El següent text és una traducció de l’article «The Light at the Heart of Darkness», del Rabí Jonathan Sacks, publicat originalment a rabbisacks.org.
És una de les heroïnes més inesperades de la Bíblia Hebrea. Sense ella, Moisès no hauria viscut. Tota la història de l’Èxode hauria estat diferent. Però no era una israelita. No tenia res a guanyar, i tot a perdre, pel seu coratge.
Així i tot, sembla que no va tenir cap vacil·lació, no va experimentar cap dubte, cap indecisió. Si va ser el Faraó qui va afligir els fills d’Israel, va ser un altre membre de la seva pròpia família qui va salvar el vestigi de l’esperança: la filla del faraó. Recordeu el context. El faraó havia decretat la mort per a tot nen israelita.
Joquèbed, esposa d’Amram, tenia un nadó. Durant tres mesos va poder ocultar la seva existència, però no més. Tement per la seva mort segura si el mantenia, el va posar al llit del Nil dins d’una cistella, amb l’esperança que algú el veiés i se’n compadís. Això és el que passa tot seguit:
La filla del faraó va baixar a banyar-se al Nil, mentre les seves serventes es passejaven per la vora del riu. Ella veié la cistella enmig dels joncs i manà que una de les serventes anés a agafar-la. La va obrir i veié un nen que plorava. Se’n va compadir i digué:– És un infant hebreu.(Xemot-Èxode 2:6)
Tingueu en compte la seqüència. Primer veu que és un nen i en té compassió. Una reacció natural, humana i compassiva. Només llavors s’adona qui pot ser el nen. Qui abandonaria un nen? Ella recorda el decret del seu pare contra els hebreus. A l’instant, la situació ha canviat. Salvar el nadó significaria desobeir el manament reial. Això seria prou greu per a un egipci comú; encara més per a un membre de la família reial. [1]
Ni tan sols ella està sola quan succeeix l’esdeveniment. Les seves donzelles són amb ella; la seva esclava es troba al seu costat. Ha d’enfrontar-se al risc que una d’elles, per despit, o fins i tot per simple xafarderia, en parlaran amb algú. Els rumors corren a les corts reals. No obstant això, ella no canvia la seva decisió. No li diu a cap de les seves criades que s’endugui el nadó i l’amagui amb una família llunyana. Ella té el coratge de la seva compassió. No es tira enrere. Ara passa quelcom extraordinari:
Llavors la germana del nen digué a la filla del faraó «Vols que et vagi a buscar una dida hebrea perquè te’l criï?» Ella li respongué «Vés-hi.» Ella anà a cridar la mare de l’infant. La filla del faraó li va dir «Pren aquest infant i cria-me’l. Jo t’ho pagaré» La dona se’l va endur i el va criar.(Xemot-Èxode 2:7-9)
La senzillesa amb què es narra, amaga la naturalesa sorprenent d’aquesta trobada. Primer, com és que una nena –i no una nena qualsevol, sinó membre d’un poble perseguit–, té l’audàcia d’adreçar-se a una princesa? No hi ha un preàmbul elaborat, ni «Vostra Altesa Reial» ni cap altra formalitat amb què estem familiaritzats en altres narracions bíbliques. Parlen d’igual a igual.
Igualment importants són les paraules que s’hi diuen. «Tu i jo sabem», diu implícitament la germana de Moisès, «qui és aquest nen; és el meu germà petit». Proposa un pla brillant en la seva simplicitat. Si la veritable mare és capaç de mantenir el nen a casa seva per a cuidar-lo, totes dues minimitzem el perill. No hauràs d’explicar a la Cort com és que aquest nen ha aparegut de sobte. Ens estalviarem el risc de criar-lo: podem dir que el nen no és un hebreu, i que la mare no és la mare, sinó només una dida.
L’enginy de Miriam es correspon amb l’acord instantani de la filla del faraó. Ella sap; ella entén; ella dóna el seu consentiment. Després arriba la sorpresa final:
Quan el nen va ser gran, la mare el va dur a la filla del faraó, que l’adoptà com a fill i li posà el nom de Moisès, perquè va dir: «L’he tret de l’aigua.» (Xemot-Èxode 2:10)
La filla del faraó no tingué només un moment de compassió. No havia oblidat el nen. Tampoc el pas del temps havia fet disminuir el seu sentit de responsabilitat. No només manté el compromís amb el benestar del nen; adopta l’estratègia més arriscada. L’adoptarà i el criarà com el seu propi fill. [2] Això és coratge d’un alt ordre.
Tot i això, el detall més sorprenent apareix a la darrera frase. A la Torà, són els pares qui donen a un nen el seu nom i, en el cas d’un individu especial, Déu mateix. És Déu qui dóna el nom d’Isaac al primer fill jueu; és l’àngel de Déu qui dóna a Jacob el nom d’Israel; és Déu qui canvia els noms d’Abram i Sarai a Abraham i Sara.
Ja hem trobat un nom adoptiu – Tzafenat Pa’neaĥ – el nom pel qual Josep era conegut a Egipte; encara que Josep és Josep. Com de sorprenentment estrany és que l’heroi de l’Èxode, el més gran de tots els profetes, no tingui el nom que Amram i Joquèbed, sens dubte, han estat utilitzant fins ara, sinó el que li va donar la seva mare adoptiva, una princesa egípcia. Al midraix es crida l’atenció sobre el fet:
Aquesta és la recompensa dels que fan la bondat. Tot i que Moisès tenia molts noms, l’únic que se li coneix a tota la Torà és el que li va donar la filla de Faraó. Fins i tot el Sant, beneït sigui Ell, no el va cridar per cap altre nom. [3]
De fet Moixé – Meses – és un nom egipci, que significa «fill», com a Ramsès –que significa fill de Ra; Ra era el més gran dels déus egipcis.
Qui era la filla del faraó? Enlloc es diu explícitament. No obstant això, el Primer Llibre de les Cròniques (4:18) esmenta una filla de Faraó, anomenada Bitya, i és a ella a qui els savis identifiquen com la dona que va salvar Moisès. El nom Bitya (de vegades representat com a Batya) significa «la filla de Déu». D’aquí els savis treuen una de les seves lliçons més cridaneres: «El Sant, beneït sigui Ell, li va dir: “Moisès no era el teu fill, però tu l’has anomenat el teu fill. No ets la meva filla, però t’anomenaré la meva filla”». [4] Van afegir que era una de les poques persones –la tradició n’enumera nou– que eren tan justes que van entrar al paradís en la seva vida [5].
En lloc de «filla del faraó», llegiu «filla de Hitler» o «filla d’Stalin» i veiem el que està en joc. La tirania no pot destruir la humanitat. A vegades, el coratge moral es troba al cor de la foscor. Que la mateixa Torà expliqui la història de la manera com ho fa té enormes implicacions. Significa que pel que fa a la gent, mai no hem de generalitzar, mai estereotipar. Els egipcis no eren tots malvats: fins i tot del mateix faraó va néixer una heroïna. Res no pot assenyalar amb més força que la Torà no és un text etnocèntric; que hem de reconèixer la virtut allà on la trobem, fins i tot entre els nostres enemics; i que el nucli bàsic dels valors humans (la humanitat, la compassió, el coratge) és veritablement universal. La santedat potser no; la bondat sí.
Fora del Yad Vashem, el Memorial de l’Holocaust a Jerusalem, hi ha una avinguda dedicada als gentils justos. La filla del faraó és un símbol suprem de què van fer i del que eren. Jo mateix estic profundament commogut per aquesta trobada a la vora del Nil entre una princesa egípcia i una noia israelita, la germana de Moisès, Miriam. El contrast entre elles, en termes d’edat, cultura, estatus i poder, no podria ser més gran. Tanmateix, la seva profunda humanitat canvia totes les diferències, tota la distància. Dues heroïnes. Que ens serveixin d’inspiració.
Xabat Xalom.
[1] “Veient que ella [filla del faraó] volia salvar Moisès, ells [les seves serventes] li digueren: “Senyora, és costum que quan un rei de carn i sang emeti un decret, encara que no tothom el compleixi si més no que els seus fills i els membres de la seva família ho compleixin. Però esteu transgredint el decret del Vostre pare! “(Sotà 12b)
[2] Sobre l’adopció d’un fundador en el món antic, vegeu Nahum Sarna, Exploring Exodus (Nova York: Schocken, 1986), 31-32
[3] Shemot Rabbah 1:26[4] Vayikra Rabbah 1: 3
[5] Derekh Eretz Zuta 1