El següent text és una traducció de l’article «Chanukah and the future of the state of Israel», del Rabí Dr. Nathan Lopes Cardozo, publicat originalment a The Times of Israel el dia 28 de novembre del 2018.
La història, l’estudi de causes i efectes en els annals de la humanitat, ha estat un repte important per als historiadors honestos. De moltes maneres, interpretar la història és una conjectura. És més el què a un li agradaria creure que va passar que el què va passar realment allò que motiva de debò a l’historiador (Benjamin Franklin). Al capdavall, com podria un historiador saber quina va ser la causa real i quin l’efecte en una instància específica? De vegades, el què creiem que és la causa és, en realitat, l’efecte.
Els nostres savis ens varen fer notar aquest fenomen quan es varen ocupar de la venda de Josep i la seva emancipació de la presó. En referència a les paraules «Es va establir un període determinat perquè el món romangués en la foscor» (Job 28:3), el midraix diu: «Un nombre determinat d’anys es va fixar perquè Josep el passés a la presó, en la foscor. Quan va arribar el temps assenyalat: “I va passar que al cap de dos anys el faraó va somniar un somni..”» (Bereshit 41:1, Midrash Rabbah)
Rabbi Gedalyah Schorr, a la seva obra monumental Ohr Gedalyah, fa notar que aquesta observació és radicalment diferent de la manera tradicional, acadèmica, de tractar els esdeveniments històrics.
Llegint la història de la forma tradicional, no hi ha dubte que conclourem que va ser perquè el Faraó va tenir un somni que requeria interpretació que Josep, reputat per tenir visió profètica en la interpretació dels somnis, va ser cridat a venir a la presència del Faraó. Després d’interpretar els somnis de manera exitosa, no només el van alliberar sinó que va ser promogut a la posició de lloctinent d’Egipte. Això voldria dir que el somni del Faraó va causar la seva llibertat.
Tanmateix, una lectura més curosa del nostre midraix suggereix el contrari. Va ser perquè Josep havia de ser alliberat i esdevenir virrei d’Egipte que el Faraó havia de tenir un somni. La causa va ser, de fet, l’efecte.
Com ha quedat dit, aquest enfocament obre una nova via per entendre la història que és completament nova. El judaisme suggereix que, de vegades, Déu envia emanacions a aquest món per tal de moure els homes a l’acció, igual com el Faraó rebia els seus somnis per tal que es produís l’alliberament de Josep.
Un altre exemple d’això és la història de Khanukà. Els Jueus sabien que, en tota lògica, no tenien possibilitat d’èxit si s’aixecaven contra els Grecs. Però Déu va implantar la noció de revolta a la ment dels macabeus. La grandesa d’aquests pocs jueus era manifesta perquè van reaccionar correctament al mandat dels cels: es van adonar de què s’havia de fer, per molt absurd que semblés.
La literatura midràxica sovint compara l’imperi grec a la «foscor que va cegar els ulls dels jueus» (“Choshech ze Yavan”, “Foscor que és Grècia”). La interpretació tradicional és que els jueus de l’època macabea estaven cegats pel culte al cos dels grecs, i seguien el seu exemple.
La interpretació pot tenir, però, un sentit molt més profund. Els grecs també eren els inventors de la interpretació històrica. Els pensadors grecs es trobaven entre els primers a estudiar i entendre la història en la seva vessant més científica, com n’és mostra la necessitat de buscar causes i efectes. Des del punt de vista del midraix, aquest enfocament de vegades va apartar els jueus a llegir la història com a un seguit d’emanacions divines i la resposta dels homes a aquestes emanacions. Va mal interpretar el sentit profund de la història, va revertir causa i efecte i va enfosquir la percepció nítida dels jueus.
Un dels aspectes més misteriosos de la psique humana és la dimensió de la motivació i el gust. Sobtadament, els éssers humans escolten una veu interior, o senten un impuls misteriós a fer una cosa que no entenen quina n’és la font. Això és així, no només pel que fa a les accions humanes, sinó també al gust i la preferència. La història està plena d’exemples d’éssers humans que canvien radicalment el seu gust en art i música. Hi ha melodies que es consideren superbes, irreemplaçables; i llavors, mig segle més tard, perden suport. Així passa amb l’art, la moda, i fins i tot el color del paper de les parets.
No hi ha una explicació racional per a aquests fenòmens (malgrat algunes explicacions científiques). Podríem afirmar que tots ells són resultat d’emanacions divines que es comuniquen amb el nostre món. Si bé és cert que és difícil explicar per què ens arriben aquests missatges divins, potser el seu principal propòsit (especialment pel que fa a la música i l’art), és el d’oferir a l’home un sentiment de renovació i un coneixement de les infinites possibilitats de la creació de Déu. Alguns missatges potser són la resposta divina a les accions humanes precedents, o a la seva condició moral. Sobtades predileccions per formes més agressives de música o art podrien ser un toc d’alerta que l’home ha reduït la seva anterior dignitat.
Amb les emanacions, com amb els macabeus, el principal repte radica en «escoltar» el missatge, interpretar-lo correctament i, després, saber què està demanant de nosaltres. Això en si mateix requereix ajuda divina i integritat moral, i no tothom en té (de fet, pot ser perillós).
Al llarg de la història, els jueus han experimentat moltes emanacions divines. Algunes d’elles, citades a la darrera part del Tanakh, fan referència a la vinguda del Messies en un temps determinat (vegeu, per exemple, el llibre de Daniel). Alguns d’aquests moments ja fa temps que han passat, i el Messies no ha arribat. Això no ens hauria de sorprendre. Segons apareixen citats en les fonts jueves, els temps de la vinguda del Messies no eren declaracions definitives en cap cas. Eren senyals divins que, en aquells temps, el món seria més propici a la vinguda del Messies, però no eren una garantia de la seva arribada. I quan la humanitat va fallar a l’hora de respondre de la manera religiosa i moral apropiades, aquell moment especial va passar sense cap resultat.
És fàcil reconèixer en aquest dia i època que també nosaltres afrontem esdeveniments nous i poderosos que poden ser emanacions d’allà a dalt. No es pot negar la singularitat dels fets que han esdevingut a Israel als darrers setanta anys. Molts, tant els bons com els nefastos, es fan difícils d’explicar amb els estàndards convencionals de la interpretació històrica. Potser ens toca observar molt del que avui passa a Israel com un missatge diví: que cal un canvi radical del cor, pel que fa a la nostra identitat, a la nostra connexió jueva, a la qualitat moral de la nostra societat i al judaisme en general. Potser valdria la pena contemplar aquesta possibilitat i actuar en conseqüència.
Khanukà Sameakh.