El següent text és una traducció de l’article «When the “I” is silent», del Rabí Jonathan Sacks, publicat originalment a rabbisacks.org.
La paraixà d’aquesta setmana té relació amb una visió poderosa i primordial de l’oració: Jacob, sol i lluny de casa, es troba a la nit amb només pedres com a coixí, i somia amb una escala, amb àngels que hi pugen i baixen. Aquesta és la trobada inicial amb la “casa de Déu” que, un dia, es convertiria en la sinagoga, el primer somni d’una “porta del cel” que permetés l’accés a un Déu que se situa a dalt, que ens permetés saber finalment que “Déu és veritablement en aquest lloc”.
Hi ha, tanmateix, un matís en el text que es perd en la traducció, i va fer que els mestres hassídics ens ho facin veure. Els verbs hebreus porten en les seves declinacions una indicació del subjecte. Així doncs, la paraula yadati significa “jo sabia” i lo yadati, “no sabia”. Quan Jacob es desperta del seu somni diu: “Segur que el Senyor és en aquest lloc ve’anokhi lo yadati“. Anokhi significa “Jo”, que en aquesta frase és superflu. Per traduir literalment, n’hauríem de dir: “I jo, jo no ho sabia”. Per què aquest doble “jo”?
A això, Rabbi Pinchas Horowitz (Panim Yafot) va donar una resposta magnífica. Com, demana, arribem a saber que “Déu està en aquest lloc”? “Per ve’anokhi lo yadati – desconeixent el jo”. Coneixem Déu quan oblidem el jo. Sentim el “Tu” de la Presència Divina quan ens movem més enllà del “jo” de l’egocentrisme. Només quan deixem de pensar en nosaltres mateixos esdevenim veritablement oberts al món i al Creador. En aquesta visió hi ha una resposta a algunes de les grans preguntes sobre l’oració: Quina és la diferència que fa? Realment fa canviar Déu? Segurament Déu no canvia. A més a més d’això, que l’oració no contradiu el principi fonamental de la fe, que és que estem cridats a fer la voluntat de Déu en lloc de demanar a Déu que faci la nostra? Què passa realment quan preguem?
L’oració té dues dimensions, una de misteriosa, l’altra no pas. Hi ha massa casos de pregàries que ens responen per negar que això faci una diferència al nostre destí. Ho fa. Una vegada vaig sentir la següent història. Un home en un camp de concentració nazi va perdre la voluntat de viure i, en els camps de la mort, si hom perd la voluntat de viure, mor. Aquella nit va posar tot el cor en l’oració. L’endemà va ser traslladat a treballar a la cuina del camp. Allà va poder, quan els guàrdies no miraven, robar algunes peles de patata. Aquestes peles el van mantenir viu. Vaig sentir aquesta història per boca del seu fill.
Potser cadascú de nosaltres té alguna història semblant. En temps de crisi clamem des del més profund de la nostra ànima, i passa alguna cosa. De vegades només ens n’adonem més tard, tot mirant enrere. L’oració marca una diferència al món, però com ho fa és misteriós.
Hi ha, però, una segona dimensió que no és misteriosa. Més que l’oració canviï el món, ens canvia a nosaltres. El verb hebreu lehitpalel, que vol dir “orar”, és reflexiu, implica una acció feta per a un mateix. Literalment, significa “jutjar-se a si mateix”. És a dir, escapar de la presó del jo i veure el món, inclosos nosaltres mateixos, des de fora. L’oració és on la implacable primera persona del singular, el “jo”, calla per un moment i ens adonem que no som el centre de l’univers. Hi ha una realitat allà fora. Aquest és un moment de transformació.
Si tan sols poguéssim deixar de fer-nos la pregunta: “I això com m’afecta?”, veuríem que estem envoltats de miracles. Hi ha la gairebé infinita complexitat i bellesa del món natural. Hi ha la paraula divina, el nostre llegat més gran coma jueus, el llibre de llibres que anomenem la Bíblia. I hi ha el drama incomparable, que s’estén des de fa més de quaranta segles, de les tragèdies i triomfs que han afectat el poble jueu. Respectivament, aquestes representen les tres dimensions del nostre coneixement de Déu: la creació (Déu a la natura), la revelació (Déu en les paraules sagrades) i la redempció (Déu en la història).
De vegades cal una gran crisi per fer-nos adonar com estem d’autocentrats. L’única pregunta prou forta per dotar l’existència de significat no és “Què em cal de la vida?”, sinó “Què li cal a la vida de mi?” Aquesta és la pregunta que sentim quan realment orem. Més que un acte de parlar, la pregària és un acte d’escoltar el què Déu vol de nosaltres, aquí, ara. El que descobrim, si som capaços de crear aquest silenci en l’ànima, és que no estem sols. Som aquí perquè algú, l’U, volia que nosaltres hi fóssim, i ens ha encomanat una tasca només nosaltres podem fer. En sortim reforçats, transformats.
Més que l’oració canviï Déu, ens canvia. Ens deixa veure, sentir, saber que “Déu és en aquest lloc”. Com aconseguim aquesta consciència? Anant més enllà de la primera persona del singular, de manera que per un moment, com Jacob, podem dir: “No conec el Jo”. En el silenci del “Jo”, ens trobem amb el “Tu” de Déu.
Xabat Xalom