A la paraixà Vaixlakh, Israel i la seva família arriben des de Sucot, on s’havia retrobat amb Esaú, a Siquem, a la terra de Canà. Dinà, l’única filla de Jacob i Lea, surt a conèixer les dones d’aquella terra –recordem que Dinà és l’única filla entre 12 germans, massa testosterona?–, i Siquem, el fill del rei, la troba i la viola (Bereixit-Gènesi 33:18-34:2). I això desencadena una reacció violenta de Simó i Leví, els dos germans de Dinà, que provoca que, al final, tota la família hagi de fugir d’allà. Per què? Tornem a repassar el text.
Si al verset 34:2 Siquem força a Dinà, just al verset següent, la Torà ens diu que «l’ànima de Siquem es va apegar a la de Dinà, filla de Jacob, i va estimar a la jove i li va parlar amorosament». Després, demana a son pare, Hamor el rei, que faci els tràmits necessaris per casar-se amb ella (verset 4). Jacob s’assabenta de què ha passat. Els germans estan al camp amb el ramat, i Jacob decideix callar fins que arribin (verset 5). Hamor va a veure a Jacob per parlar del casament (verset 6). Arriben els germans, s’assabenten de tot i esclaten d’ira (verset 7). Hamor parla amb ells i els diu que Siquem vol casar-se amb Dinà i que, si us plau, accedeixin. Els ofereix tot allò que demanin, els ofereix ser un mateix poble, llibertat d’accés a tot arreu, propietat de la terra (versets 8 a 12).
Què fan els fills de Jacob? «van respondre a Siquem i al seu pare Hamor amb astúcia» (verset 13). No demanen dot. Només que tots els homes de la terra se circumcidin, i «llavors sí que us donarem les nostres filles i nosaltres ens casarem amb les vostres, i serem un sol poble» (Bereixit-Gènesi 34:16).
Què fa Hamor el rei? Accepta! Proclama davant tota la població que tots els homes s’han de circumcidar… I tots ho fan! I llavors, Simó i Leví aprofiten la convalescència per matar-los a tots, prendre les dones i nens com esclaus i saquejar tota la ciutat. «Khutspaniut»? O «raixaniut»?
Què ens diuen, els rabins, de tot aquest episodi tan desagradable? Doncs per començar, el Ramban es pregunta fins a quin nivell Jacob hi està involucrat. Si ho està, per què s’enfada i els diu «m’heu fet odiós entre els habitants de la terra, els cananeus i els perizites. Com els meus homes són pocs, s’uniran contra mi i jo i tota la meva casa serem destruïts» (Bereixit-Gènesi 34:30)?
Més preguntes: quina és la responsabilitat dels germans? Actuen tots junts? Si és així, com és que Jacob separa a Simó i Leví a Bereixit 49:5-7? Tots els germans, ens diu Moisès ben Nakhman, van acordar que l’estratègia seria exigir la circumcisió de tots els homes de Siquem, pensant que ho rebutjarien.
I si es donés el cas que acceptessin, aprofitarien la convalescència per recuperar a Dinà i marxar. I Jacob, que presidia aquesta mena d’assemblea, va aprovar el plà. Però Simó i Leví, germans de pare i mare de Dinà, volien venjança (el Radak interpreta així Bereixit-Gènesi 34:31), i per això trenquen amb l’estratègia i maten a tots els homes (R. M. ben Nachman, Commentary to the Torah: Bereshit, traduït i comentat per Charles b Chavel, p. 416).
Els fills de Jacob actuen així perquè estem davant un trencament del pacte fet entre Abraham i Avimélekh-pare i renovat entre Isaac i Avimélekh-fill? No hi ha cap menció, i recordem que el pacte es va fer a Gerar, no a Siquem.
Ho fan perquè eren cananeus, i les nacions cananees han de passar-se a espasa? Aquesta ordre es dóna segles després, a Josuè, perquè els cananeus van demostrar ser un poble vil i depravat, que realitzava pràctiques abominables (R. M. ben Nachman, p. 414 i 419; Vaicrà-Levític 18:3 i 27).
Però no. L’astúcia dels fills de Jacob va ser oferir-los entrar dins el pacte d’Abraham i formar part del mateix poble. Pensaven que ho rebutjarien però, per sorpresa de tothom, van acceptar. Malgrat això, ens diu el Ramban que els fills de Jacob no van donar cap credibilitat a aquest pacte, perquè ho havien fet per guanyar-se la confiança i recuperar a Dinà, pel que no ho van considerar una conversió genuïna.
Per això Jacob maleeix la ira de Simó i Leví a Bereixit 49:5-7. Maleeix la ira que els portà a matar a tots els homes d’una ciutat als que havien promès «i viurem amb vosaltres, i serem un sol poble» (34:16). Més important encara: podria ser que els habitants de Siquem haguessin decidit retornar a Déu i a confiar en la Seva paraula, pel que Simó i Leví els haurien matat sense causa (R. M. ben Nachman, p. 419).
I això ho refrenda el Ramban quan explica la maledicció de Jacob al final del llibre del Gènesi: «Simó i Leví són germans. Les seves espases són instruments de violència. Que la meva ànima no entri als seus designis ni a les seves deliberacions, per quan van matar homes i han escorxat bous a voluntat. Maleït el seu enuig, tan violent, el seu furor, massa cruel! Repartiré els seus fills entre les tribus de Jacob, els escamparé per les tribus d’Israel» (Bereixit-Gènesi 49:5-7).
Jacob va aprovar l’estratègia d’oferir el pacte d’Abraham a la ciutat de Siquem, donant-los la possibilitat de retornar a Déu i incloure’ls al poble. Perquè feia el mateix que Abraham i Sara, que havien posat a molta gent «sota de les ales protectores de la Xekhinà» (Raixí comentant 12:5). Però els fills tenien altres plans.
La ira de Jacob és per causa que la resta de la gent de la zona, en recordar que ell estava present en el moment que s’acorda el pacte, pensarà que l’assassinat i esclavatge posteriors va ser idea seva, essent això una profanació clara del nom de Déu (R. M. ben Nachman, p. 583).
Que Siquem i Hamor estiguessin honrant el manament a Devarim-Deuteronomi 22:28-29 podria afegir raons per pensar que sí que havien acceptat l’única condició que els imposaven, per tal d’esdevenir un sol poble i fer «teixuvà». Per tant, no estaríem davant un moment de «khutspaniut», sinó de «raixaniut», de maldat. De voler fer passar venjança per «mixpat» –justícia. D’ajusticiar.
A Devarim-Deuteronomi 16:20 se’ns demana que perseguim justícia, però no «mixpat», justícia retributiva, sinó «tsédek»: «Tsédek tsédek tirdof». Tsédek a l’estil d’Abraham, que no només seguia els camins de Ha-Xem, sinó que feia que els altres també ho féssin. Afegim que el Ramban és clar en acabar l’explicació de la seva refutació a la tesi de Maimònides, que defensa l’acció dels germans: No era la responsabilitat de Jacob ni dels seus fills portar-los davant la justícia (R. M. ben Nachman, p. 419).
I després de totes aquestes explicacions, no podem deixar d’assenyalar que la veu de Dinà, malgrat tot, queda silenciada. No sabem què pensa ni què fa després de tot això, els rabins només ens diuen que va passar la resta dels seus dies amb Simó, vivint com una vídua, reclosa (R. M. ben Nachman, p. 415).
Trist destí per una noia que només volia prendre la fresca i fer amigues.