El següent text és una traducció de l’article «Physical Fear, Moral Distress», del Rabí Jonathan Sacks, publicat originalment a rabbisacks.org.
Han passat vint-i-dos anys des que Jacob va fugir del seu germà, sol i sense res; Han passat vint-i-dos anys des que Esaú va jurar venjança pel que va veure com el robatori de la seva benedicció. Ara els germans estan a punt de tornar-se a trobar. És una trobada amb tensió. Un cop, Esaú havia jurat matar Jacob. Ho farà ara, o ja se li ha curat la ferida? Jacob envia missatgers perquè el seu germà sàpiga que vindrà. Tornen, tot dient que Esaú està arribant per a trobar-se amb Jacob amb una força de quatre-cents homes: un contingent tan gran suggereix a Jacob que Esaú té intencions violentes.
Jacob té una resposta immediata i intensa:
Llavors Jacob va tenir molta por i angoixa (Gen. 32:8)
La por és comprensible, però la seva resposta conté un enigma. Per què la duplicació de verbs? Quina diferència hi ha entre la por i l’angoixa? A això, un midraix dóna una resposta profunda:
El rabí Judah bar Ilai va dir: «No és el mateix la por i l’angoixa?» El significat, però, és que “tenia por” que pogués ser assassinat; «Estava angoixat» perquè pogués matar. Perquè Jacob va pensar: «si ell em venç, no em matarà; mentre que si li venço jo, no el mataré?» Aquest és el significat de «tenia por» (de morir); «I angoixat» (de poder matar). [1]
La diferència entre tenir por i estar angoixat, segons el midraix, és que el primer és una ansietat física, i el segon una de moral. Una cosa és témer la pròpia mort, una altra ser la causa de la mort d’altri. L’emoció de Jacob, doncs, era doble, abasta el físic i el psicològic, el fet moral i el fet material.
Tanmateix, això planteja una altra qüestió. La llei jueva permet l’autodefensa [2]. Si Esaú tractés de matar a Jacob, Jacob tindria justificació per a tornar-s’hi, si calgués, a costa de la vida d’Esaú. Per què, doncs, aquesta possibilitat podria plantejar problemes? Aquest és el tema tractat pel rabí Shabbetai Bass, autor del comentari de Rashi, Siftei Ĥakhamim
Hom podria argumentar que Jacob segurament no s’hauria de preocupar sobre la possibilitat de matar a Esaú, perquè hi ha una regla explícita: «Si algú arriba a matar-te, avança-t’hi matant-lo». Tanmateix, a Jacob se li plantejaven problemes, temia que en el transcurs de la lluita podia matar alguns dels homes d’Esaú, que no intentaven matar-lo ans només lluitar contra els seus homes. I tot i que els homes d’Esaú perseguien els homes de Jacob i tothom té dret a salvar la vida dels perseguits a costa de la vida del perseguidor hi ha una condició: «Si el perseguit pogués haver estat salvat mutilant un membre del perseguidor, però el salvador mata el perseguidor, llavors el salvador és responsable d’aquesta pena de mort». Per tant, Jacob temia que, en la confusió de la batalla, pogués matar alguns dels homes d’Esaú quan els hauria pogut aturar només causant-los lesions. [3]
El principi en joc, d’acord amb el Siftei Ĥakhamim, és l’ús mínim de la força. Les regles de defensa i d’autodefensa no són pas un permís indefinit per a matar. Hi ha lleis que restringeixen el que avui en dia hom anomena «dany col·lateral», l’assassinat de civils innocents fins i tot si es realitza en el curs de la legítima defensa. Jacob estava angoixat amb la possibilitat que, en plena crisi, pogués matar a alguns dels combatents quan amb una lesió n’hi hauria hagut prou per a defensar la vida d’aquells -inclòs ell- que eren sota atac.
Una idea semblant es troba en la interpretació del midraix de la frase d’obertura del Gènesi 15. Abraham havia lluitat una guerra victoriosa contra els quatre reis, emprès per rescatar al seu nebot Lot, quan Déu hi va aparèixer de sobte i li digué: «No tinguis por Abram, sóc el vostre escut. La teva recompensa serà molt bona» (Gen 15: 1). El vers implica que Abraham tenia por, però de què? Acabava de triomfar en la trobada militar. La batalla ja havia finit. No hi havia cap causa per a tenir ansietat. En aquest sentit, el midraix comenta:
Un altre motiu per a la por d’Abram després de matar els reis en la batalla va ser la seva sobtada realització: «Potser vaig violar el manament diví que el Sant, beneït sigui Ell, va manar als fills de Noè: “Aquell que vessi sang d’home, per home serà vessada la seva sang” per tota la gent que he matat en la batalla». [4]
O, com un diu un altre midraix:
Abraham es va omplir de dubtes, pensant per a si mateix: «Tal vegada hi havia un home just o temorós de Déu entre les tropes que he matat» [5].
Hi ha, tanmateix, una segona explicació possible per a la por de Jacob: això és, ni més ni menys, el que significa el que diu el midraix: Jacob estava angoixat per la possibilitat de ser obligat a matar encara que estigués plenament justificat.
El que estem trobant aquí és el concepte d’un dilema moral.[6] Aquesta frase s’utilitza sovint amb de manera poc precisa per a significar un problema moral, una decisió ètica difícil. Però un dilema no és només un conflicte. Hi ha molts conflictes morals. Podem realitzar un avortament per salvar la vida de la mare? Hem d’obeir als pares quan ens demanen de fer quelcom prohibit a la llei jueva? Podem profanar el xabat per allargar la vida d’un malalt terminal? Aquestes preguntes tenen respostes. Hi ha un camí d’acció correcte i un altre d’equivocat. Dues obligacions entren en conflicte i tenim principis meta-halàkhics per a assenyalar-nos quina és la prioritat. Hi ha alguns sistemes en què tots els conflictes morals són d’aquest tipus. Sempre hi ha un procediment de decisió i, per tant, una resposta determinada a la pregunta «Què he de fer?».
Un dilema, però, és una situació en què no hi ha una resposta correcta. Sorgeix en casos de conflicte entre correcte i correcte, o entre incorrecte i incorrecte, on, sigui el que sigui el que fem, estem fent alguna cosa que en altres circumstàncies no hauríem de fer.
El Talmud Yeruxalmi (Terumot 8) descriu un d’aquests casos, on un fugitiu dels romans, Ulla bar Koshev, es refugia a la ciutat de Lod. Els romans envolten la ciutat tot dient: lliureu-nos el fugitiu o us matarem a tots. El rabí Yehoshua ben Levi persuadeix el fugitiu a lliurar-se. Aquest és un cas complex, molt discutit en la legislació jueva, però en el qual ambdues alternatives són tràgiques. El rabí Yehoshua ben Levi actua d’acord amb l’halakhà, però el profeta Eliyahu [Elies] li pregunta: «És aquest el camí dels pietosos? [Vezu mixnat haHasidim?]».
Els dilemes morals són situacions en què fer el correcte no és el final de la qüestió.El conflicte pot ser inherentment tràgic. Jacob, en aquesta paraixà, es troba atrapat en un conflicte d’aquest tipus: d’una banda, no ha de deixar-se matar; de l’altra no ha de matar una altra persona; però ha de fer una o altra. El fet que un principi –autodefensa– invalidi un altre –la prohibició de matar– no vol dir que, davant d’aquesta opció, no tingui cap problema, sobretot tenint en compte que Esaú és el seu germà bessó. Malgrat les seves diferències, van créixer junts. Eren parents. Això intensifica el dilema encara més. De vegades ser moral significa que algú experimenta dificultats per haver de triar. Fer el correcte pot significar que no sentir remordiment ni culpa, però així i tot sentir el pesar o el dolor sobre l’acció que cal prendre.
Un sistema moral que deixa espai per a l’existència de dilemes és aquell que no intenta eliminar les complexitats de la vida moral. En un conflicte entre dos correctes o dos errors, pot existir una forma adequada d’actuar: el menor de dos mals o el major de dos béns. Però això no suprimeix tot el dolor emocional. De vegades, un just pot ser aquell que és capaç d’afligir-se tot i saber que ha actuat correctament. El que el midraix ens està dient és que el judaisme reconeix l’existència de dilemes. Tot i la complexitat de la llei jueva i els seus principis meta-halàkhics per decidir quina de les dues funcions té la prioritat, encara ens podem enfrontar a situacions en què hi ha una causa ineludible per a l’angoixa. Era la grandesa de Jacob la que el fa ser capaç de sentir ansietat moral fins i tot davant de la possibilitat de fer alguna cosa completament justificada, és a dir, defensar la seva vida a costa de la del seu germà.
Aquesta característica: l’angoixa de la violència i el potencial vessament de sang, fins i tot quan es realitza en defensa pròpia, s’ha mantingut amb el poble jueu des d’aleshores. Un dels fenòmens més notables de la història moderna va ser la reacció dels soldats israelians després de la Guerra dels Sis Dies en 1967. En les setmanes anteriors a la guerra pocs jueus de tot el món ignoraven que Israel i la seva gent s’enfrontaven a un perill terrorífic. Les tropes –egípcies, sirianes, jordanes– es van concentrar a totes les seves fronteres. Israel estava envoltat
d’enemics que havien jurat llençar la seva gent al mar. I, tanmateix, va guanyar una de les victòries militars més impressionants de tots els temps. El sentit de l’alleujament era aclaparador, igual que l’alegria en la re-unificació de Jerusalem i el fet que els jueus ara podrien resar –com no havien pogut fer durant dinou anys– al mur occidental. Fins i tot els israelians més seculars admeteren sentir una intensa emoció religiosa pel que sabien era un triomf històric.
Tanmateix, en els mesos posteriors a la guerra, a mesura que es feien converses per tot Israel, es va fer evident que l’estat d’ànim dels qui havien participat en la guerra era qualsevol cosa llevat de triomfal. [7] Era ombrívol, reflexiu, fins i tot angoixat. Aquell any, la Universitat Hebrea de Jerusalem va atorgar un doctorat honorífic a Yitzhak Rabin, cap d’Estat Major durant la guerra. Durant el seu discurs
d’acceptació, va dir:
Trobem cada vegada més un estrany fenomen entre els nostres lluitadors. La seva alegria és incompleta, i una porció no pas petita de tristesa i xoc predomina en les seves festes, i hi ha qui s’absté de la celebració. Els guerrers de la primera línia van veure amb els seus propis ulls no només la glòria de la victòria, sinó el preu de la victòria: els seus camarades que van caure al seu costat dessagnant-se, i sé que fins i tot el terrible preu que els nostres enemics van pagar van tocar el cor de molts dels nostres homes. Pot ser que el poble jueu mai no hagi après o s’hagi acostumat a sentir el triomf de la conquesta i la victòria i, per tant, ho rebem amb sentiments barrejats. [8]
Aquests sentiments barrejats van néixer milers d’anys abans, quan Jacob, pare del poble jueu, va experimentar no tan sols el temor físic a la derrota sinó l’angoixa moral de la victòria. Només aquells que són capaços de sentir tots dos, poden defensar els seus cossos sense posar en perill les seves ànimes.
Xabat Xalom.
[1] Raixi to 32:8; Bereixit Rabbah 76:2.
[2] Sanedrí 72a.
[3] Siftei Ĥakhamim to 32:8.
[4] Solomon Buber, comp., Tanhuma, Lekh Lekha 19 (Vilna, 1885).
[5] Bereixit Rabbah 44:4.
[6] Vegeu Christopher Gowans (ed.), Moral Dilemmas (Oxford: University Press, 1987), per a una col·lecció d’assajos filosòfics sobre aquesta qüestió.
[7] Vegeu Abraham Shapira (ed.), The Seventh Day: Soldiers Talk About the Six Day War (London: Andre Deutsch, 1970).
[8] Martin Gilbert, Israel: A History (London: Doubleday, 1998), 395.