El següent text és una traducció de l’article «It is Time to Liberate Judaism», del Rabí Dr. Nathan Lopes Cardozo,publicat originalment a The Times of Israel el dia 12 de desembre del 2018.
És hora de pensar en gran sobre el judaisme. Ens esperen grans oportunitats i hi ha massa coses en joc com per a deixar-les passar. El judaisme ha estat empresonat massa temps en caixes compartimentades i estranyes. És l’hora d’alliberar-lo.
La majoria dels jueus religiosos no són conscients que el judaisme gairebé ha esdevingut passé. Es pensen que és pròsper. Al capdavall, tenim més aprenentatge, més escoles jueves, yeshivot, seminaris de dones, programes d’extensió comunitària, i més llibres sobre aquest tema que mai hem tingut. Malgrat això, el judaisme pateix una malaltia seriosa. En realitat, no és només el judaisme que sofreix d’aquest mal, sinó el món sencer. Ens falten idees valentes. Ens hem enamorat d’una inacabable provisió d’informació, universal però passiva, que no es processa sinó que només es recicla -i ens n’hem vist sobrepassats. Podem accedir a trilions i trilions de peces que ens exposen a tot tipus d’informació, i ens aporten tot el coneixement que puguem somiar. El problema és que aquesta informació de fàcil accés ha substituït el pensament creatiu. Ha foragitat la possibilitat de grans idees; hem crescut espantats per elles. Només tolerem i admirem les idees agosarades quan ens aporten invencions profitoses -quan sentim les nostres butxaques buides-, però no quan gosen desafiar les nostres ànimes buides. No parlem de les grans idees perquè són massa abstractes i etèries. La novetat s’ha vist sempre com una amenaça. Porta implícit el sentit de la transgressió, una forma de sacrilegi. Ens demana que pensem, que flexibilitzem els nostres cervells. Això demana un esforç massa gran i no s’adiu amb la nostra preocupació principal: la necessitat de satisfacció immediata. Ens encanta el fet comú i corrent en comptes del fet visionari, i en conseqüència, no produïm la gent realment capaç de generar veritable innovació.
Només veiem sorgir idees d’impacte (Hawking i els forats negres, Aunmann i la teoria de jocs) entre alguns grups seculars selectes. Al Departament de Judaisme, rara vegada trobem algú que s’acosti remotament a suggerir una cosa nova. I això encara és més així en el judaisme ortodox. Mentre que en els segles passats, les discussions en el si de la nostra fe podien iniciar fogueres de debat, incitar a revolucions i canviar de forma fonamental la nostra visió sobre el judaisme i el món -com quan el Baal Xem Tov va fundar el Khasidisme-, ara ens enfrontem amb un judaisme cada cop més post-idea. Les idees provocatives, que ens farien ballar el cap, ja no es porten. Si de cas, són condemnades com a heretgia. Com que no se les pot absorbir fàcilment entre les capses religioses que ens hem fet a nosaltres mateixos, i com que no ens porten l’autocomplaença que busquem, ens adherim al corrent dominant on podem somiar els nostres somnis mediocres, i deixar les coses com estan.
La majoria de les nostres yeshivot s’han retirat del pensament creatiu. Fomentem l’especialització estreta en comptes d’impulsar idees agosarades. Estem fabricant una generació que pensa que la seva funció és més ocupar-se de les plantes en testos que no pas plantar boscos. Els hi donem als joves exercicis preparats on els diem què pensar en comptes d’ensenyar-los com pensar. Els hi robem la capacitat d’aprendre què és, realment, pensar. La plètora d’obres halakhiques que els eduquen en les minúcies de les parts més intricades de la llei jueva rares vegades generen la inspiració de noves idees sobre aquestes lleis. De fet, la impedeixen. Ningú té temps de processar tota la informació, ni que vulguin. Però, lluny de veure-ho com un problema, ells i els seus mestres ho han transformat en una virtut.
I aquest és el tema. Fem front a dos extrems: o els nostres joves abandonen el judaisme, o mantenen una relació tèbia amb l’observança jueva; o s’obsessionen pels seus punts més sofisticats i els arbres no els hi deixen veure el bosc i, en conseqüència, es converteixen en rígids extremistes religiosos.
De què no som capaços d’adonar-nos és que això és el resultat del nostre propi sistema educatiu. En qualsevol dels dos casos, els joves han caigut víctimes de la malaltia de la informació per la simple informació.
No es tracta simplement de tenir informació. Es tracta de convertir-la en alguna cosa més enllà d’ella mateixa; es tracta de produir idees que donin sentit a tota la informació acumulada i que vagin més enllà, a latituds més altes. La informació no hi és perquè la tinguem, sinó perquè la comprenem.
L’educació jueva avui, de forma majoritària, està produint una generació de jueus religiosos que cada cop saben més sobre l’observança jueva, però que, cada cop menys, pensen què significa. I això encara és més cert pel que fa als seus mestres. Molts són grans estudiosos del Talmud, però aquests mateixos estudiosos no se’n adonen que s’han ofegat en els seus grans coneixements. Com més saben, menys entenen. De la mateixa manera que un nen petit pensaria que és un acte de bondat treure un peix fora de l’aquari i «salvar-lo», així aquests rabins poden estar asfixiant els seus estudiants mentre que pensen que els hi estan donant oxigen espiritual. Quan ho fan, reescriuen el judaisme de maneres que són totalment alienes a les idees mateixes que el representen. Embalsamen el judaisme mentre asseguren que està viu, perquè encara manté la seva forma externa.
Cada cop menys joves religiosos tenen un coneixement adequat dels grans pensadors jueus del passat i del present. I fins i tot quan el tenen, les idees d’aquests pensadors els són presentades com a informació, i no com a reptes per al seu propi pensament, o com a causes que donin lloc al desenvolupament de la seva pròpia creativitat. Això és una tragèdia. Els reptes espirituals i intel·lectuals actuals no es poden respondre simplement mirant enrere i donant respostes que una vegada varen funcionar però ara estan obsoletes.
En lloc de noves teories, hipòtesis i grans idees, obtenim respostes immediates a qüestions de la màxima importància, que ens arriben d’una gran varietat de llibres d’autoajuda, els autors dels quals sembla que assegurin que la informació filosòfica que contenen va venir directament del Sinaí. Informació trivial, simplista i sovint incorrecta substitueix les idees significatives. La informació es piula, simplement -i per tant és massa breu i sense arguments de suport apropiats-, però tot i això es presenta com «la resposta». Repartint respostes «perfectes», que encaixen bé amb les filosofies, sovint poc desenvolupades, dels seus autors, el què es fa és aplatar l’interrogatori. La cerca de la certesa paralitza la recerca del significat. La incertesa és l’estímul que impulsa l’home a desplegar la seva capacitat intel·lectual. Cada idea en el judaisme és multifacètica, plena de contradiccions, opinions contraposades i paradoxes irresolubles. La grandesa dels savis talmúdics raïa en el fet que compartien els dubtes i les lluites amb els seus estudiants i els seus intents de resoldre’ls, com quan Beit Hillel i Beit Shammai debatien la qüestió essencial, existencial, de si l’home hauria d’haver sigut creat [1]. Els estudiants sabien de les vides íntimes dels seus mestres, i això feia que les discussions fossin apassionants. Els mestres provocaven tensió a les seves classes, lliuraven una batalla contra les seves pròpies idees i demanaven als estudiants d’enfrontar-s’hi amb dents i ungles. No els interessava ensenyar dogmes als seus estudiants sinó que els hi demanaven que els deixessin de banda, que els desconstruïssin per tal de redescobrir les preguntes. Aquells mestres se n’adonaren que no totes les paradoxes es poden resoldre, perquè la vida mateixa és plena de paradoxes. També se n’adonaren que una resposta sempre és una forma de mort, però una pregunta obre la ment i inspira el cor.
És cert que aquest enfocament no està exempt de riscos, però no hi ha elecció de vida autèntica sense risc. No hi ha res pitjor que rendir-se a la indolència i a la falta de sensibilitat que sufoca les preguntes i deixa anar a l’home a la deriva del corrent. Aquesta manera de veure-ho, redueix l’univers del judaisme a un ghetto ideològic, egocèntric i presumptuós, i li roba el seu component més essencial: el debat constant sobre el sentit religiós de la vida, i com viure en presència de Déu i ascendir als nivells superiors.
Els programes comunitaris, malgrat ben intencionats, han esdevingut institucions que, com les fàbriques, se centren en la producció massiva i pensen que com més gent puguin arrossegar a la observança jueva, més exitosos són. No els importa que els seus mètodes aixafin les ments de molts nouvinguts que podrien haver fet una gran contribució a un judaisme nou i vigorós. L’objectiu és fer-los encaixar en el sistema actual. Que les seves teories obsoletes fan que altres ments independents avorreixin el judaisme, és un pensament que sembla que ni els hi preocupa. Per a ells, només conten els nombres. A quanta gent hem fet observant? Es gasten milions de dòlars per crear més i més del mateix tipus de jueu religiós. Com a la generació de la Torre de Babel, on tot el món era «d’una llengua i de les mateixes paraules», estem generant una comunitat jueva religiosa de conformisme artificial, on el pensament independent i la diferència d’opinió no només és condemnat, sinó que és un ideal que no hi hagi. Hem creat una generació de submisos. Necessitem desesperadament allò que Kierkegaard va dir sobre la cristiandat: «la major prova del declivi de la Cristiandat és el nombre prodigiosament gran de cristians que pensen igual» (2).
S’ha substituït l’enteniment pels clixés, la flexibilitat per l’obstinació i l’espontaneïtat per l’hàbit. El que abans era un dels grans pilars del judaisme, -l’apreciat valor del dissentiment espiritual, intel·lectual i moral-, ha esdevingut anatema. En lloc d’ensenyar l’art de l’audàcia, ara estem educant una generació de prosternats. Hi ha un ostracisme social a qualsevol forma de rebel·lió saludable contra el que és convencional. Eliezer Berkovits va ser ignorat quan sostenia que l’halakhà s’havia posat a la defensiva; el mestre pensador Abraham Joshua Heschel és completament ignorat per l’ortodòxia. Les yeshivot kharedís no fan cas al Rav Kook. Per damunt de tot, som testimonis d’intents deshonestos de representar el fonamentalisme com una posició intel·lectual genuïnament oberta de ment quan, en realitat, no té res a veure amb això. Les grans visions del passat són maltractades i se’n fa un mal ús. Avui trobem a molta gent a qui s’ensenya que per ser religiosos, han d’imitar. S’ha adoptat el plagi espiritual com la forma correcta de vida i de pensament religiós.
És cert que encara hi ha dissidents en el judaisme d’avui -i cada cop són més. Fins i tot hi ha yeshivot i institucions que dissenteixen, però la gran tragèdia és que aquests llocs tenen poca veu, que la religió institucional no és capaç de sentir-la. En canvi, la institució col·loca el pes en el que és insípid i trivial, i s’ha enamorat de la falta de compromís de les institucions del corrent dominant que produeixen grans nombres i ofereixen respostes instantànies a la gent que es troba en una crisi religiosa.
Els pensadors jueus originals d’avui cauen víctima de l’excés de conformistes. Quan aquests pensadors desafien les opinions convencionals, no tenen suport i viuen vides solitàries perquè la nostra cultura els dóna per perduts. En comptes de dir sí a idees religioses noves, que ens fan moltíssima falta, els conformistes consenteixen en el culte a l’ídol de la submissió intel·lectual i espiritual.
Per ser justos, no és tan diferent del món no jueu. Si Sòcrates, Plató, Kant o Spinoza visquessin avui, rara vegada se’ls mencionaria als mitjans, si no era en algunes revistes filosòfiques especialitzades que ningú llegeix. El que no entén la nostra generació és que sense aquests gegants del passat encara estaríem vivint en un món primitiu sense les contribucions de la ciència al coneixement i a l’opulència que tenim avui. Tant si estem d’acord com si no, varen ser aquests pensadors els que varen generar les idees que posaren els fonaments per a molt del qual hem recollit al llarg dels segles. Avui, estarien envoltats per quantitats massives d’extractes d’informació trivial que només porten a l’autosatisfacció.
I el mateix passa amb el judaisme. La majoria dels estudiosos del Talmud no se n’adonen que els autors què ells ensenyen es regirarien a les seves tombes si sabessin que les seves opinions s’estan ensenyant com a dogmes que no poden ser qüestionats. Ells volien que les seves idees es posessin a prova, es discutissin, se sospesessin, reformulessin i fins i tot rebutgessin, sabent que no s’ha arribat mai a conclusions finals, ni s’hi podria arribar, ni s’hi hauria. Ells sabien que les qüestions de fe havien de ser fluides, no estàtiques. L’halakhà és el resultat pràctic de viure amb creences inconcluses mantenint, alhora, la incertesa espiritual. Només així pot el judaisme evitar paralitzar-se pel temor a una tradició rígida o, inversament, esvanir-se en una quimera utòpica.
Els pares d’avui que es preocupen per la falta d’entusiasme en el judaisme que tenen els seus fills no se n’adonen que ells mateixos donen suport a un sistema que fa sistemàticament impossible aquesta passió.
Avui el judaisme necessita desesperadament crítics loquaços que puguin escampar i vigoritzar el seu gran missatge. Necessita Einsteins, Freuds i Pasteurs espirituals que puguin demostrar les seves possibilitats no revelades i la seva grandesa encara per desenvolupar. El judaisme hauria de ser desafiat per nous Spinozas i Nietzsches, per ateus implacables que horroritzin els nostres rabins fins que es trobin forçats a pensar amb idees agosarades.
Ha arribat l’hora d’ocupar-se dels problemes reals i no d’amagar-se rere excuses que acabaran convertint el judaisme en una farsa. El nostre pensament està endarrerit en els temps i això no ens ho podem permetre més. El judaisme és una qüestió d’idees agosarades. L’objectiu no és trobar la veritat, sinó inspirar-nos a buscar-la amb honestedat. L’estudi de la Torà no és només el més gran projecte que hi ha, sinó també el més perillós, perquè pot fàcilment portar a l’autocomplaença i a l’arrogància espiritual. És més fàcil contenir les nostres ànimes que construir el nostre esperit.
El que hem de fer es buscar el judaisme com era en la seva forma embrionària, abans que se solidifiqués en l’halakhà que avui coneixem. Cal que tornem a aquestes grans idees amb la seva diversitat d’opinions i les desenvolupem de manera que puguin respondre a les necessitats espirituals variades de l’home modern, i inspirar la seva ànima.
Hem d’emular Rembrandt, el gran artista holandès que, a diferència d’altres pintors de la seva generació, va utilitzar el paisatge d’Holanda com a matèria primera per percebre connexions ocultes, lligant la seva sensibilitat preternatural a una realitat que ell era capaç de transformar , amb gran passió, en una creació nova. Es va trobar en un estat de permanent antagonisme amb la seva societat, però així i tot arribava a la seva generació i encara ens arriba a nosaltres, perquè es va elevar al punt on podia veure totes les dimensions que l’art podia abordar, cosa que ningú altre ha descobert. Igual com l’art, un no pot heretar una fe ni pot rebre la tradició jueva. S’ha de lluitar per ella i guanyar-la. Ser religiós és viure en un estat de guerra. El propòsit de l’art és pertorbar; no crear obres acabades, sinó aturar-se a la meitat, esgotats, i deixar-ho perquè ho continuïn altres. Això mateix passa amb el judaisme. Encara té les bastides posades, i penso que així hauran de continuar mentre continuï la construcció.
No estic propugnant posicions revisionistes a la manera de la reforma, que sovint es proposen simplement per ser semblar innovadores. La història ens ha ensenyat que aquests enfocaments no funcionen i sovint els hi manca l’experiència religiosa genuïna. No ens hauríem d’angoixar per encoratjar la innovació en aquells casos on la millora és dubtosa. Però ha arribat el temps de repensar la forma com s’ensenya l’educació jueva en molts llocs tradicionals. Tenim necessitat d’un tipus de yeshiva radicalment diferent: una on es qüestioni als estudiants sobre les seves creences; on se’ls confronti amb les crítiques al judaisme de pensadors jueus i no jueus i aprenguin com respondre; on se n’adonin que no és la certesa, sinó el dubte, el que et fa aconseguir una educació; on no hi ha una autoritat rabínica que regna des d’amunt sinó autenticitat religiosa. Una yeshiva on els mestres tinguin el coratge de compartir els seus dubtes amb els seus estudiants i mostrar-los que el judaisme ens ensenya com viure en la incertesa i com ser gent profundament religiosa a través de la incertesa. Els estudiants han d’aprendre que el judaisme, com la vida, es l’art d’extreure conclusions suficients de premisses insuficients; l’única certesa que podem tenir és una probabilitat raonable.
Hi ha una necessitat urgent de muntar les «Tendes d’Avraham» per tota la terra d’Israel, on jueus religiosos i no religiosos puguin estudiar, discutir i argumentar els grans posicionaments de la fe de les generacions antigues i de les últimes. On puguin engrescar-se en la meravella del judaisme, estudiar les seves proves, les seves preocupacions i la seva cerca constant per noves formes d’entendre’s a si mateix. On hi pugui haver una discussió honesta, fins i tot si aquesta porta a substituir alguns dels seus components que ara veiem com a fonamentals del judaisme. La necessitat de trencar ídols i sacrificar vaques sagrades és, en si, una tasca jueva que el mateix Avraham va iniciar. Segurament hi haurà disputes ferotges, però no hem d’oblidar que les grans controvèrsies són també grans alliberadores.
Un canvi integran no és només aparadorisme, i pot fer mal. És alliberador i refrescant, però té un preu. Ara bé, sense aquest preu, no només no hi ha futur per al judaisme: tampoc no hi ha propòsit.
Estem desesperadament necessitats d’idees agosarades que posin la Torà al centre de les nostres vides i ens facin receptius a la presència de Déu a través d’un retrobament audaç amb ell. Fem que sigui heroic. No formal i còmode, sinó dolorós i aconseguit amb esforç; una inspiració amb força enmig del conflicte continu, sempre present, en el cor de la humanitat.
- Eruvin 13b.
- M.M. Thulstrup’s “Kierkegaard’s Dialectic of Imitation”, en H.A. Johnson i N. Thulstrup (eds.), A Kierkegaard Critique (New York: Harper, 1962) p. 277.