Hi ha moltes mitsvot [manaments]. Una part d’elles són ocasionals, però gran part són repetitives. Com la tefilà, o les diferents benediccions que fem durant el dia. Dins d’aquestes mitsvot repetitives, podem trobar-hi aquelles que són «estacionals», és a dir, les que fem només en un determinat moment de l’any. Els manaments de Pasqua, de Xavuot, de Cap d’any, de Iom kipur, de Sucot, de Hanuca, de Purim… Cada festa té els seus, i cada any els repetim.
En repetir una cosa cada dia, hi ha el risc d’esdevenir un autòmat. En repetir una cosa només un cop l’any, hi ha el risc de prendre’s el manament com una «obligació», una imposició que cal fer «perquè toca».
I sí. Es fa perquè toca. Però potser no pel que podem arribar a pensar. Fa poc que hem deixat Purim enrere i encarem Pasqua. Un dels quatre manaments de Purim és «matanot la’evionim», o «fer regals als pobres».
Però per què només per Purim? Perquè és un manament específic de la festa, que sorgeix del rotlle d’Ester, 9:20-22:
Mordekhai va registrar aquests successos. I va enviar missatges a tots els jueus de totes les províncies del rei Assuer [Akhaixveroix], properes i llunyanes, ordenant-los observar el 14 i 15 del mes d’Adar, cada any […] com dies de festa i alegria, i com una ocasió per enviar regals els uns als altres, i presents als pobres.
Per tant, per Purim «toca» fer regals als pobres, consistents en un àpat, o en una quantitat de diners suficient perquè puguin fer un àpat. I cada any podem escollir prendre-ho així, o fer un pas més, perquè el fet de repetir les coses ens proporciona noves oportunitats. Una és millorar any rere any. Potser un any complim aquesta mitsvà de forma senzilla, però l’any següent tornarem a tenir l’oportunitat de millorar-la.
O potser, de tant repetir-la, un dia se’ns obriran els ulls a altres manaments. Pot donar-se el cas que el nostre cervell prengui consciència de la intertextualitat de la Torà, i el compliment de la mitsvà de fer regals als pobres el dia de Purim, ens recordi una mitsvà eterna:
Ja que mai deixarà d’haver necessitats a la terra, per això t’ordeno dient: hauràs d’obrir la teva mà, al teu germà, al pobre i al necessitat, a la teva terra.
Devarim-Deuteronomi 15:11 i 15
[…]
I has de recordar que vas ser esclau a la terra d’Egipte i et va rescatar [el nom de les quatre lletres] el teu Déu, per això Jo t’ordeno això avui.
Quan la Torà repeteix una cosa, és important. El recordatori que vam ser esclaus a Egipte apareix més de 30 cops. També se’ns recorda que no hem d’abandonar als necessitats, ni a l’estranger, ni a l’orfe, ni a la vídua.
Repetir, un any rere l’altre, un sol manament no ens ha de causar cap sentiment de «culpa» de no fer res més durant l’any. Però ens pot transformar per tal que siguem conscients d’allò que fem en aquell moment. Obrir-nos els ulls per tal de veure que aquell gest d’entregar un entrepà a algú que viu al carrer, pot ser quelcom més. Veure-li la mirada i l’expressió de la cara ens pot obrir el cor i fer que passem d’entregar un parell de regals un dia concret, a ocupar-nos de les necessitats d’un grup de persones que, per la raó que sigui, no té accés als recursos bàsics de menjar i sostre.
Les mitsvot, i la seva repetició, estan destinades a transformar. Primer a nosaltres, i després al món. Potser caldria «observar-les» de forma més ampla, no només en el significat de «complir». Observar-les de forma detinguda, per poder veure què ens diuen, com ens parlen i com les podem comprendre millor.