Els tres germans, Miriam, Moisès i Aaron, junt amb Josuè i Caleb, són els únics adults de la generació de Sinaí que sobreviuen a la travessa del desert. Però dels cinc, només els dos joves entraran a la terra d’Israel. Per què? Es relata a la paraixà d’aquesta setmana, Khucat.
Moisès ben Nakhman de Girona ens explica que ja han passat quaranta anys, i que els fills de la generació que, malgrat veure totes les meravelles fetes per HaiXem, va signar el seu destí a l’episodi dels merraglim, els que han de conquerir la terra d’Israel, segueixen el camí dels pares, i no paren de queixar-se.
Només començar el capítol 20, se’ns informa de la mort de Miriam, i que se l’enterra a Kadéix. I tot seguit, recuperem les queixes dels israelites, demanant aigua i recriminant que els van treure d’Egipte per anar a morir al desert (Bemidbar-Números 20:1-5).
El [nom de les quatre lletres] instrueix a Moisès per tal que agafi el seu bastó i, amb Aaron, parlin a una roca davant de tot el poble d’Israel, i la roca donarà aigua per tothom, humans i animals.
I Moisès es prepara, i quan tots estan preparats, no parla a la roca, sinó a la gent: «”Escolteu ara, rebels, podrem fer brotar aigua d’aquesta roca?” I Moisès va alçar les mans, i va colpejar la roca dos cops i va començar a brollar aigua en abundància» (Bamidbar-Numeros 20:10-11).
I [el nom de les quatre lletres] informa els dos germans de seguida i de forma explícita: «Com no heu cregut en Mi per consagrar-me davant els ulls dels fills d’Israel, no fareu entrar a aquest poble a la terra que els vaig prometre» (verset 12).
Segons Raixí, ens diu Nakhmànides, la raó és que Moisès colpeja la roca amb el bastó, perquè Déu havia ordenat «parla a la roca», però no pas «colpeja la roca». I si haguessin fet el que els havien ordenat, parlar a la roca, Déu hagués fet brollar l’aigua i haguera quedat santificat davant tot el Poble, que hagués dit «Si fins i tot aquesta roca, que no hi sent ni parla, obeeix les indicacions del Sant, beneit sigui, com no hem d’obeir-les nosaltres!» (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Bamidbar, traduït i comentat per Charles b Chavel, pp. 209-210).
Però això, segueix el Ramban, no explica per què es diu a Moisès que agafi la vara, perquè això implica que ha de colpejar la roca, ja que si només calia que parlés, per què li ordena que agafi la vara? El Ramban també ens recorda que els cops que el Sant, beneit sigui, indica a Moisès que agafi la vara, a Egipte per exemple, és perquè l’ha de fer servir, ja sigui per convertir-la en una serp, o per separar el mar de les canyes.
Després de donar més versions i interpretacions, que podem comentar algun altre dia, de savis com Ibn Ezra, Maimònides o Rabenu Chananel, que van des del caràcter irascible de Moisès, a què la generació nascuda al desert tenia un coneixement elevat de la Torà, o que en dir Moisès «podrem fer brollar aigua», els israelites van entendre que el miracle era obra dels dos germans i no del Kadoix, barukh-Hu, i després de dir, com ja és habitual, que tots estan equivocats, Nakhmànides ens explica la Veritat.
En la primera ocasió que es fa brollar aigua d’una roca, a Xemot 17:6, Moisès ha de colpejar la roca, i ho fa només un cop. Però en aquesta ocasió només es diu a Moisès que agafi el bastó i «parli», pel que Moisès i Aaron acorden que, com que no hi ha més instruccions, han de colpejar la roca dos cops. Aquesta és la transgressió dels dos germans, segons Moisès ben Nakhman, que causa que Déu els digui « [lo he’emantem bi] no heu posat fe en el Meu Nom [quan hauríeu de saber] que [només] amb la fe s’hauria esdevingut el miracle» (R. M. ben Nachman, p. 217).
A vegades donem per fetes una sèrie de coses, que resulta que o bé no són sempre iguals, o canvien les circumstàncies, o simplement aprenem a llegir un text d’una forma, i resulta que hi ha altres possibilitats que, per alguna raó, passem per alt.
Moisès i Aaron van actuar per inèrcia, pensant que la situació era semblant a una altra, però va acabar resultant ser una «prova de fe». No cal veure aquestes proves a tot arreu. Només parar un parell de segons per tal de «llegir» la situació –o el text, o el que sigui que tenim al davant–, i actuar de forma conscient, sense automatismes.
Xabat xalom.