de la benedicció patriarcal, ja que Jacob no volia esperar a arribar a Bet-El» (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Bereshit, traduït i comentat per Charles b Chavel, p. 406).
És a dir, que just en el moment de més tensió de la història, quan Jacob acaba d’enviar tota la seva família cap a trobar-se amb Esaú, de qui va haver de fugir després d’aconseguir una benedicció, recuperem el fil!
Nakhmànides, en referir-se als Savis, parla de Raixí, que interpreta el verset 27, «no et deixaré marxar fins que em beneeixis» com que Jacob demana que s’admeti el seu dret a la benedicció que el seu pare, Isaac, li va donar i que Esaú reclama.
I en efecte, com hem llegit, el personatge misteriós valida la benedicció d’Isaac, i el retrobament dels germans acaba bé. Potser al principi hi ha una mica de tensió, i Jacob no bada i per si de cas evita la companyia d’Esaú, però uns versets més endavant (Bereixit 35:28), en aquesta mateixa paraixà, els dos germans es tornen a reunir per enterrar al seu pare.
La mort d’Isaac apareix després de l’episodi de Dina, el naixement de Benjamí i la mort de Raquel, però els rabins ens expliquen que l’ordre cronològic no té per què ser literal. De fet, Raixí ho situa 12 anys després de l’episodi de la venda de Josep. Per tant, ens diu Nakhmànides, aquest retràs que ens mostra la Torah estableix que Isaac va morir «a una edat avançada, un home vell i content», com el seu pare Abraham, després que el seu fill beneït Jacob, l’hereu del seu rang, hagués tornat, i que junt amb Esaú, ambdós grans homes del món, el van enterrar (R. M. ben Nachman, p. 431).
De nou dos germans que havien estat barallats –Jacob i Esaú repeteixen el paper d’Isaac i Ismael al capítol 25:9–, s’uneixen després de la mort del seu pare per enterrar-lo.
El paper que més recordem del personatge misteriós és el canvi de nom de Jacob a Israel, però d’alguna forma, potser també és el que tanca l’episodi del «robatori» de la benedicció patriarcal i fa que ambdós germans puguin reconciliar-se. A vegades, algú de qui no ni el nom –ni n’hem de fer res–, pot aparèixer i fer que els engranatges encaixin.
Xabat xalom.