El següent text és una traducció de l’article «Mount Sinai and the Birth of Freedom», del Rabí Jonathan Sacks, publicat originalment a rabbisacks.org.
La revelació al Mont Sinaí, l’episodi central, no només de la paraixà Itró sinó del judaisme en general, és únic en la història religiosa de la humanitat. Altres religions (el cristianisme i l’islam) es diuen religions de revelació, però en tots dos casos la revelació de la qual parlen era per a un individu («el fill de Déu», «el profeta de Déu»). Només en el judaisme era l’autorevelació de Déu no per a un individu (un profeta) o un grup (els ancians), sinó per a tota una nació, joves i vells, homes, dones i nens, els justos i els que encara no són justos. Des del primer moment, el poble d’Israel sabia que havia passat alguna cosa sense precedents al Sinaí. Moisès no tenia cap dubte que era un esdeveniment sense paral·lel:
Pregunteu ara sobre els primers dies, molt abans del vostre temps, des del dia que Déu va crear l’home a la terra; pregunteu des d’un extrem del cel a l’altre. Hi ha res tan genial com això que ha succeït, o s’ha sentit res de semblant? Cap altre poble ha sentit la veu de Déu que parla des del foc, com ho heu fet vosaltres i ha continuat amb vida?
(Devarim-Deuteronomi 4:32-33)
Per als grans pensadors jueus de l’Edat Mitjana, la seva importància era primordialment epistemològica. Va crear certesa i va desfer els dubtes. Es podria qüestionar l’autenticitat d’una revelació experimentada per una persona. Una de feta davant del testimoniatge de milions no. Déu va revelar la seva presència en públic per tal d’eliminar qualsevol possible sospita que la presència sentida, i la veu escoltada, no eren autèntics.
Si observem la història de la humanitat des d’aquells dies, és clar que també hi havia un altre significat: un que no tenia a veure amb el coneixement religiós, sinó amb la política. Al Sinaí es va formar un nou tipus de nació i un nou tipus de societat -una que seria una antítesi d’Egipte, on els pocs tenien el poder mentre que molts eren esclavitzats. En paraules d’Abraham Lincoln al Discurs de Gettysburg, «era una nova nació, concebuda en llibertat i dedicada a la proposició que tots els homes foren creats iguals». De fet, sense el pacte del mont Sinaí, les paraules de Lincoln podrien haver estat inconcebibles, ja que en cap altre lloc trobem quelcom semblant a la política del mont Sinaí, amb la seva visió radical d’una societat que no es manté unida pel poder sinó pel lliure consentiment dels seus ciutadans de ser vinculats, individualment i col·lectivament, per un codi moral i per un pacte amb Déu. [1]
Habitualment els treballs sobre la història de la política de la llibertat en segueixen les traces a través de Marx, Rousseau i Hobbes fins a la República de Plató, la Política d’Aristòtil i les ciutats-estat gregues (Atenes, en particular) del segle V aC. Aquest és un greu error. Per cert, paraules com «democràcia» (govern de la gent) són d’origen grec. Els grecs estaven dotats per a conceptes abstractes i per al pensament sistemàtic. Tanmateix, si observem el «naixement de la modernitat», en figures com Milton, Hobbes i Locke a Anglaterra i els pares fundadors d’Amèrica, el llibre amb el qual es trobaven en diàleg no era Plató ni Aristòtil, sinó la Bíblia hebrea. Hobbes la cita 657 vegades només a El Leviatan. Molt abans que els filòsofs grecs, i de forma molt més profunda, al Mont Sinaí va néixer el concepte d’una societat lliure.
Tres coses sobre aquest moment van ser crucials. La primera és que molt abans que Israel entrés a la seva terra i adquirís el seu propi sistema de govern (primer pels jutges, més tard pels reis), havien entrat en un pacte global amb Déu. Aquest pacte (Brit Sinai) estableix límits morals per a l’exercici del poder. El codi que anomenem Torà va establir per primera vegada la primacia del dret damunt la força. Qualsevol rei que es comportés contràriament a la Torà actuaria ultra vires (més enllà de l’autoritat legítima), i podria ser impugnat. Aquest és el fet més important sobre la política bíblica.
La democràcia segons el model grec sempre va tenir una debilitat mortal. Alexis de Tocqueville i John Stuart Mill la van anomenar «la tirania de la majoria». [2] JL. Talmon ho va descriure com «democràcia totalitària» [3]. La regla de la majoria no conté cap garantia dels drets de les minories. Com va assenyalar amb raó Lord Acton, això va portar a la caiguda d’Atenes: «No hi havia cap llei superior a la de l’estat. El legislador estava per sobre de la llei» [4]. En el judaisme, per contra, els profetes tenien l’obligació de desafiar l’autoritat del rei si actuava en contra dels termes de la Torà. L’exemple clàssic és l’acusació que Déu li diu a Elies que faci al rei Acab per apoderar-se de la vinya de Nabot: «Això et diu el Senyor: ¿Has assassinat un home i ara t’apoderes dels seus béns?» (1 Reis 21:19).
Les persones podien desacreditar ordres il·legals o immorals. El primer exemple foren les parteres hebrees que «temien Déu i no feien el que havia ordenat el rei egipci» (Xemot-Èxode 1:17). Un altre moment clau va ser quan el rei Saül va ordenar als seus servents que matessin als sacerdots de Nob, que havien donat refugi a David: «Però els criats del rei no aixecarien una mà per atacar els sacerdots del Senyor» (Samuel 22:17). [5] Va ser en aquesta tradició que Calví, inspiració dels radicals puritans del segle XVII a Anglaterra i Amèrica, va assenyalar, quan va dir que «els profetes i els mestres poden prendre coratge i, així, amb valentia aixecar-se contra reis i nacions» [6]. Va ser en la mateixa tradició que Thomas Paine va basar el seu pamflet Common Sense (1776), àmpliament acreditat al seu moment com la inspiració que va portar a la revolució americana. [7] Històricament va ser l’aliança del Sinaí i tot el que va derivar d’ella, no la tradició política grega, el que va inspirar el naixement de la llibertat a Gran Bretanya i Amèrica, els primers pobles que van prendre aquest camí en l’edat moderna.
El segon element clau rau en el pròleg de l’aliança.
Déu li diu a Moisès:
Parla a la casa de Jacob, comunica això als fills d’Israel: «Vosaltres heu vist com he tractat els egipcis, com us he portat damunt de les ales de les àligues i us he conduït fins a mi. Ara, doncs, si escolteu la meva veu i observeu la meva aliança, sereu la meva heretat preferida entre tots els pobles, ja que tota la terra és meva: sereu per a mi un reialme sacerdotal i una nació santa…».
Xemot-Èxode 19:3-6
Moisès diu això a la gent que respon: «farem tot el que el Senyor ha dit» (Xemot-Èxode 19:8). Fins que la gent no va explicitar el seu consentiment, la revelació no podia continuar. El principi en joc era que no hi ha cap govern legítim sense el consentiment dels governats [8], fins i tot si el governador és el Creador del cel i la terra. Conec ben poques idees més radicals d’enlloc.
Per cert, hi havia savis en el període talmúdic que qüestionaven si l’acceptació del pacte al Sinaí fou completament lliure. Hi ha una declaració famosa al Talmud:
«I es van trobar sota [normalment traduït com,”als peus de”] la muntanya» (Xemot-Èxode 19:17): això ensenya que el Sant, beneït sigui Ell, va bolcar la muntanya per sobre d’ells com una bóta i els va dir: ells: «Si accepteu la Torà, està bé, però si no, aquest serà el vostre lloc de sepultura» [9].
El que fan els savis aquí és qüestionar si els israelites realment tenien una lliure elecció al Sinaí. Encara no havien entrat a la terra. Eren dependents de Déu pel seu menjar, aigua i protecció. On haurien pogut anar, i a qui haurien pogut acudir, si deien no a Déu?
El mateix Talmud diu que «No obstant això, la van tornar a acceptar en temps d’Assuer» [10], és a dir, en el moment descrit en el llibre d’Esther, un dels dos únics llibres de la Bíblia que no conté nom de Déu.[11] En aquest context, no hi ha dubte sobre cap coerció divina. No obstant això, al nivell més simple, això és el significat de les dues cerimònies de renovació del pacte, una al final de la vida de Moisès, ja quan els israelites estaven a punt d’entrar a la terra (Devarim-Deuteronomi 29-31), l’altre al final de la vida de Josuè, quan el poble havia conquerit la terra (Josuè 24). El pacte es va renovar amb precisió per tal que ningú no pogués dir que hi havia hagut coacció quan no hi havia alternativa.
En el cor del judaisme, la idea és (avançada a la seva època, i no sempre plenament realitzada), que el Déu lliure vol l’adoració lliure dels éssers humans lliures. Déu, va dir els rabíns, no actua tirànicament amb les Seves criatures. [12]
La tercera, igualment avençada al seu temps, era que els socis del pacte serien «totes les persones», homes, dones i nens. Aquest fet es posa en relleu més endavant a la Torà a la mitsvà d’Hak-hel, la septenària cerimònia de renovació del pacte. La Torà estableix específicament que es reunirà tot el poble per a aquesta cerimònia, «homes, dones i nens» (Devarim-Deuteronomi 31:10-13). Mil anys més tard, quan Atenes experimentava amb la democràcia, només una secció limitada de la societat tenia drets polítics. Es van excloure dones, nens, esclaus i estrangers. En molts aspectes, això ha sigut una realitat fins fa ben poc. A la Gran Bretanya, les dones no van obtenir el dret a vot fins al 1918. A Amèrica, el sufragi femení no es va completar fins al 1920, encara que alguns estats ho havien promulgat abans.
Segons els savis, quan Déu estava a punt de donar la Torà al Sinaí, li va dir a Moisès que consultés primer amb les dones i només després amb els homes. Aquest és el significat del vers: «Això és el que heu de dir a la casa de Jacob i dir-li al poble d’Israel» (Xemot-Èxode 19:3). La casa de Jacob, diuen els nostres savis, es refereix a les dones. [13] La Torà, la «constitució de la llibertat» d’Israel, inclou tothom. És el primer moment, i únic durant milers d’anys, en què la ciutadania és concebuda com a universal.
Potser el més gran testimoni de la política de la Bíblia hebrea va ser donat per Jean-Jacques Rousseau, en un manuscrit inèdit descobert després de la seva mort:
Els jueus ens proporcionen un espectacle sorprenent: les lleis de Numa, Licurg, Soló estan mortes; les lleis molt més antigues de Moisès segueixen vivint. Atenes, Esparta, Roma han mort i ja no tenen fills a la terra; Sió, destruïda, no ha perdut els fills … Quina ha de ser la força de la legislació capaç de treballar aitals meravelles, capaços de vèncer les conquestes, les dispersions, les revolucions, els exilis, capaços de sobreviure als costums, les lleis, l’imperi de totes les nacions … per a durar tant de temps com el món? … qualsevol persona, sigui qui i com sigui, ha de reconèixer-ho com una meravella única, les causes, divines o humanes, de la qual certament mereixen l’estudi i l’admiració dels savis, en preferència a tot el que ofereixen Grècia i Roma. [14]
Amb la revelació al Sinaí, alguna cosa sense precedents va entrar en l’horitzó humà, tot i que trigaria segles, mil·lennis, abans que s’entenguessin les seves implicacions. Al Sinaí va néixer la política de la llibertat.
Xabat Xalom.
[1] «El govern dels israelites era una Federació, reunida sense cap autoritat política, sinó per la unitat de la raça i la fe, i fundada, no per força física, sinó en un pacte voluntari». Lord Acton, Assajos en la Història de la llibertat (Liberty Press, 1985), 7
[2] Alexis de Tocqueville, Democràcia a Amèrica, bk. 1, cap. 15; John Stuart Mill, introducció a On Liberty
[3] JL Talmon, Els orígens de la democràcia totalitària (Secker i Warburg, 1955)
[4] Lord Acton, Assaigs en la Història de la Llibertat, 13
[5] Sobre la desobediència civil al judaisme, vegeu els assajos de Moshe Greenberg, Maurice Lamm i Milton Konvitz en L’ètica jueva contemporània, ed. Menachem Kellner (Sanhedrin Press, 1978), 211-254; i Harold Schulweis, Consciència: El deure d’obeir i el deure de desobeir (Jewish Lights, 2008)
[6] Calvin, Jeremies, conferència 2: r.44. Citat en Michael Walzer, La revolució dels sants: Un estudi en els orígens de la política radical (Nova York: Ateneu, 1972), 63
[7] Reproduït a Thomas Paine, Writings Polítics (Cambridge University Press, 1989), 3-38. El fullet va vendre només 100.000 còpies el 1776. Paine s’inspira completament en els passatges antimonàrquics de la Bíblia hebrea
[8] La frase prové de la Declaració d’independència americana
[9] Xabat 88a
[10]Ibid.
[11] L’altra és Xir HaXirim, la cançó de les cançons.
[12] Avoda Zara 3a
[13]Mekhilta ad loc
[14] Aquestes notes no publicades es conserven a la biblioteca pública de Neuchatel. Citat a Leon Poliakov, The History of Anti-Semitism (Routledge i Kegan Paul, 1975), vol. 3: 104-5
«»